ESPANYOL DE BARCELONA

Avui que el Barça no ha fet un bon resultat amb l'Athletic, els meus pensaments retornen al derbi de dissabte amb l'Espanyol. Els seguidors d'aquest darrer club afrontaven el duel amb inusual fatxenderia –una classificació fictícia a aquestes alçades de la temporada els donava coratge– i van rebre una maneta de gols que els hauria de resituar al lloc de sempre: el manteniment de la categoria com a objectiu principal.

El Barça és l'equip de Catalunya, del català ric i del català pobre, del burgès i del menestral, del ciutadà de Barcelona i del vilatà de l'indret més petit i amagat, del que se sent català de soca-rel i de l'immigrant que intenta crear lligams al lloc d'acollida; fins i tot celebren moltes vegades els seus triomfs aquells a qui no els agrada el futbol. El provincià català o que viu a Catalunya és de l'Espanyol.

Diuen que els han fet un estadi molt bonic, potser això els ajudarà a milllorar el futbol que practiquen la qualitat del seu sentiment, però, seguirà com sempre: ressentit, envejós del Barça i expectant els èxits del Real Madrid. ¿Qui no recorda l'emprenyament i el rebombori que van organitzar perquè en una promoció de Catalunya amb Les Tres Bessones no hi apareixien els seus colors? No era que volien promocionar també Catalunya sinó que se'ls menjava l'enveja perquè només hi apareixien símbols culers. Es queixen que el Barça ocupa més espai mediàtic però no els fa res que a TV3 programin primer la informació del seu Real Madrid abans que la pròpia, d'això, no se'n queixen gens!

Els nostres ídols: Kubala, Cruyff, Romario, Koeman, Guardiola, Messi... Els seus: Tamudo i Juanito? o Tamudo i Gento?

Pel que fa a la necessitat de proclamar la seva espanyolitat i altres penalitats que arrosseguen podeu consultar la bibliografia que desitgeu, tanmateix us recomano llegir el recent post d'Antoni Ferrando al seu blog (aneu-hi).

City/United (Manchester), Celtic/Rangers (Glasgow), Sevilla/Betis (Sevilla), Depor/Celta (Galízia), Othello/Caran d'Ache, Fred Perry/Lacoste... Els culers no hem dubtat mai quina és l'opció correcta, els pericus triarien l'altra...

DILLUNS DE GLÒRIA, 29 –11 –2010

ALGÚ HO HAVIA DE DIR

Aquest espai s'ha destacat per no deixar-se entabanar en cap moment pel fenomen Rosell, la malfiança que de sempre ens ha provocat el personatge l'hem palesat per escrit des de fa temps i, molt abans, ja la transmetíem en converses privades.

Els atacs a l'anterior junta del FC Barcelona han estat aquí contraposats en forma de post, enllaços i comentaris que aquest administrador agraeix.

Les barrabassades esgrimides per l'actual directiva del club se superen cada dia amb la connivència de determinats periodistes i grups mediàtics, especialment des del Grup Godó, el principal diari del qual continua sota la direcció del fill d'un notable feixista (antic cap del Movimiento Nacional a la Seu d'Urgell); l'emissora del mateix grup, RAC1, és sotmesa a constant vigilància en les informacions relatives al Barça; els conductors dels mitjans que depenen de la CCRTV semblen també abonats als pagaments i servituds de Rosell...

En defensa de Rosell han arribar a superar qualsevol límit ètic en la contraposició a Laporta: que si va de càmping amb la dona i fills, que si arriba a una reunió amb un Smart... No s'adonen que voregen el ridícul en l'intent de creure'ns ingenus? I tanmateix ens volen amagar que la Directiva continua actuant contra les decisions de l'entrenador, a qui mentre no fa gaire van oferir defensa en el cas Mino Raiola ara els fa por protegir de l'allau d'atacs que pateix, especialment els procedent de la caverna arran d'uns premis que porten el títol de l'hereu de la Casa Reial espanyola. Mentrestant la plantilla no ha llençat cap dard, més aviat el contrari, contra la junta Laporta.

Avui més que mai, quan les informacions i titulars no se sostenen sinó en interessos privats per damunt de realitats tangibles, cal estar atents als freelance de prestigi (vídeo); evoquem el «que no me los embauquen» i reconeixem que a nivell social i de projecció de futur ja no és vàlid el «que no estamos tan mal» perquè ens han malmès una sucosa herència.

