SET – HISTÒRIES DE CINE – SET

Benvolgut Adso, si tingués respostes per a tot estaria ensenyant Teologia a París. (Guillem de Baskerville a El Nom de la Rosa)

Per raons diverses vaig poc al cinema i cada vegada m'hi veuran menys perquè entre la brutícia de la sala, l'olor de blat de moro, la butaca que et venen sense numerar i que t'obliga a arribar deu minuts abans en determinades sessions i haver-te d'empassar mitja dotzena de trailers, m'hi sento terriblement incòmode. És car –enlloc he pagat tant com al nostre país– i no vull participar més a engreixar les butxaques d'uns exhibidors còmplices de boicotejar amb falses excuses la nostre maltractada llengua. M'adaptaré a les noves, o ja no tan noves possibilitats que disposem per veure cinema a casa, sol o en companyia.

No sóc especialista en cinema, tanmateix m'atreveixo a recomanar set pel·lícules de cine que m'han colpit. Si hagués de trobar un fil conductor que les emparentés segurament apuntaria els límits de les relacions humanes en l'àmbit i la idea del concepte de l'amistat.

NINGÚ NO ÉS PERFECTE (Some like it Hot) EUA, 1959, de Billy Wilder. Combina magistralment els ullets que destria el film vers el gènere negre i el musical. La disfressa elevada a categoria. Ultrapassats 50 anys de la seva estrena als EUA, qualsevol altre comentari resultaria sobrer per aquells que ja l'heu vista un munt de vegades i no us en canseu mai.

PRISCILLA, REINA DEL DESIERTO (The Adventures of Priscilla, Queen of the Desert), Stephan Elliot. Austràlia, 1994, un bon road movie i excel·lent comèdia. Drag Queens i homosexualitat tractats amb humor no mancat de moments tensos i rigor en el guió. El vestuari, impactant. I will survive, de Gloria Gaynor, i Abba es comporten com siamesos de la banda musical en aquest inesborrable film.

JUSTINO, UN ASESINO DE LA TERCERA EDAD, Espanya, 1994, excel·lent òpera prima de La Cuadrilla. Filmada en blanc i negre i amb un pressupost baix, mostra amb tocs d'humor àcid i dramàtic, la realitat de l'Espanya del terç final del segle XX, allunyada del desarrollismo oficial i de les veleïtats predemocràtiques del moment.

GUANTANAMERA, Cuba, 1995, Tomás Gutiérrez Alea. Un altre road movie d'embolics, on el tema de l'amor i la mort conviuen en estreta relació. No exempt de crítica ferotge i intel·ligent a la realitat de l'entorn, mostra l'evolució de l'autor en el context de la societat cubana. La lògica limitació de mitjans li atorgarien els mèrits que li manquen si aquest fos el cas.

LOS LUNES AL SOL, Espanya, 2002, Fernando León de Aranoa. En ple període d'emergència econòmica, aquest film coral ens recorda l'encara realitat existent per a molts. Pretesament ignorada des de detrminats mitjans, tots aquells que en el seu moment la van trobar exagerada, convindria que la revisessin ara que alguns disposen de més temps que no voldrien.

QUEMAR DESPUÉS DE LEER (Burn after Reading), EUA, 2008, de Joel Coen i Ethan Coen. El guió, una veritable obra d'enginyera transformada en thriller d'espionatge còmic i humor crític amb el cinisme, les obsessions i les paranoies de bona part de la ciutadania nord-americana. Juntament amb Fargo (1996) i The big Lebowski (1998), per a mi, el millor dels Coen.

LA SUERTE DE EMMA (Emma Glüsk), Alemanya, 2006, dirigida per Sven Tddicken. Una història sublim, en un to dur, vital, sentit de l'humor finíssim i ajustat. De nou la mort i les ganes de viure, allunyades del melodrama tendre injustificat. La duresa filantròpica del final paga de sobres el preu de la pel·lícula.

METGES

El col·lectiu mèdic va ser el més important dins la militància del partit nazi.

Podem establir que d'uns anys ençà el sistema sanitari públic ha millorat considerablement. Si hom té la sort de gaudir d'una relativa bona salut pot permetre's l'afirmació anterior. Deixant de banda els despropòsits amb el tema de la grip A, les llistes d'espera per a intervencions o les derivacions als especialistes, el sistema més o menys funciona. Tenim bons oncòlegs, bons cirurgians, bons odontòlegs, bons ginecòlegs... Segurament d'això en podeu donar fe molts de vosaltres, entre els quals cal comptar un munt d'estrangers, siguin jubilats europeus a la costa o immigrants de condició diversa. La medicina tradicional que ens empara, però, s'ha mostrat insuficient en molts aspectes. Anar al metge per una trista malura comporta una llarga espera de mesos si et deriven a «l'especialista». Això fa que la majoria de mortals hàgim de procurar-nos un servei mèdic paral·lel, evidentment de pagament. Els canvis soferts en l'exercici de la medicina formen part dels nous avenços que pateixen els pacients. Avui dia els metges no toquen els malalts. Les exploracions acostumen a ser radiològiques, el que no es veu mitjançant la imatge no existeix, si una analítica no demostra el contrari el pacient és una persona sana. De vegades quan disfunció es confirma per aquests mitjans és tard... Abans, amb menys recursos, els metges exploraven els malalts i, sovint, l'exploració incloïa la palpació de determinades zones del cos del pacient, amb la qual cosa el metge o l metgessa intuïa una possible afecció. Aquesta pràctica sembla haver desaparegut dels manuals mèdics i es deixa per a fisioterapeutes, quiromassatgistes o practicants de les medecines o cures alternatives, la majoria dels quals mereixen poc crèdit als titulats a les nostres universitats però les cosultes dels quals cada vegada són més plenes de gent insatisfeta amb els tractament únicament farmacològics de la medicina tradicional.

