CASA MEVA ÉS CASA VOSTRA...

ANIVERSARI

Avui fa un any del naixement d'aquest blog. Com he dit en algunes ocasions, en cap moment no he tingut ni tinc la pretensió d'escampar-me il·limitadament per la bloggosfera, tanmateix agraeixo que una bona colla d'amics, de coneguts i inconeguts aparegueu per aquí de forma més o menys regular.

He de confesssar que un cop creat el blog, la principal inquietud al respecte era com i amb quina regularitat havia de donar-li vida. És per això que vaig proposar-me d'escriure-hi un post setmanal. Ha passat un any, he refet la imatge del blog en un parell d'ocasions i hem superat amb escreix les intencions primigènies. I ho escric en plural perquè molts de vosaltres m'heu ajudat en el propòsit. No faré ara un resum de les visites rebudes, indrets de procedència, etc., em plau manifestar, però, que d'acord amb les estadístiques que disposo estic gratament sorprès en aquest sentit. I com que cada dia de cada dia, amb diferència respecte als caps de setmana, sou una bona colla els que en un moment o altre visiteu aquest lloc, celebro especialment que formem part d'una quotidianitat compartida.

Sabeu que no censuro res ni ningú i és per això que animo tothom que vulgui a aportar els comentaris que vulgui del que vulgui –alguns ja ho feu–. Als que encara no us heu atrevit a escriure-hi, podeu mantenir-vos com a simples lectors i/o visitants amb el mateix agraïment per part d'aquest administrador, tanmateix us esperono a perdre la por, si aquest és el motiu del vostre pas silenciós per aquest indret.

No voldria cloure aquestes ratlles sense agrair el suport d'aquelles persones que m'han ajudat en la resolució de dubtes, criteris estètics i solució de problemes diversos, en aquest sentit la dedicació i paciència del meu fill Raimon ha esta un suport impagable.

L'any viscut m'ha aportat la maduresa i coneixements suficients com per anunciar-vos l'imminent trasllat a un nou lloc on, amb un format més sobri però amb les mateixes prestacions, espero continuar donant la tabarra.

Moltes gràcies a tots, i recordeu que casa meva és casa vostra...

IMMATERIALS PATRIMONIS

FORÇA, EQUILIBRI, VALOR I SENY –Castells–

FOLKLORE RELIGIÓS –Cant de la Sibil·la–

NOVA LLEI

Fumar-se una cigarreta o un bon havà aviat serà més punible i perseguit que l'assetjament sexual.

CREMA DE CARABASSA

Aquesta és una menja de cuina fàcil i perfectament adaptada al mes que ens trobem o als que han de venir. Els ingredients són prou fàcils d'adquirir i assequibles a la majoria de butxaques; si són genuïns de la nostra terra probablement no us milloraran el plat però us semblarà que l'assaboriu millor. Per a 6/8 persones us caldrà:

700 g de carabassa

150 g de porro

1 patata mitjana

30 g d'oli d'oliva

30 g de mantega

6 trossos de formatge en porcions

un pensament de pebre negre

nou moscada

sal

Col·loqueu la carabassa –pelada i trosse-jada–, la patata, el porro, la nou moscada ratllada i l'oli en una olla. Cobriu-ho tot amb aigua bona i saleu-ho abans de posar-ho al foc. Quan arrenqui el bull deixeu-ho encara una mitja hora més al foc i comproveu-ne el grau de cocció, de la carabassa, amb una forquilla. Quan us sembli que està prou cui-ta, afegiu-hi la mantega i els formatgets, dei-xeu-ho coure 5 minuts més i rectifiqueu de sal si convé.

Per a gurmets o per a ocasions especials podeu servir-ho en un bol acompanyat de pa fregit o, si ho preferiu, podeu afegir-hi un parell de gambes bullides i pelades al damunt i una mica de julivert esmicolat, unes tires fines de pernil salat...

DRET A LA IMATGE?

Ara i aquí, després que s'hagin redactat munts de normatives sobre el dret a la imatge de les persones, potser ha arribat l'hora que alguna veu sensata demani que es derogui tot aquest paperam de lleis absurdes.

Entenc la protecció de la imatge de menors en determinats casos, per exemple, quan són objectiu d'algun paparazzo estúpid i del mitjà que el paga. En la resta de casos, quan la xarxa informàtica abraça infinitat d'informacions i imatges la lliure circulació de les quals o la se va manca de protecció resulta òbvia, és una autèntica anormalitat intentar mantenir el dret de la imatge tal i com en l'han venut fa tan sols quatre dies.

