PETITA EVOCACIÓ DE JOAN FUSTER

El dia 23 d'aquest mes de novembre Joan Fuster commemoraria els 88è aniversari del seu natalici si no hagués mort en ple solstici d'estiu del 1992, a l'edat de gairebé 70 anys.

Evoco l'autor de Nosaltres el valencians, llibre amb què s'estrenava l'editorial Edicions 62 i llibre que d'alguna manera completava, des de la vessant valenciana, Notícia de Catalunya, treball que anys abans havia publicat Jaume Vicens Vives, del qual enguany commemorem el centenari del seu naixement.

De Fuster, que ha conreat diversitat de gèneres i ha escrit milers de pàgines de temàtica diversa –des de l'assaig fins a la poesia lírica– resulta impossible recomanar-ne una lectura concreta; per aquells que tanmateix vulgueu atansar-vos-hi amb una lectura curta però intensa no us defraudarà el llibret Ara o mai, (Edicions 3i4, col., Quaderns, núm. 20, 1981), amb què alertava contra els perills que assetjgen la llengua si aquesta no és capaç d'abraçar tots els àmbits de la vida social.

El record del personatge romandrà per uns dies en aquest espai gràcies al manlleu que insereixo a l'encapçalament del blog d'alguns dels aforismes que trobem a Judicis finals (Ciutat de Mallorca, Moll, 1960) i a Diccionari per a ocisos (Barcelona, Editorial A.C., 1964), així com també amb la inclusió musicada del poema «Criatura dolcíssima» –dins d'Escrit per al silenci (1954)– a la secció Cançó setmanal recomanada. Em temptava incloure la versió de Lluís Llach però finalment he optat per una de potser menys coneguda, amb l'esperança que també us agradi, especialment a aquells que no l'havieu descoberta. (versió Llach).

Em permeto acabar de la mateixa manera amb què acaba Joan Fuster un dels seus llibres, Diccionari per a ociosos:

Z

ZERO

¿Qui, sinó un home de fantasia fora mida, seria capaç d'imaginar la idea zero? Dic imaginar una idea. Evidentment, cal molta febre intel·lectual per a arribar-hi. Això, només ho fan els matemàtics. ¿El zero –la nul·litat–, el no-res? Ens burlem dels filòsofs, però mira que els matemàtics!

MÉS PROFECIES

Xavier Bru de Sala, al setmanari El Temps (núm. 1379, 16 de novembre, 2010), publica un article titulat La Campanya que ve. No sempre he coincidit amb els arguments de l'autor, però en aquest cas em sembla que es mereix la l'aplaudiment unànime, no per la previsió de la profecia, sinó per l'encert en la precisió.

En un breu article sintetitza el perquè de l'actual situació al País Basc i ens alerta del que ja sabem que ens espera aquí, si no hi posem aviat i definitivament remei. El PP posa la metxa, el PSOE hi aporta la brasa i entre els dos fan explotar el que els convé, sense cap tipus de rubor per impugnar o saltar-se a la brava les més democràtiques de les lleis, com les que s'han sotmès a la voluntat popular mitjançant referèndum.

IN MEMORIAM, JOAN SOLÀ i CORTASSA

El mateix dia en què el Tribunal Superior de Justícia (?!) de Catalunya anuncia la suspensió del Reglament d'ús del català de l'Ajuntament de Barcelona –aprovat amb excés de retard (2009) en comparació d'altres institucions i ajuntaments!– i el de la Diputació de Lleida (les primeres andanades del reguitzell amb què han de continuar foten-se'n, de nosaltres), el mateix dia en què la majoria dels nostres polítics insisteixen en cercar inexistents escletxes per esquivar la sentència (no costa gaire d'endevinar què devem significar i en quina consideració ens tenen!), el mateix dia... una nova notícia colpidora ens aclapara: la mort del doctor Solà. Entre d'altres motius més científics, potser el canvi de temporada propicia algunes de les pèrdues més sentides d'aquesta tardor (Labordeta, Vallcorba i Rocosa, Joan Triadú...).

En un país on la propaganda anihila l'opinió raonada, trobarem a faltar els resultat dels estudis del doctor Solà, els seus articles i el seu mestratge. Estalvio les paraules i la glossa del personatge no m'estic, però, d'ajuntar l'enllaç del seu darrer article, al suplement cultural de dijous a l'Avui, així com de l'intens discurs efectuat al Parlament (vídeo), discurs que teniu enllaçat de forma permanent en aquest blog, a la secció D'Interès Divers. Aprofito el trist esdeveniment per remetre'm de nou al post que li vaig dedicar també aquí el mes gener d'enguany.

ANNEX.– En una mostra més de la seva tenacitat, Víctor Pàmies ha tingut la pensada i la feina de recollir el que molt encertadament anomena «L'homenatge no convocat».