Ah, no fumi, no begui, un cigarret furtiu i una cervesa al mes d'agost, per als nous metges del segle XXI poden justificar el vostre inconegut diagnòstic. Si no fumeu ni beveu,el diagnòstic pot ser establert com a síndrome psicosomàtic, qualsevol cosa per treure-us del damunt i passar la tarja de la vostra mútua les vegades que calgui. Sí, el sistema sanitari, públic o privat ha millorat considerablement perquè fa una anys la gent es moria abans...

JULI CAPELLA

Un seguidor del blog i alhora amic, el Jordi, em fa a mans l'article que publicà a la seva columna setmanal l'arquitecte, dissenyador i periodista Juli Capella. Per la seva concreció i claredat d'idees em permeto reproduir-lo amb l'esperança d'escampar-lo entre el personal que s'apropa a aquest espai. I donat, doncs, que es tracta d'un post singular perquè l'autoria és aliena, em permeto completar aquesta introducció amb uns prou coneguts versos perquè cadascú faci el que li doni la gana, sempre que utilitzi el cervell pel que serveix:

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol, Ara mateix, dins L'Àmbit de tots els àmbits (1981)

¡ADÉU, PARTITS POLÍTICS!

Adéu partits polítics, que una vegada vau ser instrument de transformació i avui ho sou de manutenció. Adéu, perquè us heu convertit en màquines amorfes de gestió sense ideologia.Adiós,perquè només prometeu allò que vol sentir la gent. Perquè us heu convertit en un trust que defensa els seus propis interessos i no els seus votants. Adéu, aparells aparatosos, que heu pervertit la vostra organització, cada vegada més blindada i burocràtica. Adéu, perquè tots esteu tacats per un finançament tèrbol i il·legal. Good-bye, per haver perdut l’ètica buscant desficiosament l’aritmètica. Agur, per recol·lectar addictes en lloc d’afins, fidels en lloc de fidedignes, empleats en lloc de col·legues. Adieu, perquè el vostre corporativisme us deslegitima. Adeus, perquè tots elaboreu el mateix programa electoral pensat per acontentar tothom, i que sabeu perfectament que no complireu. Adéu, perquè només us distingeix la prioritat de subsistir i només us preocupa què diran els mitjans de comunicació. Auf Wiedersehen, perquè tenir militants ja és una aberració anacrònica i premonitòria. Adéu, perquè, des dels vostres despatxos, sempre us assabenteu tard i malament del que passa al carrer. Adéu, perquè no sou exemple de transparència ni de renovació. Adéu, perquè encara seguiu elegint el vostre líder amb el 95% dels vots. Adéu, perquè en pro de l’eficiència heu cancel·lat el debat i la discrepància. Adéu, perquè cada vegada esteu més lluny de la gent i més a prop entre vosaltres. Ciao ciao, perquè us espanta la gent que destaca i preferiu entre les vostres files mediocres. Adéu, perquè feu pudor de ranci i de tancat. Perquè us defenseu entre vosaltres a costa del ciutadà, segrestant-lo de la política. Au revoir, perquè intenteu silenciar altres organitzacions socials i moviments polítics que no podeu manipular i us van prenent terreny. Adéu, estimats partits polítics, us esteu carregant la democràcia que un dia vau ajudar a forjar. Sens dubte vau ser útils, gràcies pels serveis prestats, però el segle XXI us diu adéu, sense nostàlgia.

Juli Capella, El Periódico de Catalunya

BCN OLÍMPICA

En aquest país (Catalunya) sempre diem el mateix: la gent vol ser enganyada. (Josep Pla)

Ben mirat això de les candidatures olímpiques per al catalans no deixa de ser una broma de mal gust, talment com si, amb la crisi econòmica i política que patim, calgués esmerçar indignes quantitats de diners en la creació de llocs de treball –abans en dèiem feina– per ocupar bàsicament els socialistes que encara resten sense càrrec i sense sou oficial (que mira que s'ha de ser ruc per tenir carnet del partit i no estar encara col·locat!).

