LA SEVA

HIC ET NUNC

Que el bisbe de Terrassa, que ostenta càrrec i privilegis gràcies a diners públics, escrigui i publiqui en castellà m'evoca, malgrat la meva poca fe en el que predica, la campanya Volem bisbes catalans! Ara bé que sigui TV3 –televisió publica que té l'obligació, el mandat i el privilegi de preservar la llengua– qui es dediqui amb renovat esforç a malmetre i a no vetllar per cap dels aspectes més nobles i justos per al manteniment de l'idioma autòcton resulta senzillament aberrant. El que seria inimaginable en qualsevol emissora pública de qualsevol país ens ho trobem potenciat a casa nostra. I mentre no hauríem d'haver oblidat la divisa maragalliana –«la llum que ens ve del nord»– encara ens venen que ens volen posar a nivell europeu quan no deixen de projectar-nos al sud!

NON COMPOS MENTIS

La CCMC és o hauria de ser una eina imprescindible d'un país amb nombrosos problemes de supervivència lingüística, cultural i política. Potser per això molesta a determinada crosta socialista amb càrrecs al carrer de Nicaragua. Avui dia a TV3 sembla que no hi ha gairebé ningú disposat a aplicar les bases més naturals del llenguatge, ni guia per escoltar els criteris dels professionals de l'idioma. No es tracta de triar entre el català light i el català heavy sinó de fer un bon ús de la llengua, d'escollir un estàndard digne de la mateixa manera que trien un vestuari o una cara amable i creïble per als informatius. Hi ha prou i bons sociolingüistes al país a qui escoltar o dirigir-se abans de regalar-nos els autèntics desgabells que ens ofereixen gratuïtament i reiterada. Però sembla que hi ha més interès per eliminar un dels principals objectius col·lectius de TV3 i de la CCMC en general, la qual cosa no és sinó un atac a la línia de flotació de la supervivència cultural i lingüística del país.

El pitjor és que TV3 transforma l'ús del llenguatge de forma amagada, no admetent el nul interès que demostra per l'idioma, interès que s'hauria d'exigir no als convidats però sí als professionals del mitjà. L'afany per ampliar l'estatus perseguit, el del fals bilingüisme en què tothom sap castellà però només uns quants català, em porta al paral·lelisme inevitable entre els actuals responsables de la situació i Felip V quan aquest, en l'aplicació del Decret de Nova Planta, no dubtà d'escriure i ordenar allò de «...conseguir el efecto sin que se note el cuidado».

SIT TIBI TERRA LEVIS

Com que són intervencionistes fins a l'hora d'anar a cagar i sempre tenen una justificació per a tot, no us estranyi que algun socialista s'excusi en què volen protegir-nos de ser confosos per etarres, com els va passar fa poc al grup de bombers catalans de vacances a França, ja que tenir una vaga pinta d'espanyol i parlar un idioma que s'hi assembli implica haver d'acceptar aquest tipus de conseqüències sense dret a reclamar.

D'un país i un govern que rebaixa les hores de l'idioma propi –de tres a dues – al batxillerat i en acabar l'ESO tothom surt amb el certificat de nivell C a la butxaca se'n pot esperar, com a mínim, que aconsegueixi equiparar el català amb el gallec en la seva relació amb el castellà més que no pas el finès o l'holandès respecte l'anglès.

NOTA.– El servei de teletext també és una autèntica mina dels despropòsits. I en una altra ocasió parlarem del contingut de les informacions i/o d'allò que expressament no informen.

Per no ser titllat una vegada més d'incrèdul compulsiu, en la secció Cançó setmanal recomanada he adaptat l'entrada al moment de la litúrgia actual, sense defugir el precepte cinematogràfic imposat.

SET – HISTÒRIES DE CINE – SET

Benvolgut Adso, si tingués respostes per a tot estaria ensenyant Teologia a París. (Guillem de Baskerville a El Nom de la Rosa)

Per raons diverses vaig poc al cinema i cada vegada m'hi veuran menys perquè entre la brutícia de la sala, l'olor de blat de moro, la butaca que et venen sense numerar i que t'obliga a arribar deu minuts abans en determinades sessions i haver-te d'empassar mitja dotzena de trailers, m'hi sento terriblement incòmode. És car –enlloc he pagat tant com al nostre país– i no vull participar més a engreixar les butxaques d'uns exhibidors còmplices de boicotejar amb falses excuses la nostre maltractada llengua. M'adaptaré a les noves, o ja no tan noves possibilitats que disposem per veure cinema a casa, sol o en companyia.

No sóc especialista en cinema, tanmateix m'atreveixo a recomanar set pel·lícules de cine que m'han colpit. Si hagués de trobar un fil conductor que les emparentés segurament apuntaria els límits de les relacions humanes en l'àmbit i la idea del concepte de l'amistat.

NINGÚ NO ÉS PERFECTE (Some like it Hot) EUA, 1959, de Billy Wilder. Combina magistralment els ullets que destria el film vers el gènere negre i el musical. La disfressa elevada a categoria. Ultrapassats 50 anys de la seva estrena als EUA, qualsevol altre comentari resultaria sobrer per aquells que ja l'heu vista un munt de vegades i no us en canseu mai.