Lluny de construir res, generant i abocant tanta porqueria de manera tan maldestre, Rosell està aconseguit el pitjor, l'autodestrucció de l'entitat i els seus símbols en un temps rècord. Esperem que toqui fons ( tot i que no deixa de proporcionar motius, els personatge ja cansa).

100 dies

Avui es compleixen 100 dies de la presa de possessió de l'actual junta directiva del FC Barcelona. Durant aquest tradicional període de gràcia aquí no hem pogut estar-nos, encara que sigui en compta-gotes, de manifestar el que dèiem i prevèiem abans de l'elecció de la candidatura que encapçalava Sandro Rosell. I no res ens hagués agradat més que equivocar-nos de moment, però, els fets són els que són:

a) Substitució d'un President d'Honor per tres «assessors» a la baixa, velles glòries que tothom sap que no poden aportar res de nou però a qui han assignat sou, i en qui confien com a salvadors de la seva improductiva gestió.

b) Incapacitat manifesta en la reestructuració de l'àrea esportiva, començant per la contractació

–inclosa la imatge de peix bullit– del nou director esportiu.

c) Interferències en l'àrea esportiva del primer equip, com el tras- pàs d'un jugador a qui l'entrenador, Pep Guardiola, acabava de garantir la continuïtat.

d) Exposició internacional d'una pèssima i incomprensible imatge del club que gestionen, amb la qual cosa no fan sinó posar pals a les rodes al futur immediat de l'entitat.

e) Objeccions manifestes i oposició real a la catalanització del club, negant o renunciant als avenços aconseguits en la simbiosi club/país.

f) Obsequi al màxim rival d'un dels millors fitxatges d'aquesta temporada, l'alemany Özil. Rosell filtra el que vol, xerra poc i, quan ho fa, no encerta el to ni l'opor-tunitat.

g) Malgrat el gran nombre de vots aconseguits, nul·litat absoluta per gene- rar cap tipus d'il·lusió; quan baden boca és per protegir els seus fracassos en una suposada mala gestió dels seus antecessors, els èxits dels quals, lamentablement per a tots, seran incapaços no només d'igualar sinó de comparar.

h) Pregonar als quatre vents l'elaboració d'un codi ètic, mentre amb els fets demostren que ignoren el seu significat.

i) Mostrar-se exageradament ingrats amb l'herència rebuda, gràcies a la qual l'ara President gaudeix de l'excel·lència en què s'ha instal·lat sense cap altre mèrit personal des que exerceix el càrrec.

j) La màxima representació del club, el President, en massa ocasions is missing. Precisament als inicis d'una nova etapa, quan més necessària és la seva figura per impulsar un nou projecte –si és que existeix projecte– no es deixa veure, s'amaga o resulta inexistent; el seu antecessor va participar en més de cinc-cents actes en representació del club durant el primer any al càrrec...

Ens agradaria oposar una relació d'accions positives amb què contrarestar el nostre llistat però si no és que mencionem el crèdit que encara mantenen

amb determinada premsa, som incapaços d'afegir res més al sac.

Respectem la legitimitat de l'actual Junta i la del seu President de la mateixa manera que creiem que la renúncia com més aviat millor als seus càrrecs seria la millor de les contribucions possibles que aquests personatges poden oferir al club i al país.

Restem amatents a la convocatòria de Joan Laporta, la setmana vinent, així com a les opinions públiques i publicades de Johan Cruyff.

PARE, NO ELS PERDONIS QUE SABEN QUÈ FAN

MISCEL·LÀNIA D'ESTIU-2

CONDUIR

Comparativament amb altres països som una autèntica nul·litat, tot i així ens permetem la llicència de donar lliçons. Els francesos i els italians, per citar exemples propers, tenen limitada la circulació per autopistes a 130km/k; aquí, segons els tòtems (Servei Català de Trànsit, DGT) que vetllen per la nostra seguretat, això suposaria un (tendenciós i suposat) augment del 38% de la mortalitat viària. ¿Què passa, que els francesos són rucs i els italians, suïcides? ¡Que no ens facin beure a galet, que inverteixin en seguretat el que ingressen gràcies als radars i altres sancions! Però aquí, que tenim peatges per tot, els cal completar els pressupostos i sempre tindran a disposició uns quants mossos i radars.