Algú, si pot ser també amb carnet, hauria d'explicar al senyor Hereu quina ciutat governa, en quin país viu i les prioritats i les mancances d'aquest territori i dels seus habitants, que les ciutats candidates a organitzar uns Jocs Olímpics haurien de disposar prèviament d'una xarxa de comunicacions i infraestructures bàsiques més o menys consolidades i efectives, i que els ciutadans no volem dependre de ser seu olímpica per tal de disposar de les millores que durant anys no s'han realitzat, que el guany se l'enduran els de sempre –empreses elèctriques, constructores i executius nomenats a dit que encara ens voldran fer creure que ens fan un favor–, que convertir de nou Barcelona en una capital espanyola de segona categoria ens empetiteix, que això de les candidatures olímpiques que no reïxen (i algunes de les que reïxen) és molt mal negoci –oi, Galladón?–, que és com iniciar una guerra, perdre-la i no voler ser considerat un perfecte estúpid. I ja posats en confidències, aquest mateix algú hauria de dir al senyor Hereu i al seu equip de campanya que la majoria de ciutadans no en tenim la culpa, que els nostres polítics siguin com són, que ens mereixem molt i molt més.

Però Barcelona no es projectarà mai com a ciutat candidata a organitzar un Jocs Olímpics d'Hivern perquè el senyor Jordi Hereu, el seu equip i el seu partit saben que el país no pot esperar trenta anys més les inversions que li calen. El senyor Hereu mai no faria declaracions per una Barcelona olímpica l'hivern del 2022 si no fos que fumés alguna substància rara i consumís algun tipus de determinats bolets.

FER ANYS, CRISI O MADURESA

ELS PROLEGÒMENS

Quan hom sobrepassa els cinquanta –encara que no se'n sigui conscient– ja porta un temps en la decadència vital més absoluta. Si no s'ha perdut el temps en foteses, s'haurà adquirit un cert grau de saviesa i s'acumularan un munt d'habilitats per continuar sobrevivint en aquest món de depravadors. La degradació del cos és un símptoma d'alerta contra el qual alguns intenten lluitar més aviat amb poc èxit. Sovint es troba el buit de l'amic/s o amiga/gues que han desaparegut abans d'hora i es passen estones amb aquells que pateixen una malaltia que ha d'acabar amb ells. Se sol tenir la hipoteca més o menys encaminada, alguns fins i tot acumulen notables quantitats de diners i béns immobles, com segones i terceres residències–que els aprofiti!–, s'han promogut o adquirit els afectes socials amb qui ha calgut, en cas contrari ja no s'adquiriran mai, i queda per veure si s'aconseguirà amb els encara inconeguts...

APROXIMACIÓ A LA REALITAT

Més enllà del quart o cinquè decenni –a cadascú l'hi va com va– alguns canvis tecnològics i els nous hàbits que s'observen en els més joves es copsen com una nosa més que no pas com un avenç. I no sempre però, sovint, s'està convençut que es té raó.

Han canviat els interessos i el lleure. Les vacances es planegen amb paràmetres diferents d'anys enrere –quan falsament es pretenia mostrar als fills la immensitat del món i la diversitat de cultures–, s'està una mica cansat de tot i fa mandra haver de fer i desfer maletes. Qualsevol activitat és plantejada sota el prisma de l'adjectiu cultural (vacances, la tria d'un vi o l'àpat a qualsevol restaurant car o barat, un espectacle bo o dolent, una exposició, l'exercici físic...).

Alguns es refugien en el fals recurs de l'esport. Els bojos del gimnàs, la piscina i el jogging són algunes de les espècies temibles que deixa la meva generació. Fugiu-ne tan ràpidament com pugueu. Normalment posseeixen un pensament monolític basat en l'objectiu exclusiu de batre propis rècords, com més estúpids millor. Són uns perpetus imbècils.

La sensació d'incomprensió és absoluta en molts aspectes. La impressió que gairebé tot allò que es fa, que es fabrica, que es produeix va destinat únicament als cretins adolescents d'avui dia provoca una justificada angoixa, la qual cosa fa que la distància entre els joves d'ara i les generacions que els precedeixen resulti cada vegada més abismal. Proveu de mantenir converses normals amb aquests individus a veure què en traieu... Jo em limito, amb poques excepcions, a discutir seriosament només amb coetanis de menys de 15 anys per la part baixa i d'edat il·limitada per la part alta (en aquest cas, la paciència és fruit de l'agraïment que em mereixen).

CONTRA QUI REBEL·LAR-SE

En assolir l'edat de referència d'aquest escrit la gent no només es rebel·la poc i malament –encara es va a votar malgrat l'escassa confiança en el sistema–, sinó que molts impedeixen als seus fills de fer-ho, tot i no faltar-los motius. Enmig de la revolució conservadora dels 80 i el procés de globalització s'han educat els fills en una infància de somni, una adolescència transigent i una cloenda acadèmica que els ha permès assolir diverses carreres i màsters alhora que se'ls demana que acceptin salaris ínfims i renúncies socials per les quals se suposa que les generacions anteriors van lluitar.

A hores d'ara els referents de la pròpia joventut ens han traït i no tenim contra qui rebel·lar-nos. El nostre exemple resulta, doncs, del tot estèril per a generacions posteriors, a les quals es demanen sacrificis i es transmet, per primera vegada, un món pitjor del que han rebut els seus pares. El fracàs de la nostra generació en el llegat és rotund.