PRISCILLA, REINA DEL DESIERTO (The Adventures of Priscilla, Queen of the Desert), Stephan Elliot. Austràlia, 1994, un bon road movie i excel·lent comèdia. Drag Queens i homosexualitat tractats amb humor no mancat de moments tensos i rigor en el guió. El vestuari, impactant. I will survive, de Gloria Gaynor, i Abba es comporten com siamesos de la banda musical en aquest inesborrable film.

JUSTINO, UN ASESINO DE LA TERCERA EDAD, Espanya, 1994, excel·lent òpera prima de La Cuadrilla. Filmada en blanc i negre i amb un pressupost baix, mostra amb tocs d'humor àcid i dramàtic, la realitat de l'Espanya del terç final del segle XX, allunyada del desarrollismo oficial i de les veleïtats predemocràtiques del moment.

GUANTANAMERA, Cuba, 1995, Tomás Gutiérrez Alea. Un altre road movie d'embolics, on el tema de l'amor i la mort conviuen en estreta relació. No exempt de crítica ferotge i intel·ligent a la realitat de l'entorn, mostra l'evolució de l'autor en el context de la societat cubana. La lògica limitació de mitjans li atorgarien els mèrits que li manquen si aquest fos el cas.

LOS LUNES AL SOL, Espanya, 2002, Fernando León de Aranoa. En ple període d'emergència econòmica, aquest film coral ens recorda l'encara realitat existent per a molts. Pretesament ignorada des de detrminats mitjans, tots aquells que en el seu moment la van trobar exagerada, convindria que la revisessin ara que alguns disposen de més temps que no voldrien.

QUEMAR DESPUÉS DE LEER (Burn after Reading), EUA, 2008, de Joel Coen i Ethan Coen. El guió, una veritable obra d'enginyera transformada en thriller d'espionatge còmic i humor crític amb el cinisme, les obsessions i les paranoies de bona part de la ciutadania nord-americana. Juntament amb Fargo (1996) i The big Lebowski (1998), per a mi, el millor dels Coen.

LA SUERTE DE EMMA (Emma Glüsk), Alemanya, 2006, dirigida per Sven Tddicken. Una història sublim, en un to dur, vital, sentit de l'humor finíssim i ajustat. De nou la mort i les ganes de viure, allunyades del melodrama tendre injustificat. La duresa filantròpica del final paga de sobres el preu de la pel·lícula.

METGES

El col·lectiu mèdic va ser el més important dins la militància del partit nazi.

Podem establir que d'uns anys ençà el sistema sanitari públic ha millorat considerablement. Si hom té la sort de gaudir d'una relativa bona salut pot permetre's l'afirmació anterior. Deixant de banda els despropòsits amb el tema de la grip A, les llistes d'espera per a intervencions o les derivacions als especialistes, el sistema més o menys funciona. Tenim bons oncòlegs, bons cirurgians, bons odontòlegs, bons ginecòlegs... Segurament d'això en podeu donar fe molts de vosaltres, entre els quals cal comptar un munt d'estrangers, siguin jubilats europeus a la costa o immigrants de condició diversa. La medicina tradicional que ens empara, però, s'ha mostrat insuficient en molts aspectes. Anar al metge per una trista malura comporta una llarga espera de mesos si et deriven a «l'especialista». Això fa que la majoria de mortals hàgim de procurar-nos un servei mèdic paral·lel, evidentment de pagament. Els canvis soferts en l'exercici de la medicina formen part dels nous avenços que pateixen els pacients. Avui dia els metges no toquen els malalts. Les exploracions acostumen a ser radiològiques, el que no es veu mitjançant la imatge no existeix, si una analítica no demostra el contrari el pacient és una persona sana. De vegades quan disfunció es confirma per aquests mitjans és tard... Abans, amb menys recursos, els metges exploraven els malalts i, sovint, l'exploració incloïa la palpació de determinades zones del cos del pacient, amb la qual cosa el metge o l metgessa intuïa una possible afecció. Aquesta pràctica sembla haver desaparegut dels manuals mèdics i es deixa per a fisioterapeutes, quiromassatgistes o practicants de les medecines o cures alternatives, la majoria dels quals mereixen poc crèdit als titulats a les nostres universitats però les cosultes dels quals cada vegada són més plenes de gent insatisfeta amb els tractament únicament farmacològics de la medicina tradicional.

Ah, no fumi, no begui, un cigarret furtiu i una cervesa al mes d'agost, per als nous metges del segle XXI poden justificar el vostre inconegut diagnòstic. Si no fumeu ni beveu,el diagnòstic pot ser establert com a síndrome psicosomàtic, qualsevol cosa per treure-us del damunt i passar la tarja de la vostra mútua les vegades que calgui. Sí, el sistema sanitari, públic o privat ha millorat considerablement perquè fa una anys la gent es moria abans...