Qui no vulgui pols que no vagi a l'era, és a dir, que no es deixi fotografiar ni filmar i que visqui, si pot, trenta anys enrere, perquè avui dia tot el que circula informàticament és subjecte de ser manipulat, transformat, publicat...

La clausura encara existeix i no val a triar quan se'n surt i quan no.

MATTHEW TREE – WHERE ARE YOU?

During the last three-hundred years Catalonia has been an opressed country. In the meantime many foreigners have arrived. Some of them have understood the Catalan reality and some of them have not. Here it goes (video) the case of an English man.

MISCEL·LÀNIA D'ESTIU-2

CONDUIR

Comparativament amb altres països som una autèntica nul·litat, tot i així ens permetem la llicència de donar lliçons. Els francesos i els italians, per citar exemples propers, tenen limitada la circulació per autopistes a 130km/k; aquí, segons els tòtems (Servei Català de Trànsit, DGT) que vetllen per la nostra seguretat, això suposaria un (tendenciós i suposat) augment del 38% de la mortalitat viària. ¿Què passa, que els francesos són rucs i els italians, suïcides? ¡Que no ens facin beure a galet, que inverteixin en seguretat el que ingressen gràcies als radars i altres sancions! Però aquí, que tenim peatges per tot, els cal completar els pressupostos i sempre tindran a disposició uns quants mossos i radars.

Per si no n'hi havia prou amb les desproporcionades limitacions de velocitat ara, potser per justificar els panells que han col·locat a autopistes i carreteres, ens anuncien el nombre de morts i ferits provocats pel fet de conduir. Pel mateix mitjà ens aconsellen circular també de dia amb els llums encesos. No sé, potser quan arribi el moment ens informaran del número de la grossa de Nadal. Segurament són incapaços d'adonar-se que tanta lectura en tan poc espai pot provocar els accidents que s'entesten en evitar-nos. Ah, no hem d'oblidar que aquests missatges són pensats –així ho redacten– «per la nostra seguretat». I per la seva cartera, podríem afegir...

Com que no s'han mirat mai al mirall la consciència ni el resultat de les seves accions, al final no ens quedarà més remei sinó creure que pensen que som una colla d'ases.

RE PUBLICA

Mentre esperem la llei electoral amb llistes obertes i la figura del diputat o regidor de districte, el projecte identitari i d'unificació de l'Estat espanyol i col·laboracionistes no tem la prohibició de partits polítics, les negatives a autoritzar manifestacions o la clausura de premsa. Bascos i catalans ho patim cada vegada amb més vehemència per tal que abandonem no ja projectes sobiranistes, sinó també qualsevol sol·licitud d'un mínim reconeixement singular. Els falsos federalistes que encara ronden a prop són els únics que persisteixen en fer volar coloms.

Després de la manifestació del 10-J, si no es materialitza la gran coalició independentista ja cal que busquem indret per emigrar abans que la resignació no ens consumeixi. Les noves opcions aparegudes fins ara semblen prou clares en el missatge i en les intencions però no haurien de ser motiu de lluites fratricides ni de divisions sinó tot el contrari, una oportunitat excepcional per aglutinar coincidències.

Els eterns professionals de la política poden continuar omplint pavellons amb els propis convençuts o aspirants a càrrecs de la mateixa manera que fan créixer el desànim i les ganes deixar-los les urnes buides.

SANDRO-2

L'estiu del 2004 no s'atrevia a fitxar Eto'o per no ferir la sensibilitat de Don Florentino i ara li posa en safata de plata el fitzatge d'Özil, el jove i prometedor internacional alemany...

Després de desacreditar i trencar tots els ponts de diàleg amb Cruyff, ara intenta refer-los, afortunadament sense èxit. Un nou fracàs en el seu currículum i aquest , per esperat, hauria de computar doble.

No news, good news, podria proposar-s-ho, aquest home! així com més aviat plegui més aviat tindrem l'oportunitat per reprendre els camins de l'èxit.

TELES I RÀDIOS

A manca d'idees i projectes, d'un temps ençà les teles i ràdios presenten com a novetat consultoris de tot tipus: fiscal, mèdics... Cap d'ells no serveix absolutament per a res, com a molt els consultor/a convidat adreça l'oient a l'especialista de confiança més proper. Els únics que potser aconsegueixen l'objectiu són els que tracten de jardineria i bricolatge. Si no s'espavilen aconseguiran que enyorem la Montserrat Fortuny i l'Elena Francis.

Per què els programes de les teles i ràdios són tan horrorosament llargs, dolents i avorrits?