Per si no n'hi havia prou amb les desproporcionades limitacions de velocitat ara, potser per justificar els panells que han col·locat a autopistes i carreteres, ens anuncien el nombre de morts i ferits provocats pel fet de conduir. Pel mateix mitjà ens aconsellen circular també de dia amb els llums encesos. No sé, potser quan arribi el moment ens informaran del número de la grossa de Nadal. Segurament són incapaços d'adonar-se que tanta lectura en tan poc espai pot provocar els accidents que s'entesten en evitar-nos. Ah, no hem d'oblidar que aquests missatges són pensats –així ho redacten– «per la nostra seguretat». I per la seva cartera, podríem afegir...

Com que no s'han mirat mai al mirall la consciència ni el resultat de les seves accions, al final no ens quedarà més remei sinó creure que pensen que som una colla d'ases.

RE PUBLICA

Mentre esperem la llei electoral amb llistes obertes i la figura del diputat o regidor de districte, el projecte identitari i d'unificació de l'Estat espanyol i col·laboracionistes no tem la prohibició de partits polítics, les negatives a autoritzar manifestacions o la clausura de premsa. Bascos i catalans ho patim cada vegada amb més vehemència per tal que abandonem no ja projectes sobiranistes, sinó també qualsevol sol·licitud d'un mínim reconeixement singular. Els falsos federalistes que encara ronden a prop són els únics que persisteixen en fer volar coloms.

Després de la manifestació del 10-J, si no es materialitza la gran coalició independentista ja cal que busquem indret per emigrar abans que la resignació no ens consumeixi. Les noves opcions aparegudes fins ara semblen prou clares en el missatge i en les intencions però no haurien de ser motiu de lluites fratricides ni de divisions sinó tot el contrari, una oportunitat excepcional per aglutinar coincidències.

Els eterns professionals de la política poden continuar omplint pavellons amb els propis convençuts o aspirants a càrrecs de la mateixa manera que fan créixer el desànim i les ganes deixar-los les urnes buides.

SANDRO-2

L'estiu del 2004 no s'atrevia a fitxar Eto'o per no ferir la sensibilitat de Don Florentino i ara li posa en safata de plata el fitzatge d'Özil, el jove i prometedor internacional alemany...

Després de desacreditar i trencar tots els ponts de diàleg amb Cruyff, ara intenta refer-los, afortunadament sense èxit. Un nou fracàs en el seu currículum i aquest , per esperat, hauria de computar doble.

No news, good news, podria proposar-s-ho, aquest home! així com més aviat plegui més aviat tindrem l'oportunitat per reprendre els camins de l'èxit.

TELES I RÀDIOS

A manca d'idees i projectes, d'un temps ençà les teles i ràdios presenten com a novetat consultoris de tot tipus: fiscal, mèdics... Cap d'ells no serveix absolutament per a res, com a molt els consultor/a convidat adreça l'oient a l'especialista de confiança més proper. Els únics que potser aconsegueixen l'objectiu són els que tracten de jardineria i bricolatge. Si no s'espavilen aconseguiran que enyorem la Montserrat Fortuny i l'Elena Francis.

Per què els programes de les teles i ràdios són tan horrorosament llargs, dolents i avorrits?

CLOENDA

L'analfabetisme funcional continua intacte malgrat l'educacicó obligatòria, és clar que la culpa no és només d'alguns docents sinó dels voluntariosos professionals de la política que insisteixen amb nul·la educació i excés de prepotència en dirigir cadascun dels nostres actes. L'enrenou recent pel tema dels manters n'és un abona prova.

Per què encara continua fent fred a les sales de cinema a l'estiu i, calor a l'hivern?

SUD-ÀFRICA, CAMPIONAT FUTBOL

Ahir mentre sopava amb amics en una població propera, em va sorprendre tenir una bandera espanyola a la taula del costat (s'acabava un partit del campionat del món de futbol). Mai no havia estat tan a prop d'aquest símbol (per sort em vaig lliurar del servei militar, obligatori en el meu temps).

M'agrada el Barça i, potser per això, m'agrada el futbol. Si bé no he seguit el campionat de Sud-àfrica, he vist gairebé l'equivalent a dues mitges parts de diversos partits. Em sembla que puc afirmar que la selecció que representa Espanya és la que ofereix un millor espectacle. No m'emociona ni m'irrita. No m'emociona perquè mai no m'he sentit representat pels seus colors ni pels seus símbols, i només m'irritaria si fos el cas que, considerant-me part d'ells, em sentís contínuament exclòs, com fan amb els espanyols que viuen als Països Catalans.

