IN MEMORIAM, MONTSERRAT ROIG i PRONOMS FEBLES

Independentment que el sistema educatiu hagi abandonat l'ensenyament de les llengües, siguin aquestes la pròpia o forasteres, el tema dels pronoms febles –tan odiats pels estudiants– ha perdut totalment la batalla.

Recordo un excel·lent article de Montserrat Roig a l'Avui (21-9-1990) en defensa de l'ús d'alguns pronoms febles a la televisió valenciana, pronoms que, juntament amb altres més de 500 mots varen ser exclosos o vetats de dir en aquella televisió, aleshores com ara a mans del Partit Popular (que poc han canviat en tant de temps!) i de l'Amadeu Fabregat .

Aquest juliol, pels carrers d'algunes ciutats pengen cartells de promoció del Tibidabo. Són finançats per El Periódico i els col·loquen per parelles, l'un al costat de l'altre amb la intenció de provocar les ganes d'anar-hi a fer un vol, al parc d'atraccions, i la corresponent despesa, ja que no sembla que l'Ajuntament ens hi convidi gratuïtament. Al text del cartell de l'esquerra s'hi llegeix «TIBIDABO», al de la dreta, amb la intenció de completar el lema, s'hi llegeix «PUJA!». No cal dir que aquest «puja!» és mancat del pronom hi, amb el qual formaria una frase del tot comprensible i sabríem on cal pujar, ja es tracti del Tibidabo o de les atraccions que hi trobarem. I és que tenim la sort que els pronoms febles ens permeten exterioritzar un munt de significats en un espai molt reduït de paraules i de temps. Sembla ser, però, que alguns prefereixen l'ambigüitat i l'embolic –«El Tibidabo puja» sense que ens aclareixin exactament on puja aquesta personalització del Tibidabo– abans d'emprar el recurs d'uns pronoms que molts mantenim encara vius en la nostra parla i en la nostra escriptura.

Fa poc, a finals del passat mes d'abril, quan el daltabaix de l'Estatut només era presumible per a molts, el President Montilla va pronunciar un discurs intitulat –fruit d'una traducció literal de l'espanyol i per això errònia– «Segueixo creient», discurs amb el qual el PSC va tenir la gosadia d'intentar presentar-nos el personatge com un nou Luther King a la catalana, tot emulant l'exitós I have a Dream de l'activista nord-americà. Això sí, no van ser capaços ni de redactar correctament el títol, ja que també en aquest cas, l'omissió del pronom hi –fins hi tot podien substituir amb ho el mancat hi– impedia saber exactament en què continuava creient el President. Creia encara en el Tribunal Constitucional espanyol? Creia que els catalans ens empassaríem la sentència de l'Estatut del 2006? Què creia i què creu exactament, aquest home? Em temo que no ho sabrem mai del cert. Sempre planarà el dubte sobre les paraules de Montilla per culpa d'un petit però precís pronom... I tot per culpa d'un pronom feble, President!

Que els mitjans malmetin el nostre idioma, assimilant-lo aferrissadament a la llengua castellana, resulta d'una gravetat insòlita. En el cas de El Periódico no hauria de ser cap excepció, és clar que per aquest diari paraules com el verb caldre i un bon grapat més de mots genuïns i en ple ús són difícils de trobar en els exemplars que editen.