CLOENDA

L'analfabetisme funcional continua intacte malgrat l'educacicó obligatòria, és clar que la culpa no és només d'alguns docents sinó dels voluntariosos professionals de la política que insisteixen amb nul·la educació i excés de prepotència en dirigir cadascun dels nostres actes. L'enrenou recent pel tema dels manters n'és un abona prova.

Per què encara continua fent fred a les sales de cinema a l'estiu i, calor a l'hivern?

NO RESPONDRE CORREUS

Procurem ensenyar en el respecte, l'educació i les bones maneres però el fracàs en el sistema és gairebé total i rotund. En l'àmbit escolar s'ha inventat de tot i amb denominacions diverses (l'última, «educació per a la ciutadania», com si a les aules es fes una altra cosa!).

Avui la gent t'atura pel carrer per demanar qualsevol informació sense ni desitjar-te el clàssic bon dia, més que una sol·licitud formal sembla una agressió. Tan bon punt reben l'objectiu de la seva demanda/exigència, només amb sort en rebreu les gràcies.

Fins no fa gaire, la correspondència postal que es rebia a casa s'acostumava a respondre (gràcies aquest hàbit tenim valuoses obres editades). La tradicional carta i la postal que ens portaven notícies i records des dels indrets més llunyans han desaparegut en favor del correu electrònic o e-mail. No sé si una cosa té a veure amb l'altra però el cert és que cada vegada la tendència a no respondre els correus rebuts a la bústia de l'ordinador és més que notable. També hi ha els que responen tard, quan l'interès de la qüestió resulta un absurd. Devem ser rars el que ens estranyem que alguns fins i tot trobin més pràctic agafar un vol barat per anar a visitar un amig/iga o un parent que es troba lluny, ni que sigui a l'altra banda del món, abans d'haver de respondre mitjançant l'escriptura un correu electrònic. Això sí, incapaços com són, no s'adonen que hauran dedicat molt més temps en la compra del bitllet que el temps que es necessita per escriure i enviar un correu amb quatre paraules sentides.

ís·þorskur

L'erupció del volcà islandès Eyjafjallajökull, a banda de mostrar la fragilitat del món que hem construït, ha aconseguit posar al frontispici del diaris de tot el món l'illa islandesa i els seus habitants.

Snæland, Fjallkonan, Eylenda, Frón, Skeri∂, Thule, Hrímgrund, Ísafold i molts altres són alguns dels noms amb què els «frónbúi», és a dir, els islandesos, designen el nom del seu país, el qual pren Ísland (imatges) com a forma oficial més comuna. La llengua islandesa manté un alfabet particular adaptat del llatí i és considerada una llengua indoeuropea propera a les escandinaves.

Situada a l'extrem nord-oest d'Europa, Islàndia és una petita illa en comparació amb la seva veïna del nord, Grenlàndia, l'illa més gran del món. Els primers habitants d'Islàndia, per referir-s'hi, esbombaren el nom «illa del gel» i, també amb tota la intenció, escamparen el d'«illa verda» per referir-se a la gran illa veïna del nord, per tal de desviar cap allà possibles invasions. L'Alþingi, constituït en època dels víkings i reinstaurat el 1848, competeix amb altres assemblees parlamentàries per ser considerat el primer òrgan pseudodemocràtic del món.

En l'actualitat, malgrat la crisi del sistema financer local –el 2008 el govern es va haver de fer càrrec dels bancs islandesos–, les particularitats del foc i el glaç, l'equilibri amb el medi, el paisatge, les polítiques socials i d'igualtat, etc., etc. fan que Islàndia continuï essent un paradís envejable.

Xavier Moret és l'autor d'un bon llibre de referència, Islàndia, l'illa secreta, per saber-més, d'aquest indret. També hi ha alguns blogs interessants, com Direcció Reykjaviki, i no voldria acabar aquest post sense recordar que Miquel Calçada dedicà un episodi (capítol sencer) del seu Afers Exteriors a aquest país.

METGES

El col·lectiu mèdic va ser el més important dins la militància del partit nazi.