Ara com ara em fa feliç que el món de l'esport, el del futbol en particular, reconegui explícitament que el joc d'Espanya es fonamenta en el que practica des de fa anys el FC Barcelona, l'equip amb més jugadors formats al propi planter del club català.

Les celebracions dels èxits de la selecció espanyola són i seran grans allà on pertoca. Però no ens enganyem, aquí no es poden comparar amb les que susciten les grans celebracions del Barça. I malgrat els èxits dels representants espanyols, a casa nostra l'independentisme cada dia creix i creix.

ELECCIONS AL FC BARCELONA

Que aquest és un país de trepes, malvats, envejosos i escaladors llepes no és cap secret ni falta que fa exposar-ne exemples. La campanya electoral al FC Barcelona ha aportat una nova ocasió per practicar aquest tipus de deshonestedats.

Sense discussió pel resultat de les eleccions, algun dia algú ens haurà d'explicar el perquè del suport mediàtic gairebé absolut al candidat elegit. Ni una sola excepció, bé, jo n'he trobat dues (una i dues), d'influència mediatica relativa o encara escassa. El suport descarat, gairebé insolent, dels mitjans audiovisuals autòctons a un candidat els mèrits del qual a la primera Junta de l'anterior presidència es reparteixen amb sorprenents encerts (Ronaldinho) i escandalosos fracassos (intervenció esportiva, desmembrament del futbol base...) no s'explica sinó és per desacreditar la bona feina del millor president que ha tingut l'entitat, Joan Laporta, amb qui l'equip ha assolit els més grans èxits de la història del club. Les aspiracions polítiques del president sortint –lícites al cap i a la fi– podien inquietar la classe política però aquest fet no justifica la unanimitat de la premsa esportiva i no esportiva per atacar-lo, donant suposadament suport incondicional al candidat més antagonista amb la gestió més brillant que mai ha tingut l'entitat.

Algú s'ha d'explicar, i em temo que no ho farà ningú a no ser que els resultats esportius immediats provoquin un daltabaix –ho lamentaríem tots– o la caverna antilaportista no recuperi els privilegis econòmics que ja deuen tenir pactats –publicitat al Camp Nou, etc.– i que en el seu dia van ser retirats per la Junta sorgida l'estiu del 2003

... I LA LLIGA!!!

Finalitzada la temporada de futbol amb quatre títols (dues Supercopes, Copa del Món i la lliga, a part de l'Eurocopa de bàsquet i altres títols que poden arribar en aquesta i altres seccions) potser valorarem més i millor els èxits de l'anterior. Per al soci i l'aficionat culer el triomf en la lliga suposa un altre obstacle superat i una nova immensa alegria. I sí, celebrem els títols del Barça, entre altres raons, perquè tenim poques coses a celebrar...

L'actual gestió del club ha comportat la superació dels millors èxits de l'entitat, motiu pel qual hauríem de suposar la continuïtat del model. Però sembla ser que hi ha massa interessos en el relleu del patró actual, a banda dels intents per desacreditar l'actual presidència. Els mitjans més poderosos allarguen els seus tentacles tant com poden i insisteixen en el canvi amb l'artilleria pesant de reconeguts periodistes a sou dels seus capricis. La caverna neoconservadora espanyola té la seva rèplica en l'àmbit esportiu, i a casa nostra, en el marc de les eleccions al FC Barcelona.

ARA ÉS HORA, CATALANS

No per intuïda, l'eliminació d'ahir de la Champions League dol menys. Entre altres consols ens queda el d'evitar unes quantes garrotades als catalans que estaven disposats a anar a la capital espanyola, d'acord amb les declaracions de manca de protecció que oferia Esperanza Aguirre. Que aquesta Champions no era per a nosaltres era tan clar com que tampoc ho serà la lliga. Tot i que podria haver estat qualsevol, ens n'han fet fora els portuguesos, per ordre de rellevancia: un tal Olegario Benquerença, José Mourinho i, de rebot, Cristiano Ronaldo perquè part del seu fitxatge incloïa la impossibilitat que el Barça arribés a la final del Bernabéu, ara de nou a mans del ser superior Florentio Pérez. Per cert, per què no canvien del seu estadi aquest nom amb tuf feixista?