ÒBITS

CAP NACIÓ POT DIR-SE POBRA SI PER LES LLETRES RENEIX (Marià Aguiló, 1825–1897)

Ahir, en un mateix dia, ens van deixar dos prohoms del país, Joan Triadú (El Temps, núm 1373) i Jaume Vallcorba i Rocosa. La qualitat de l'obra pròpia –amb una excel·lent obra crítica– del primer i la seva disposició per a qualsevol col·laboració allà on se'l reclamava mereixen el reconeixement del país.

De Jaume Vallcorba i Rocosa, l'última aportació publicada del qual vaig trobar a la revista Llengua Nacional , paga la pena, entre molts d'altres, el seu treball compilat al llibre Els verbs "ésser" i "estar" en català (Curial Edicions Catalanes, 1978). Quan d'uns anys ençà la majoria de les menges resulta que no són bones ni dolentes sinó que estan bones o dolentes i ja no sabem del cert si som a casa o estem a l'estranger, convindria que molts de nosaltres, docents o simplement parlants amb interès per l'ús del llenguatge, reviséssim els seus textos. Val a dir que he manllevat la il·lustració d'un dels seus articles a la mencionada revista per encapçalar aquest post.

Mancats com estem de personalitats amb qualitats humanes i intel·lec- tuals com la d'ambdues persones acabades de finar, confiem que les seves respectives obres i el seu mestratge tingui continuïtat i no desa- paregui amb ells.

IN MEMORIAM, MONTSERRAT ROIG i PRONOMS FEBLES

Independentment que el sistema educatiu hagi abandonat l'ensenyament de les llengües, siguin aquestes la pròpia o forasteres, el tema dels pronoms febles –tan odiats pels estudiants– ha perdut totalment la batalla.

Recordo un excel·lent article de Montserrat Roig a l'Avui (21-9-1990) en defensa de l'ús d'alguns pronoms febles a la televisió valenciana, pronoms que, juntament amb altres més de 500 mots varen ser exclosos o vetats de dir en aquella televisió, aleshores com ara a mans del Partit Popular (que poc han canviat en tant de temps!) i de l'Amadeu Fabregat .

Aquest juliol, pels carrers d'algunes ciutats pengen cartells de promoció del Tibidabo. Són finançats per El Periódico i els col·loquen per parelles, l'un al costat de l'altre amb la intenció de provocar les ganes d'anar-hi a fer un vol, al parc d'atraccions, i la corresponent despesa, ja que no sembla que l'Ajuntament ens hi convidi gratuïtament. Al text del cartell de l'esquerra s'hi llegeix «TIBIDABO», al de la dreta, amb la intenció de completar el lema, s'hi llegeix «PUJA!». No cal dir que aquest «puja!» és mancat del pronom hi, amb el qual formaria una frase del tot comprensible i sabríem on cal pujar, ja es tracti del Tibidabo o de les atraccions que hi trobarem. I és que tenim la sort que els pronoms febles ens permeten exterioritzar un munt de significats en un espai molt reduït de paraules i de temps. Sembla ser, però, que alguns prefereixen l'ambigüitat i l'embolic –«El Tibidabo puja» sense que ens aclareixin exactament on puja aquesta personalització del Tibidabo– abans d'emprar el recurs d'uns pronoms que molts mantenim encara vius en la nostra parla i en la nostra escriptura.

Fa poc, a finals del passat mes d'abril, quan el daltabaix de l'Estatut només era presumible per a molts, el President Montilla va pronunciar un discurs intitulat –fruit d'una traducció literal de l'espanyol i per això errònia– «Segueixo creient», discurs amb el qual el PSC va tenir la gosadia d'intentar presentar-nos el personatge com un nou Luther King a la catalana, tot emulant l'exitós I have a Dream de l'activista nord-americà. Això sí, no van ser capaços ni de redactar correctament el títol, ja que també en aquest cas, l'omissió del pronom hi –fins hi tot podien substituir amb ho el mancat hi– impedia saber exactament en què continuava creient el President. Creia encara en el Tribunal Constitucional espanyol? Creia que els catalans ens empassaríem la sentència de l'Estatut del 2006? Què creia i què creu exactament, aquest home? Em temo que no ho sabrem mai del cert. Sempre planarà el dubte sobre les paraules de Montilla per culpa d'un petit però precís pronom... I tot per culpa d'un pronom feble, President!

Que els mitjans malmetin el nostre idioma, assimilant-lo aferrissadament a la llengua castellana, resulta d'una gravetat insòlita. En el cas de El Periódico no hauria de ser cap excepció, és clar que per aquest diari paraules com el verb caldre i un bon grapat més de mots genuïns i en ple ús són difícils de trobar en els exemplars que editen.

EL DOCTOR SOLÀ

Avui he enllaçat el discurs que el doctor Joan Solà i Cortassa, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2009, va adreçar al Parlament l'u de juliol de 2009. No crec que hagi d'afegir res a les paraules d'un mestre. Ho het fet no només per tenir present les seves paraules –que les tinc– sinó per retenir en la memòria la imatge dels diputats que l'escoltaven...