Podem establir que d'uns anys ençà el sistema sanitari públic ha millorat considerablement. Si hom té la sort de gaudir d'una relativa bona salut pot permetre's l'afirmació anterior. Deixant de banda els despropòsits amb el tema de la grip A, les llistes d'espera per a intervencions o les derivacions als especialistes, el sistema més o menys funciona. Tenim bons oncòlegs, bons cirurgians, bons odontòlegs, bons ginecòlegs... Segurament d'això en podeu donar fe molts de vosaltres, entre els quals cal comptar un munt d'estrangers, siguin jubilats europeus a la costa o immigrants de condició diversa. La medicina tradicional que ens empara, però, s'ha mostrat insuficient en molts aspectes. Anar al metge per una trista malura comporta una llarga espera de mesos si et deriven a «l'especialista». Això fa que la majoria de mortals hàgim de procurar-nos un servei mèdic paral·lel, evidentment de pagament. Els canvis soferts en l'exercici de la medicina formen part dels nous avenços que pateixen els pacients. Avui dia els metges no toquen els malalts. Les exploracions acostumen a ser radiològiques, el que no es veu mitjançant la imatge no existeix, si una analítica no demostra el contrari el pacient és una persona sana. De vegades quan disfunció es confirma per aquests mitjans és tard... Abans, amb menys recursos, els metges exploraven els malalts i, sovint, l'exploració incloïa la palpació de determinades zones del cos del pacient, amb la qual cosa el metge o l metgessa intuïa una possible afecció. Aquesta pràctica sembla haver desaparegut dels manuals mèdics i es deixa per a fisioterapeutes, quiromassatgistes o practicants de les medecines o cures alternatives, la majoria dels quals mereixen poc crèdit als titulats a les nostres universitats però les cosultes dels quals cada vegada són més plenes de gent insatisfeta amb els tractament únicament farmacològics de la medicina tradicional.

Ah, no fumi, no begui, un cigarret furtiu i una cervesa al mes d'agost, per als nous metges del segle XXI poden justificar el vostre inconegut diagnòstic. Si no fumeu ni beveu,el diagnòstic pot ser establert com a síndrome psicosomàtic, qualsevol cosa per treure-us del damunt i passar la tarja de la vostra mútua les vegades que calgui. Sí, el sistema sanitari, públic o privat ha millorat considerablement perquè fa una anys la gent es moria abans...

DELS GOSSOS I ELS SEUS AMOS

De fet, els gossos practiquen l'adulació, més que no pas la fidelitat. (Joan Fuster)

Alguns dels signes que indiquen l'actual estatus de suposat benestar es manifesta en la convivència sota un mateix sostre d'humans i bestioles de qualsevol mena (llangardaixos, serps, tortugues, ratolins, ocells, gats i gossos, etc., etc). Deixant de banda que aquests tipus de bèsties solen viure en condicions millors que la majoria d'africans o que molts dels nostres conciutadans, potser perquè m'han educat en el respecte vers animals i persones, se'm fa difícil comprendre aquesta comunió gairebé espiritual entre ambdues espècies. El fracàs estrepitós en les relacions personals sembla donar llicència perquè cada vegada més gent opti per la cohabitació amb bèsties a cases i pisos. Els propietaris d'aquests éssers solen ser intransigents a qualsevol observació relacionada amb la bèstia de la seva pertinença sempre, esclar, que no es tracti d'una lloança, per absurda que aquesta sigui. El propietari o propietària d'un d'aquests animals, curiosament, pot canviar radicalment el seu discurs si una idèntica observació a un mateix comportament és feta en relació a la bèstia d'un altre.

Els amos dels gossos són inconscients o bé es mostren indiferents a les molèsties que susciten aquests animals, sigui bèstia grossa o petanera. Volen creure que recollint la merda que escampen els quadrípedes per voreres i parcs compleixen amb escreix amb les obligacions de ciutadania. I no parlem ja dels orins que els obliguen a escampar enmig de l'asfalt, empedrat urbà o sorrals destinats al joc dels propis fills!

S'ha transformat en costum haver de suplicar permís de pas a l'insensat propietari d'un d'aquests animals a l'hora de circular per qualsevol vorera urbana. Entre l'estira i arronsa de la corretja amb què el subjecta, l'animal que torça a dreta i esquerra, les paraules tendres i cridaneres que l'eixelebrat o eixelebrada de torn destina a la bèstia i tot plegat, si ens lliurem de fer-nos mal és més per voluntat divina que no humana. Això si hem tingut la sort que la bèstia no ens ha ensumat com a porcs o llepat qualsevol part del cos o vestit. Si es dóna el cas que ens empastifa les seves baves, ràpidament el beneit de l'amo procura excusar-se amb un estúpid rictus d'orella a orella, alhora que que ens aborda –de lluny estant, perquè el que és a prop és la bèstia, no l'amo– i amb simpatia de prostituta a la recerca de clients ens esclafa: "No fa res, és molt tranquil" (si la bèstia és femella dirà "tranquil·la", estigueu-ne segurs). Energúmens totals, això és el que són, aquesta gent!