La lliga 2009/10 vergonyosament tampoc serà nostra. Hi ha massa comitès per entremig. El de la violència, que no incoa el que no li interessa; el d'àrbitres, que deixarà en no res l'expedient a Guardiola però que no deixa de ser un avís; el de disciplina esportiva, que perdona i sanciona segons els interessos dels seus dirigents... Està escrit des de l'inici, i l'últim 0 – 2 que vàrem engaltar al Real Madrid al seu camp no farà sinó enaltir encara més la verbositat de la seva «gesta». Els catalans, ingènuament, de la persistència, en fem una virtut i un defecte.

En aquests moments en què la manca de títols és una obvietat –en-cara que alguns "persisteixen" en una possibilitat del tot inviable–, cal reafirmar el suport al jugadors, a l'equip tècnic que des de fa anys ha sigut fidel a un estil i als directius que ho han fet possible sense desestabilitzar l'entitat.

UNA VELLA CONEGUDA HISTÒRIA

L'AVAR ÉS COM EL PORC QUE NO S'APROFITA SINÓ DESPRÉS DE MORT.

No per esperat resulta menys dolorós l'empat aquest vespre entre el FC Barcelona i l'equip rival d'avui, així com el altres empats que de ben segur seguiran fins al final de l'actual lliga. La possible manca de títols no amaga la satisfacció i l'orgull que aquesta temporada també sentim pel joc d'un l'equip que és i té voluntat de ser referència de país i pels qui l'han gestionat en els darrers anys, malgrat patir atacs des de tots els àmbits. Les dificultats per assolir l'actual lliga no es desvinculen dels interessos per bombardejar la continuïtat en la gestió del club de cara les pròximes eleccions. Enfront unes molt bones temporades i transparència en la gestió, que podrien –i poden encara, malgrat els entrebancs– coronar amb una espectacular temporada no només en futbol sinó també en les més significatives de les seccions, és a dir, en bàsquet, handbol i hoquei, els intents per desprestigiar l'actual junta directiva i al seu president no cessen ni tenen intenció de fer-ho. Els motius són diversos, però se centren en el mateix enemic. De les crítiques que ens arriben de terres veïnes del sud no en parlaré ni m'interessen, però són curioses les que tenen origen al propi país i des de suposats entorns barcelonistes amb la intenció de fer forat en el desgast d'una gestió i resultats espectaculars, de llarg, els millors de la història del club. Motius? Allargaria el post, us remeto només a les hemeroteques i al record dels treballs iniciats per Ramon Barnils, qui en el seu moment promogué un estudi de l'economia en l'època del nuñisme i, més recentment, al treball publicat a la revista El Temps amb motiu de la moció de censura a l'actual Junta. No invoquem, com algú podria malintencionadament fer veure, el pensament únic sinó la mesura de la crítica responsable que des de tots els punts de vista resulta necessària i és plausible.

Acostumats com estem els catalans a commemorar derrotes, aprofito l'avinentesa que certifiquen els pitjors auguris que la minoria d'una bona colla d'amics havíem pronosticat enfront els més ingenus per rememorar i vindicar les opinions que ara fa poc menys d'un any van aportar als mitjans Sergi Pàmies, Pep Mayolas, Antoni Bassas, Toni Strubell i Trueta, entre molts d'altres en relació a fets protagonitzats per l'equip de futbol del FC Barcelona.

BCN OLÍMPICA

En aquest país (Catalunya) sempre diem el mateix: la gent vol ser enganyada. (Josep Pla)

Ben mirat això de les candidatures olímpiques per al catalans no deixa de ser una broma de mal gust, talment com si, amb la crisi econòmica i política que patim, calgués esmerçar indignes quantitats de diners en la creació de llocs de treball –abans en dèiem feina– per ocupar bàsicament els socialistes que encara resten sense càrrec i sense sou oficial (que mira que s'ha de ser ruc per tenir carnet del partit i no estar encara col·locat!).

Algú, si pot ser també amb carnet, hauria d'explicar al senyor Hereu quina ciutat governa, en quin país viu i les prioritats i les mancances d'aquest territori i dels seus habitants, que les ciutats candidates a organitzar uns Jocs Olímpics haurien de disposar prèviament d'una xarxa de comunicacions i infraestructures bàsiques més o menys consolidades i efectives, i que els ciutadans no volem dependre de ser seu olímpica per tal de disposar de les millores que durant anys no s'han realitzat, que el guany se l'enduran els de sempre –empreses elèctriques, constructores i executius nomenats a dit que encara ens voldran fer creure que ens fan un favor–, que convertir de nou Barcelona en una capital espanyola de segona categoria ens empetiteix, que això de les candidatures olímpiques que no reïxen (i algunes de les que reïxen) és molt mal negoci –oi, Galladón?–, que és com iniciar una guerra, perdre-la i no voler ser considerat un perfecte estúpid. I ja posats en confidències, aquest mateix algú hauria de dir al senyor Hereu i al seu equip de campanya que la majoria de ciutadans no en tenim la culpa, que els nostres polítics siguin com són, que ens mereixem molt i molt més.