DELS GOSSOS I ELS SEUS AMOS

De fet, els gossos practiquen l'adulació, més que no pas la fidelitat. (Joan Fuster)

Alguns dels signes que indiquen l'actual estatus de suposat benestar es manifesta en la convivència sota un mateix sostre d'humans i bestioles de qualsevol mena (llangardaixos, serps, tortugues, ratolins, ocells, gats i gossos, etc., etc). Deixant de banda que aquests tipus de bèsties solen viure en condicions millors que la majoria d'africans o que molts dels nostres conciutadans, potser perquè m'han educat en el respecte vers animals i persones, se'm fa difícil comprendre aquesta comunió gairebé espiritual entre ambdues espècies. El fracàs estrepitós en les relacions personals sembla donar llicència perquè cada vegada més gent opti per la cohabitació amb bèsties a cases i pisos. Els propietaris d'aquests éssers solen ser intransigents a qualsevol observació relacionada amb la bèstia de la seva pertinença sempre, esclar, que no es tracti d'una lloança, per absurda que aquesta sigui. El propietari o propietària d'un d'aquests animals, curiosament, pot canviar radicalment el seu discurs si una idèntica observació a un mateix comportament és feta en relació a la bèstia d'un altre.

Els amos dels gossos són inconscients o bé es mostren indiferents a les molèsties que susciten aquests animals, sigui bèstia grossa o petanera. Volen creure que recollint la merda que escampen els quadrípedes per voreres i parcs compleixen amb escreix amb les obligacions de ciutadania. I no parlem ja dels orins que els obliguen a escampar enmig de l'asfalt, empedrat urbà o sorrals destinats al joc dels propis fills!

S'ha transformat en costum haver de suplicar permís de pas a l'insensat propietari d'un d'aquests animals a l'hora de circular per qualsevol vorera urbana. Entre l'estira i arronsa de la corretja amb què el subjecta, l'animal que torça a dreta i esquerra, les paraules tendres i cridaneres que l'eixelebrat o eixelebrada de torn destina a la bèstia i tot plegat, si ens lliurem de fer-nos mal és més per voluntat divina que no humana. Això si hem tingut la sort que la bèstia no ens ha ensumat com a porcs o llepat qualsevol part del cos o vestit. Si es dóna el cas que ens empastifa les seves baves, ràpidament el beneit de l'amo procura excusar-se amb un estúpid rictus d'orella a orella, alhora que que ens aborda –de lluny estant, perquè el que és a prop és la bèstia, no l'amo– i amb simpatia de prostituta a la recerca de clients ens esclafa: "No fa res, és molt tranquil" (si la bèstia és femella dirà "tranquil·la", estigueu-ne segurs). Energúmens totals, això és el que són, aquesta gent!

Traieu-vos del cap anar a passejar de nit per qualsevol zona enjardinada. Per cartells que hi hagi indicant que cal portar els gossos lligats i amb morrió, allà no n'hi veureu cap. Això sí, merda a cabassos –amos inclosos– i a veure quin d'entre la munió de cans aplegats al parc en aquelles hores intempestives corre més o fa més festes al seu senyor. Allò és el despropòsit de la civilització. No us molesteu en fer complir les ordenances municipals, ningú no us farà cas. El costum fa la llei i si no s'hi posa remei estem abocats a equiparar-nos amb la selva. Els nostres ajuntaments destinen recursos per eradicar l'excés de coloms que sobrevolen les nostres ciutats, per què no fan el mateix amb els gossos que campen enmig de l'asfalt, voreres o zones d'esbarjo? La resposta políticament correcta, la conec: "Perquè els seus amos voten". I així ens va...

Si aquests animals –els gossos, vull dir– algun dia infecten una malura, provoquen accidents o han de matar algú (no és res estrany, ha passat i passarà), confiem que almenys les víctimes o "beneficiaris" siguin els seus propietaris o llurs famílies.

Excepcions, n'hi deu haver, jo en conec. Un parell i prou.

VALENTINE'S DAY

Especialment per a mi, diumenge vinent és un dia assenyalat. El festejo i el rumio per motius ben diferents dels que la invasió cultural que ha sofert part del món ens ha volgut imposar. Aquesta imposició, a la qual ens hem abocat amb desmesura i mansuetud pecaminosa, ha aconseguit modificar els estàndards dels nostres costums i de les nostres festes alhora que ens convida a divulgar –amb la cartera per davant– sentiments íntims i comuns com una mena de taxa del dia.

M'aplico sense pudor les recomanacions de la suposada Diada i... ¿res més tendre i íntim que aquesta imatge rebuda d'una alta cort gironina amiga? Si penso en el preu dels pernils que han d'oferir aquesta parella d'enamorats i en el plaer que proporcionaran a paladars diversos un cop escorxats i assecades cuixes i espatlles, em sembla que satisfaig de sobres les aspiracions de la publicitat més audaç.

Bon Dijous Gras i feliç Carnaval!

REFLEXIONS SOBRE IMMIGRACIÓ, ESTRANGERS I PAÍS

Debatre sobre temes d'immigració forçosa, la que fa referència a la població pobra de procedència majoritàriament extracomunitària (UE), és complicat però sembla que tothom n'és capaç, d'opinar i debatre en el sentit que sigui. Així, doncs, malgrat la delicadesa del tema, m'atreveixo a dir-hi la meva.

