DELS GOSSOS I ELS SEUS AMOS

De fet, els gossos practiquen l'adulació, més que no pas la fidelitat. (Joan Fuster)

Alguns dels signes que indiquen l'actual estatus de suposat benestar es manifesta en la convivència sota un mateix sostre d'humans i bestioles de qualsevol mena (llangardaixos, serps, tortugues, ratolins, ocells, gats i gossos, etc., etc). Deixant de banda que aquests tipus de bèsties solen viure en condicions millors que la majoria d'africans o que molts dels nostres conciutadans, potser perquè m'han educat en el respecte vers animals i persones, se'm fa difícil comprendre aquesta comunió gairebé espiritual entre ambdues espècies. El fracàs estrepitós en les relacions personals sembla donar llicència perquè cada vegada més gent opti per la cohabitació amb bèsties a cases i pisos. Els propietaris d'aquests éssers solen ser intransigents a qualsevol observació relacionada amb la bèstia de la seva pertinença sempre, esclar, que no es tracti d'una lloança, per absurda que aquesta sigui. El propietari o propietària d'un d'aquests animals, curiosament, pot canviar radicalment el seu discurs si una idèntica observació a un mateix comportament és feta en relació a la bèstia d'un altre.

Els amos dels gossos són inconscients o bé es mostren indiferents a les molèsties que susciten aquests animals, sigui bèstia grossa o petanera. Volen creure que recollint la merda que escampen els quadrípedes per voreres i parcs compleixen amb escreix amb les obligacions de ciutadania. I no parlem ja dels orins que els obliguen a escampar enmig de l'asfalt, empedrat urbà o sorrals destinats al joc dels propis fills!

S'ha transformat en costum haver de suplicar permís de pas a l'insensat propietari d'un d'aquests animals a l'hora de circular per qualsevol vorera urbana. Entre l'estira i arronsa de la corretja amb què el subjecta, l'animal que torça a dreta i esquerra, les paraules tendres i cridaneres que l'eixelebrat o eixelebrada de torn destina a la bèstia i tot plegat, si ens lliurem de fer-nos mal és més per voluntat divina que no humana. Això si hem tingut la sort que la bèstia no ens ha ensumat com a porcs o llepat qualsevol part del cos o vestit. Si es dóna el cas que ens empastifa les seves baves, ràpidament el beneit de l'amo procura excusar-se amb un estúpid rictus d'orella a orella, alhora que que ens aborda –de lluny estant, perquè el que és a prop és la bèstia, no l'amo– i amb simpatia de prostituta a la recerca de clients ens esclafa: "No fa res, és molt tranquil" (si la bèstia és femella dirà "tranquil·la", estigueu-ne segurs). Energúmens totals, això és el que són, aquesta gent!

Traieu-vos del cap anar a passejar de nit per qualsevol zona enjardinada. Per cartells que hi hagi indicant que cal portar els gossos lligats i amb morrió, allà no n'hi veureu cap. Això sí, merda a cabassos –amos inclosos– i a veure quin d'entre la munió de cans aplegats al parc en aquelles hores intempestives corre més o fa més festes al seu senyor. Allò és el despropòsit de la civilització. No us molesteu en fer complir les ordenances municipals, ningú no us farà cas. El costum fa la llei i si no s'hi posa remei estem abocats a equiparar-nos amb la selva. Els nostres ajuntaments destinen recursos per eradicar l'excés de coloms que sobrevolen les nostres ciutats, per què no fan el mateix amb els gossos que campen enmig de l'asfalt, voreres o zones d'esbarjo? La resposta políticament correcta, la conec: "Perquè els seus amos voten". I així ens va...

Si aquests animals –els gossos, vull dir– algun dia infecten una malura, provoquen accidents o han de matar algú (no és res estrany, ha passat i passarà), confiem que almenys les víctimes o "beneficiaris" siguin els seus propietaris o llurs famílies.

Excepcions, n'hi deu haver, jo en conec. Un parell i prou.