Però Barcelona no es projectarà mai com a ciutat candidata a organitzar un Jocs Olímpics d'Hivern perquè el senyor Jordi Hereu, el seu equip i el seu partit saben que el país no pot esperar trenta anys més les inversions que li calen. El senyor Hereu mai no faria declaracions per una Barcelona olímpica l'hivern del 2022 si no fos que fumés alguna substància rara i consumís algun tipus de determinats bolets.

CRÍTICA LITERARIOFUTBOLERA

D'un temps ençà, coincidint amb els bons resultats esportius i de gestió del FC Barcelona, el món editorial no ha desaprofitat l'ocasió i han aparegut una bona sèrie de llibres de temàtica culer. No sóc, o millor dit, no era lector d'aquest 'gènere' més enllà del que es publica com a notícia a la premsa diària. Com qui no vol, però, m'han caigut a les mans alguns exemplars i me'ls he llegit, la majoria, amb veritable passió. Recordo que vaig iniciar-m'hi arran del publicat pel Roc Casagran i l'Oleguer Presas, amb les famílies dels quals mantenim una relació d'amistat. Us presento una breu ressenya de cadascun, ordenats per ordre en què n'he fet la lectura:

1r Camí d'Ítaca, Roc Casagran i Oleguer Presas, Mina (2006): la visió privilegiada de qui ha col·laborat en la forja d'un èxit col·lectiu i "només volia dir-vorus-ho". Entre la crònica i el relat personal, no mancat d'ele-ments per a la reflexió. 

2n Joan Laporta, passió absoluta, Anton M. Espadaler, Edicions DAU (2009): Ja era hora que algú exposés de primerà mà la visió de qui ha estat el màxim representant no només del FC Barcelona sinó del país (i això no hauria de ser cap floreta però, lamentablement per al país, ho és). Imprescindible malgrat destil·lar servituds el personatge, però, mereix més que aquesta única defensa pública. 

3r La pilota no entra per atzar, Ferran Soriano, Ara Llibres (2009): Una autèntica lliçó. No és estrany que sigui líder de vendes, entre altres, al Japó. Contractes i relacions amb els representants dels jugadors explicats probablement sobre fonaments reals, lluny de les èpiques que ens venien del vispresident Gaspart. Per posar una pega, és reiteratiu en alguns aspectes per la qual cosa queda al llindar de l'excel·lència en la puntuació. 

4t Ara parlo jo, Carles Rexach, Ara Llibres (2008): Totalment recomanable per a fanàtics, inconscients i caragirats. La justificació injustificable d'un 'bon vivant'. 

5è Pep Guardiola, de Santpedor..., Jaume Collell, Columna Edicions (2009): Probablement la millor aproximació a l'home, al futbolista i a l'entrenador; una visió del personatge allunyada de la passió fonamentada en els darrers èxits. 

6è No tindràs collons de fer-ho, Jordi Pons, Editorial Base (2009): Banal, una mala còpia dels anteriors. Totalment prescindible. El final, patètic, arcaic. 

7è La Força d'un somni, Albert Puig, Plataforma Editorial (2009): Un altre llibre d'encàrrec...Segurament l'autor, entrenador de futbol base a can Barça, pretén oferir una feina honrada, noble, equilibrada i amb tocs pedagògics però cau en el parany dels interessos editorials. 

8è Viatge d'anada i tornada, Gerard Piqué, edicions 62 (2010): El que vam poder viure plegats per televisió la temporada passada fins a la final d'Abu Dhabi explicat per un privilegiat de casa bona i excel·lent jugador. Per saber-ne una mica més del personatge i alhora autor. Malgrat les gestes que s'hi narren, el relat és mancat d'emotivitat. Una notable redacció d'alumne mitjà i excel·lent futbolista. 

Nota: lamento molt la mala imatge de les puntuacions que s'observa mitjançant el "güindous", però és una qüestió que heu de resoldre els 'pecerus'.

CANDIDATURA ÒSCAR AL MILLOR MUNTATGE