D'una banda penso que les mesures que adopten els governs, siguin d'on siguin –locals, comarcals, estatals...– i del color que siguin, tenen com a únic objectiu el fet propagandístic. Des de la comoditat relativa que comporta la nostra posició, que ens permet formar part d'ONGs, etc., etc, obviem el fet que la immigració actual competeix en termes de pobresa (serveis i ajuts públics) amb els més desfavorits, la qual cosa permet que les classes benestants aportin el discurs més generós amb la immigració. Probablement més d'un modififcaria el discurs si els nouvinguts/immigrants en massa fossin, amb dret a exercir, advocats, metges, docents, tècnics espe-cialistes, arquitectes, periodistes... Vull només alertar que som a fregar d'un discurs demagògic, típic dels partits xenòfobs i neonazis. I aquí enllaço amb l'objectiu propagandístic dels governs: les lleis poden ser tan laxes o dures com es vulgui però la seva aplicació es nul·la en molts aspectes -no jutjo la seva conveniència, només ho acredito- i això fomenta i esperona cada vegada més l'aversió a la característica immigrant per part dels autòctons més desfavorits. Cal posar bases sòlides perquè no s'escampi aquest mal vent, però el primer que convé és obligar a abandonar la propaganda institucional dels governs de torn que, lluny d'afrontar la veritable qüestió, mantenen una legislació confusa i contradictòria; el pitjor que es pot fer en qualsevol tipus de controvèrsia.

El terme estranger sembla que el reservem per altres categories d'immigrants (ui, perdó...). No sóc especialista en el tema però, llevat dels casos del refugiat polític, crec que fem la distinció del terme en quatre tipologies ben diferenciades: a) aquell que s'instal·la a la costa o a qualsevol altre indret amb la finalitat de repòs i gaudi, generalment europeus del nord; b) aquells o aquelles que per raons de relació s'han establert al lloc autòcton de la parella; c) l'executiu o esportista d'elit que es desplaça d'acord amb les ofertes que rep i d) finalment tenim el cas dels infants adoptats procedents del Nepal, la Xina..., per bé que aquests infants quan arriben aquí disposin de la paperassa formal i d'una família que els acull com a propis, poden passar per estrangers a ulls de molts desco-neguts.

El llenguatge és un sistema comunicatiu viu, en evolució i, en conse-qüència, gens innocent. Recordo, de nen, que consideràvem immigrant a aquella persona procedent d'Andalusia, Extremadura, Múrcia, fins i tot de l'Aragó que venia per establir-se entre nosaltres. En l'actualitat, integrats o no al país, a ningú no li passaria pel magí anomenar-los immigrants. Si reprenem el fil de les quatre tipologies d'estrangers que he descrit amb anterioritat constatem que la relació immigrant/pobresa mena directament a la diferenciació immigrant/estranger. I amb aquest doble terme sí que podem encabir –en l'apartat que convingui o en un de nou, si cal– a l'immigrant/nouvingut espanyol de la segona meitat del segle passat que no s'ha integrat pels motius que siguin.

PER L'AMOR DE DÉU...

He dubtat d'intitular aquesta entrada com un segon "Tranquil, Jordi, Tranquil...", recordant-me una vegada més del desaparegut grup de Canet, però he preferit mantenir les formes de l'original que m'ha arribat. Molt millor i més precís, tot s'ha de dir.

En l'entrada referida més amunt (21-10-2010) em queixava de la pressió per publicar que rebia de part d'alguns lectors i/o seguidors d'aquest blog, molts dels quals exigíeu un espai que jo no us puc oferir sinó en forma de "comentaris". Bé, ha arribat el moment, aplicant-vos un paral·lelisme senzill i pràctic, de fer-vos entendre les coses ja no per voluntat pròpia sinó divina.

Si heu arribat a l'enllaç, l'heu clicat i l'heu llegit, les paraules que pugui afegir són del tot sobreres, motiu pel qual només em resta dir que, ara que els bisbes sembla que estan per la feina, no us estranyi si inicien el procés de la meva beatificació. A tots els que ho heu fet possible, moltes gràcies. Ens veiem al cel (sense preses, però, eh?).

CUBA, EN DOCUMENTALS I AL COR

Buena Vista Social Club (1999), dirigida per Wim Wenders amb la provocació de Ray Cooder. Senzillament entranyable, la música i els personatges. Com que la majoria d'intèrprets es van morint, em conformo en seguir i perseguir l'Omara Portuondo arreu on pugui. El duet d'Ibrahim Ferrer i Omara Portuondo en la interpretació de Silencio, memorable. Aprofito per col·locar-la a la secció 'Cançó Setmanal Recomanada' ara que ja, des de la setmana passada, he iniciat una temporada de temes relacionats amb el cinema.

Balseros (2002), de Carles Bosh i Josep Ma Domènech. L'origen de la cinta és una edició del programa "30 minuts", de TV3. A partir del 1994 segueix el recorregut vital d'alguns dels cubans que abandonen l'illa per instal·lar-se als EUA, on seran retrobats set anys després enmig d'una societat radicalment diferent del punt de partida. El cost personal de la decisió de fugir, com els transforma la nova societat... Una mirada emotiva amb la intenció de distanciar-se de l'interès polític i que ens recorda que entre el somni i el malson la línia divisòria és molt fina. Mereix més d'una revisió.