JULI CAPELLA

Un seguidor del blog i alhora amic, el Jordi, em fa a mans l'article que publicà a la seva columna setmanal l'arquitecte, dissenyador i periodista Juli Capella. Per la seva concreció i claredat d'idees em permeto reproduir-lo amb l'esperança d'escampar-lo entre el personal que s'apropa a aquest espai. I donat, doncs, que es tracta d'un post singular perquè l'autoria és aliena, em permeto completar aquesta introducció amb uns prou coneguts versos perquè cadascú faci el que li doni la gana, sempre que utilitzi el cervell pel que serveix:

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol, Ara mateix, dins L'Àmbit de tots els àmbits (1981)

¡ADÉU, PARTITS POLÍTICS!

Adéu partits polítics, que una vegada vau ser instrument de transformació i avui ho sou de manutenció. Adéu, perquè us heu convertit en màquines amorfes de gestió sense ideologia.Adiós,perquè només prometeu allò que vol sentir la gent. Perquè us heu convertit en un trust que defensa els seus propis interessos i no els seus votants. Adéu, aparells aparatosos, que heu pervertit la vostra organització, cada vegada més blindada i burocràtica. Adéu, perquè tots esteu tacats per un finançament tèrbol i il·legal. Good-bye, per haver perdut l’ètica buscant desficiosament l’aritmètica. Agur, per recol·lectar addictes en lloc d’afins, fidels en lloc de fidedignes, empleats en lloc de col·legues. Adieu, perquè el vostre corporativisme us deslegitima. Adeus, perquè tots elaboreu el mateix programa electoral pensat per acontentar tothom, i que sabeu perfectament que no complireu. Adéu, perquè només us distingeix la prioritat de subsistir i només us preocupa què diran els mitjans de comunicació. Auf Wiedersehen, perquè tenir militants ja és una aberració anacrònica i premonitòria. Adéu, perquè, des dels vostres despatxos, sempre us assabenteu tard i malament del que passa al carrer. Adéu, perquè no sou exemple de transparència ni de renovació. Adéu, perquè encara seguiu elegint el vostre líder amb el 95% dels vots. Adéu, perquè en pro de l’eficiència heu cancel·lat el debat i la discrepància. Adéu, perquè cada vegada esteu més lluny de la gent i més a prop entre vosaltres. Ciao ciao, perquè us espanta la gent que destaca i preferiu entre les vostres files mediocres. Adéu, perquè feu pudor de ranci i de tancat. Perquè us defenseu entre vosaltres a costa del ciutadà, segrestant-lo de la política. Au revoir, perquè intenteu silenciar altres organitzacions socials i moviments polítics que no podeu manipular i us van prenent terreny. Adéu, estimats partits polítics, us esteu carregant la democràcia que un dia vau ajudar a forjar. Sens dubte vau ser útils, gràcies pels serveis prestats, però el segle XXI us diu adéu, sense nostàlgia.

Juli Capella, El Periódico de Catalunya

BCN OLÍMPICA

En aquest país (Catalunya) sempre diem el mateix: la gent vol ser enganyada. (Josep Pla)

Ben mirat això de les candidatures olímpiques per al catalans no deixa de ser una broma de mal gust, talment com si, amb la crisi econòmica i política que patim, calgués esmerçar indignes quantitats de diners en la creació de llocs de treball –abans en dèiem feina– per ocupar bàsicament els socialistes que encara resten sense càrrec i sense sou oficial (que mira que s'ha de ser ruc per tenir carnet del partit i no estar encara col·locat!).

Algú, si pot ser també amb carnet, hauria d'explicar al senyor Hereu quina ciutat governa, en quin país viu i les prioritats i les mancances d'aquest territori i dels seus habitants, que les ciutats candidates a organitzar uns Jocs Olímpics haurien de disposar prèviament d'una xarxa de comunicacions i infraestructures bàsiques més o menys consolidades i efectives, i que els ciutadans no volem dependre de ser seu olímpica per tal de disposar de les millores que durant anys no s'han realitzat, que el guany se l'enduran els de sempre –empreses elèctriques, constructores i executius nomenats a dit que encara ens voldran fer creure que ens fan un favor–, que convertir de nou Barcelona en una capital espanyola de segona categoria ens empetiteix, que això de les candidatures olímpiques que no reïxen (i algunes de les que reïxen) és molt mal negoci –oi, Galladón?–, que és com iniciar una guerra, perdre-la i no voler ser considerat un perfecte estúpid. I ja posats en confidències, aquest mateix algú hauria de dir al senyor Hereu i al seu equip de campanya que la majoria de ciutadans no en tenim la culpa, que els nostres polítics siguin com són, que ens mereixem molt i molt més.

Però Barcelona no es projectarà mai com a ciutat candidata a organitzar un Jocs Olímpics d'Hivern perquè el senyor Jordi Hereu, el seu equip i el seu partit saben que el país no pot esperar trenta anys més les inversions que li calen. El senyor Hereu mai no faria declaracions per una Barcelona olímpica l'hivern del 2022 si no fos que fumés alguna substància rara i consumís algun tipus de determinats bolets.