Mitjançant InfoMigjorn rebo l'article que el mateix doctor ha escrit en relació a la nadala promocionada durant les passades festes. Lamentablement les raons que exposa aquest savi són inversament proporcionals al cas que se li fa, i és que si el país no fa cas ni de les pròpies patums, com no se les han d'haver els mestres i professors de llenguatge!

Qualsevol professional ha de poder realitzar bé la seva feina i, si no és el cas, se suposa que ha de saber assessorar-se on sigui. Aquesta obvietat resulta més o menys vàlida per a totes les activitats, excepte en els casos en què cal usar el llenguatge, més encara si es tracta de la llengua catalana, on sembla que el campi qui pugui és la norma predilecte, fins i tot d'alguns professionals que en viuen, del llenguatge, ja sigui oral o escrit. Aquells que fa uns anys van idear l'eslògan La feina mal feta no té futur, la feina ben feta no té fronteres no es podien haver equivocat més, almenys pel que fa a la primera part del vaticini.

I retornant al doctor Solà, bé mereixeria aquest senyor un capítol dels Homenots, si existís encara la ploma i la boina de Josep Pla.

Mai no vaig tenir la sort de tenir al doctor Solà com a professor, però sí que tinc en lloc preferent algunes de les seves obres, a les quals m'adreço sovint en cas de dubte. En aquest sentit vull esmentar Ortotipografia, Manual de l'editor..., Columna (1995), escrit juntament amb el doctor Josep M. Pujol, i els tres volums de la Gramática del català contemporani, Editorial Empúries (2002), la publicació dels quals ha dirigit.

CRÍTICA LITERARIOFUTBOLERA

D'un temps ençà, coincidint amb els bons resultats esportius i de gestió del FC Barcelona, el món editorial no ha desaprofitat l'ocasió i han aparegut una bona sèrie de llibres de temàtica culer. No sóc, o millor dit, no era lector d'aquest 'gènere' més enllà del que es publica com a notícia a la premsa diària. Com qui no vol, però, m'han caigut a les mans alguns exemplars i me'ls he llegit, la majoria, amb veritable passió. Recordo que vaig iniciar-m'hi arran del publicat pel Roc Casagran i l'Oleguer Presas, amb les famílies dels quals mantenim una relació d'amistat. Us presento una breu ressenya de cadascun, ordenats per ordre en què n'he fet la lectura:

1r Camí d'Ítaca, Roc Casagran i Oleguer Presas, Mina (2006): la visió privilegiada de qui ha col·laborat en la forja d'un èxit col·lectiu i "només volia dir-vorus-ho". Entre la crònica i el relat personal, no mancat d'ele-ments per a la reflexió. 

2n Joan Laporta, passió absoluta, Anton M. Espadaler, Edicions DAU (2009): Ja era hora que algú exposés de primerà mà la visió de qui ha estat el màxim representant no només del FC Barcelona sinó del país (i això no hauria de ser cap floreta però, lamentablement per al país, ho és). Imprescindible malgrat destil·lar servituds el personatge, però, mereix més que aquesta única defensa pública. 

3r La pilota no entra per atzar, Ferran Soriano, Ara Llibres (2009): Una autèntica lliçó. No és estrany que sigui líder de vendes, entre altres, al Japó. Contractes i relacions amb els representants dels jugadors explicats probablement sobre fonaments reals, lluny de les èpiques que ens venien del vispresident Gaspart. Per posar una pega, és reiteratiu en alguns aspectes per la qual cosa queda al llindar de l'excel·lència en la puntuació. 

4t Ara parlo jo, Carles Rexach, Ara Llibres (2008): Totalment recomanable per a fanàtics, inconscients i caragirats. La justificació injustificable d'un 'bon vivant'. 

5è Pep Guardiola, de Santpedor..., Jaume Collell, Columna Edicions (2009): Probablement la millor aproximació a l'home, al futbolista i a l'entrenador; una visió del personatge allunyada de la passió fonamentada en els darrers èxits. 

6è No tindràs collons de fer-ho, Jordi Pons, Editorial Base (2009): Banal, una mala còpia dels anteriors. Totalment prescindible. El final, patètic, arcaic. 

7è La Força d'un somni, Albert Puig, Plataforma Editorial (2009): Un altre llibre d'encàrrec...Segurament l'autor, entrenador de futbol base a can Barça, pretén oferir una feina honrada, noble, equilibrada i amb tocs pedagògics però cau en el parany dels interessos editorials. 

8è Viatge d'anada i tornada, Gerard Piqué, edicions 62 (2010): El que vam poder viure plegats per televisió la temporada passada fins a la final d'Abu Dhabi explicat per un privilegiat de casa bona i excel·lent jugador. Per saber-ne una mica més del personatge i alhora autor. Malgrat les gestes que s'hi narren, el relat és mancat d'emotivitat. Una notable redacció d'alumne mitjà i excel·lent futbolista. 

Nota: lamento molt la mala imatge de les puntuacions que s'observa mitjançant el "güindous", però és una qüestió que heu de resoldre els 'pecerus'.

POEMES D'ANIVERSARI