Comandante (2003), direcció d'Oliver Stone amb producció de Jaume Roures i música d'Alberto Iglesias. Es tracta d'un documental molt ben filmat. Resumeix tres dies i tres nits de rodatge amb un únic personatge, Fidel Castro. Prohibida als EUA, segurament cal mirar-la amb ulls crítics i no creure-se-la al 100% però això passa gairebé amb tot, no?

NOTA, s'ha complementat l'entrada "Tècnica Remarcable, Procediment Millorable", de 9-1-2010, d'acord amb les últimes percepcions tangibles del comissionat. També l'enllaç relatiu a Història millorarà en breu.

NOVETATS SOTA PRESSIÓ

Com que això va creixent més ràpid que no em pensava, avui he refet una mica la imatge del blog (i suposo que ho hauré d'anar fent més que no em penso). He dividit els enllaços per categories i, tot i que pretenc ser breu, n'he afegit de nous –la cotització de l'Ibex 35 en l'actual temporada i aniversaris per no oblidar. Als amics de la Història vull informar-vos que a xpoferens, entre molts altres temes, podreu seguir el fil del tema Colom, Colon, Colón, Columbus, Colombo, Kolumbus..., així com comprovar con n'estaven d'errades les investigacions d'en Dan Brown en el tema de la Sang Real (Sant Greal). I és que, tot i que m'importen tres raves aquestes 'històries', al final resultarà que sí, que som el melic del món occidental però que ens hem deixat fotre per tot arreu i sempre...Un prec, només: demaneu-me menys i aporteu les informacions que vulgueu en forma de comentaris, no? Itero la meva intenció que, de moment, el blog no és sinó una pràctica informàtica per compartir amb amics més que no una eina esclavitzadora personal...

Acabo de rebre una feina més. M'han fet a mans un nou llibre de temàtica barcelonista, La Força d'un somni, així que prometo llegir-lo i refer l'entrada del 16-1-2010 quan acabi. Respecte al tema pessebres, entrada del 9-1-2010, prometo també retocs o annexos donat que avui mateix complimentarem en forma i lloc adequats una de les obres pendents.

EL DOCTOR SOLÀ

Avui he enllaçat el discurs que el doctor Joan Solà i Cortassa, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2009, va adreçar al Parlament l'u de juliol de 2009. No crec que hagi d'afegir res a les paraules d'un mestre. Ho het fet no només per tenir present les seves paraules –que les tinc– sinó per retenir en la memòria la imatge dels diputats que l'escoltaven...

Mitjançant InfoMigjorn rebo l'article que el mateix doctor ha escrit en relació a la nadala promocionada durant les passades festes. Lamentablement les raons que exposa aquest savi són inversament proporcionals al cas que se li fa, i és que si el país no fa cas ni de les pròpies patums, com no se les han d'haver els mestres i professors de llenguatge!

Qualsevol professional ha de poder realitzar bé la seva feina i, si no és el cas, se suposa que ha de saber assessorar-se on sigui. Aquesta obvietat resulta més o menys vàlida per a totes les activitats, excepte en els casos en què cal usar el llenguatge, més encara si es tracta de la llengua catalana, on sembla que el campi qui pugui és la norma predilecte, fins i tot d'alguns professionals que en viuen, del llenguatge, ja sigui oral o escrit. Aquells que fa uns anys van idear l'eslògan La feina mal feta no té futur, la feina ben feta no té fronteres no es podien haver equivocat més, almenys pel que fa a la primera part del vaticini.

I retornant al doctor Solà, bé mereixeria aquest senyor un capítol dels Homenots, si existís encara la ploma i la boina de Josep Pla.

Mai no vaig tenir la sort de tenir al doctor Solà com a professor, però sí que tinc en lloc preferent algunes de les seves obres, a les quals m'adreço sovint en cas de dubte. En aquest sentit vull esmentar Ortotipografia, Manual de l'editor..., Columna (1995), escrit juntament amb el doctor Josep M. Pujol, i els tres volums de la Gramática del català contemporani, Editorial Empúries (2002), la publicació dels quals ha dirigit.

CRÍTICA LITERARIOFUTBOLERA

D'un temps ençà, coincidint amb els bons resultats esportius i de gestió del FC Barcelona, el món editorial no ha desaprofitat l'ocasió i han aparegut una bona sèrie de llibres de temàtica culer. No sóc, o millor dit, no era lector d'aquest 'gènere' més enllà del que es publica com a notícia a la premsa diària. Com qui no vol, però, m'han caigut a les mans alguns exemplars i me'ls he llegit, la majoria, amb veritable passió. Recordo que vaig iniciar-m'hi arran del publicat pel Roc Casagran i l'Oleguer Presas, amb les famílies dels quals mantenim una relació d'amistat. Us presento una breu ressenya de cadascun, ordenats per ordre en què n'he fet la lectura:

1r Camí d'Ítaca, Roc Casagran i Oleguer Presas, Mina (2006): la visió privilegiada de qui ha col·laborat en la forja d'un èxit col·lectiu i "només volia dir-vorus-ho". Entre la crònica i el relat personal, no mancat d'ele-ments per a la reflexió. 