Traieu-vos del cap anar a passejar de nit per qualsevol zona enjardinada. Per cartells que hi hagi indicant que cal portar els gossos lligats i amb morrió, allà no n'hi veureu cap. Això sí, merda a cabassos –amos inclosos– i a veure quin d'entre la munió de cans aplegats al parc en aquelles hores intempestives corre més o fa més festes al seu senyor. Allò és el despropòsit de la civilització. No us molesteu en fer complir les ordenances municipals, ningú no us farà cas. El costum fa la llei i si no s'hi posa remei estem abocats a equiparar-nos amb la selva. Els nostres ajuntaments destinen recursos per eradicar l'excés de coloms que sobrevolen les nostres ciutats, per què no fan el mateix amb els gossos que campen enmig de l'asfalt, voreres o zones d'esbarjo? La resposta políticament correcta, la conec: "Perquè els seus amos voten". I així ens va...

Si aquests animals –els gossos, vull dir– algun dia infecten una malura, provoquen accidents o han de matar algú (no és res estrany, ha passat i passarà), confiem que almenys les víctimes o "beneficiaris" siguin els seus propietaris o llurs famílies.

Excepcions, n'hi deu haver, jo en conec. Un parell i prou.

NOVETATS SOTA PRESSIÓ

Com que això va creixent més ràpid que no em pensava, avui he refet una mica la imatge del blog (i suposo que ho hauré d'anar fent més que no em penso). He dividit els enllaços per categories i, tot i que pretenc ser breu, n'he afegit de nous –la cotització de l'Ibex 35 en l'actual temporada i aniversaris per no oblidar. Als amics de la Història vull informar-vos que a xpoferens, entre molts altres temes, podreu seguir el fil del tema Colom, Colon, Colón, Columbus, Colombo, Kolumbus..., així com comprovar con n'estaven d'errades les investigacions d'en Dan Brown en el tema de la Sang Real (Sant Greal). I és que, tot i que m'importen tres raves aquestes 'històries', al final resultarà que sí, que som el melic del món occidental però que ens hem deixat fotre per tot arreu i sempre...Un prec, només: demaneu-me menys i aporteu les informacions que vulgueu en forma de comentaris, no? Itero la meva intenció que, de moment, el blog no és sinó una pràctica informàtica per compartir amb amics més que no una eina esclavitzadora personal...

Acabo de rebre una feina més. M'han fet a mans un nou llibre de temàtica barcelonista, La Força d'un somni, així que prometo llegir-lo i refer l'entrada del 16-1-2010 quan acabi. Respecte al tema pessebres, entrada del 9-1-2010, prometo també retocs o annexos donat que avui mateix complimentarem en forma i lloc adequats una de les obres pendents.

A LA RECERCA DE LA IMATGE PERDUDA

D'acord que és un blog experimental, també d'acord que és un espai obert –especialment als "amics, coneguts i saludats"–, d'acord que he pres-sionat algú per tal que aporti, en la forma que vulgui, la seva imatge a "Seguidors"... D'acord.

El blog té, però, i encara, una vida curta i hi ha qui cada dos per tres ens intenta despistar mentre va a la recerca de la pròpia imatge perfecta. Lamento haver de dir que aquest procés de recerca, de continus canvis, no farà sinó apropar la bogeria a qui els fomenta. La resta ens anirem adaptant a cada nova imatge en la mesura que notem els canvis; oblida't de trobar la pròpia 'imatge perfecte', no existeix ni en la imaginació!

PS cliqueu a la imatge hi comprovareu el nombre de canvis, de moment en són tres, però quan acabi de redactar aquesta entrada potser ja en són uns quants més...

"TRANQUIL, JORDI, TRANQUIL..."

Vaig iniciar aquest blog sense pretensions encara que, val a dir, em satisfà comprovar que, en pocs dies, hi ha una bona pila seguidors. I no em desagradarà gens si la llista es va ampliant, així que ja ho sabeu, si us hi afegiu ho consideraré com un regal...

Tots els sants tenen capvuitada i passats els primers dies hi ha una qüestió que m'atabala una mica. Vaig unir-me a la xarxa, mitjançant aquest espai, sense cap mena d'intenció més enllà de la pròpia experiència informàtica. Ara resulta que rebo pressions i exigències perquè vagi publicant "el que sigui". No, de moment he de dir que no penso fer-ho. Potser més endavant m'esplaio en opinions personals sobre temàtica diversa (cultura -música i cinema, sobretot-, política, esports, lleure...o sexe) . Vaja, de ben segur que ho faré, però d'entrada això és com un part i hom no sap ben bé què ha de fer i, grandet com sóc, no em plau voler-me esclavitzar ni haver de demanar consells.

A aquells que em veniu amb les exigències descrites us convido una vegada més a plasmar-les al blog.

FRIQUIS