2n Joan Laporta, passió absoluta, Anton M. Espadaler, Edicions DAU (2009): Ja era hora que algú exposés de primerà mà la visió de qui ha estat el màxim representant no només del FC Barcelona sinó del país (i això no hauria de ser cap floreta però, lamentablement per al país, ho és). Imprescindible malgrat destil·lar servituds el personatge, però, mereix més que aquesta única defensa pública. 

3r La pilota no entra per atzar, Ferran Soriano, Ara Llibres (2009): Una autèntica lliçó. No és estrany que sigui líder de vendes, entre altres, al Japó. Contractes i relacions amb els representants dels jugadors explicats probablement sobre fonaments reals, lluny de les èpiques que ens venien del vispresident Gaspart. Per posar una pega, és reiteratiu en alguns aspectes per la qual cosa queda al llindar de l'excel·lència en la puntuació. 

4t Ara parlo jo, Carles Rexach, Ara Llibres (2008): Totalment recomanable per a fanàtics, inconscients i caragirats. La justificació injustificable d'un 'bon vivant'. 

5è Pep Guardiola, de Santpedor..., Jaume Collell, Columna Edicions (2009): Probablement la millor aproximació a l'home, al futbolista i a l'entrenador; una visió del personatge allunyada de la passió fonamentada en els darrers èxits. 

6è No tindràs collons de fer-ho, Jordi Pons, Editorial Base (2009): Banal, una mala còpia dels anteriors. Totalment prescindible. El final, patètic, arcaic. 

7è La Força d'un somni, Albert Puig, Plataforma Editorial (2009): Un altre llibre d'encàrrec...Segurament l'autor, entrenador de futbol base a can Barça, pretén oferir una feina honrada, noble, equilibrada i amb tocs pedagògics però cau en el parany dels interessos editorials. 

8è Viatge d'anada i tornada, Gerard Piqué, edicions 62 (2010): El que vam poder viure plegats per televisió la temporada passada fins a la final d'Abu Dhabi explicat per un privilegiat de casa bona i excel·lent jugador. Per saber-ne una mica més del personatge i alhora autor. Malgrat les gestes que s'hi narren, el relat és mancat d'emotivitat. Una notable redacció d'alumne mitjà i excel·lent futbolista. 

Nota: lamento molt la mala imatge de les puntuacions que s'observa mitjançant el "güindous", però és una qüestió que heu de resoldre els 'pecerus'.

A LA RECERCA DE LA IMATGE PERDUDA

D'acord que és un blog experimental, també d'acord que és un espai obert –especialment als "amics, coneguts i saludats"–, d'acord que he pres-sionat algú per tal que aporti, en la forma que vulgui, la seva imatge a "Seguidors"... D'acord.

El blog té, però, i encara, una vida curta i hi ha qui cada dos per tres ens intenta despistar mentre va a la recerca de la pròpia imatge perfecta. Lamento haver de dir que aquest procés de recerca, de continus canvis, no farà sinó apropar la bogeria a qui els fomenta. La resta ens anirem adaptant a cada nova imatge en la mesura que notem els canvis; oblida't de trobar la pròpia 'imatge perfecte', no existeix ni en la imaginació!

PS cliqueu a la imatge hi comprovareu el nombre de canvis, de moment en són tres, però quan acabi de redactar aquesta entrada potser ja en són uns quants més...

"TRANQUIL, JORDI, TRANQUIL..."

Vaig iniciar aquest blog sense pretensions encara que, val a dir, em satisfà comprovar que, en pocs dies, hi ha una bona pila seguidors. I no em desagradarà gens si la llista es va ampliant, així que ja ho sabeu, si us hi afegiu ho consideraré com un regal...

Tots els sants tenen capvuitada i passats els primers dies hi ha una qüestió que m'atabala una mica. Vaig unir-me a la xarxa, mitjançant aquest espai, sense cap mena d'intenció més enllà de la pròpia experiència informàtica. Ara resulta que rebo pressions i exigències perquè vagi publicant "el que sigui". No, de moment he de dir que no penso fer-ho. Potser més endavant m'esplaio en opinions personals sobre temàtica diversa (cultura -música i cinema, sobretot-, política, esports, lleure...o sexe) . Vaja, de ben segur que ho faré, però d'entrada això és com un part i hom no sap ben bé què ha de fer i, grandet com sóc, no em plau voler-me esclavitzar ni haver de demanar consells.

A aquells que em veniu amb les exigències descrites us convido una vegada més a plasmar-les al blog.

TÈCNICA REMARCABLE, PROCEDIMENT MILLORABLE

Acabat el cicle nadalenc és moment de fer obligada revisió del tema pessebrista. Fa temps que desprenen un cert tuf les autovaloracions dels participants del tradicional Certamen de Pessebres Artístics que se celebra entre les localitats de Sabadell i Sant Feliu del Racó. Finalment un grup independent ha assumit el ressò popular que exigia una revisió a fons de la qüestió i ens hem autoproclamat com a Comissió Avaluativa Paral·lela per tal de restablir la justícia social en el tema i evitar excessos de vanitats i supèrbies, algunes falsament afermades. Reconeixem que ens manca una visió global dels participants i llurs obres la qual cosa, emperò, no obsta ni ens invalida per emetre un judici just que confiem acceptaran les parts en litigi. Així, doncs, reconeixent que el nostre criteri es fonamenta en l'autoritat moral més que no pas en obscurs interessos partidistes de tendència amical o familiar, DICTAMINEM que:

Davant les expectatives de declarar desert el veredicte d'enguany, acordem -sense que serveixi de precedent- atorgar un únic guardó exaequo a tots els participants, en el benentès que per a futures edicions caldrà revisar el criteris avaluatius si es pretén que el certamen reïxi i tingui la continuïtat merescuda, d'acord amb el criteris artístics amb què se suporta.

22 de gener, 2010

Amb posterioritat a l'inici d'aquesta entrada, el Comissionat Inde-pendent de la Comissió Avaluativa Paral·lela que vetlla pel manteniment moral, ètic i estètic del concurs ha pogut valorar i interpretar noves obres. Tot i que el tema encara és sota secret de sumari, podem avançar quatre idees mal donades per tal d'evitar el desordre i l'esvalot entre els participants. Malgrat l'interès generalitzat pel judici, la sentència que ens hem compromès emetre és realment una qüestió difícil i podria perllongar-se en el temps. Prometem feina eficaç i contrastada i, per tant, equanimitat en el veredicte. De moment podem avançar que existeixen indicis que justifiquen el remenar la cua de més d'un dels participants. Lamentem no poder donar més novetats al respecte. Entendreu que el tema roman encara sota secret de sumari i que cal deixar treballar amb tranquil·litat el comissionat.

31 de gener, 2010

En relació als pessebres 2009, el Comissionat Independent dóna per acabada la tasca de visionat. Pendent només del dictamen definitiu volem aportar una lleugera valoració prèvia, un avanç tècnic i artístic d'acord amb les ponències que aquest comissionat porta realitzades.

OU FERRAT. Confeccionat sobre bases historicoarquitectòniques reals i notables, compagina aliances amb la modernitat present gràcies a la incorporació dels elements figuratius que el conformen (saures, humanoides, indis, àngels..., sense oblidar els seus autors). Detallisme i elaboració precisa, amb aplicació de tècniques informàtiques modernes. Commovedor, convulsiu i agitador.

SBD METRO. El reclam de ‹l'estació Xipironets› commou. Dues plantes de realitat tangible immediata configuren el tema central, no exempt de persistent contingut social i polític. Com la resta d'obres, contempla els elements bàsics pessebristes en la seva totalitat. Passat el període expositiu a la llar familiar pròpia, recomanem el lliurament de l'obra a l'AAFC (Associació d'Amics del Ferrocarril). Sentimental, actual i sacsejador.

CÒNIC PIRAMIDAL. Emmarcat en l'àmbit de la postmodernitat i barroquisme que l'envolta, un alzinar determina el perímetre de l'obra presentada. El brancam i la base donen suport als motius propis del projecte, que inclou peces de valor considerable. En el seu zenit culmina un immens caganer com a guaita i gabier del conjunt. Ecològic, tendre i emotiu.

NOTA I AVÍS PER A NAVEGANTS: la incontinència d'algun personatge amenaça el futur del certamen pessebrístic amb la seva imminent participació...

SUC DE RAÏM

Gairebé han passat quinze dies des l'inici d'aquest espai i vull agrair a tothom l'encoratjament rebut, ja sigui en forma de lectura, mitjançant la publicació de comentaris, constituint-vos en seguidors... He de dir que només en la darrere setmana han visitat aquest espai més de 200 persones d'indrets propers i ben allunyats. Confio en què en aquest punt de trobada cada vegada siguem més els que ens unim i publiquem les nostres inquietuds o alegries; tothom hi és benvingut o benvinguda. A tots moltes gràcies..

Hauria de fer, si se'm permet, una queixa només. I és que, com haureu comprovat, en l'apartat de pujades del YouTube se'm 'colen' uns vídeos que res no tenen a veure amb mi. Paciència, tard o d'hora, si aneu remenant i clicant, retornant a l'inici... acaben posant-se els que pertoquen, que a hores d'ara en són o haurien de ser-ne cinc.

Voldria dir, als que aneu rebent de forma més menys sistemàtica les meves cançons a través del correu electrònic, que a partir d'ara deixaré de fer-ho, ja que el tema setmanal anirà publicant-se en aquest bloc.

23 de gener, 2010

A punt d'arribar a les 1000 visites, nou rècord d'entrades en un sol dia, ahir, el 22-1-2010, han visitat aquesta adreça 60 persones, superant les 54 del passat dia 19-1-2010. Voldria remarcar l'expansió cap a França (París) i Mèxic (Culiacán, a l'estat de Sinaola), on sembla que fa uns anys l'amic Nasi P va sembrar una llavor que ha florit en diverses direccions de l'àmbit ons es belluguem uns quants dels que visitem aquest blog.

CANDIDATURA ÒSCAR AL MILLOR MUNTATGE