IN MEMORIAM, JOAN SOLÀ i CORTASSA

El mateix dia en què el Tribunal Superior de Justícia (?!) de Catalunya anuncia la suspensió del Reglament d'ús del català de l'Ajuntament de Barcelona –aprovat amb excés de retard (2009) en comparació d'altres institucions i ajuntaments!– i el de la Diputació de Lleida (les primeres andanades del reguitzell amb què han de continuar foten-se'n, de nosaltres), el mateix dia en què la majoria dels nostres polítics insisteixen en cercar inexistents escletxes per esquivar la sentència (no costa gaire d'endevinar què devem significar i en quina consideració ens tenen!), el mateix dia... una nova notícia colpidora ens aclapara: la mort del doctor Solà. Entre d'altres motius més científics, potser el canvi de temporada propicia algunes de les pèrdues més sentides d'aquesta tardor (Labordeta, Vallcorba i Rocosa, Joan Triadú...).

En un país on la propaganda anihila l'opinió raonada, trobarem a faltar els resultat dels estudis del doctor Solà, els seus articles i el seu mestratge. Estalvio les paraules i la glossa del personatge no m'estic, però, d'ajuntar l'enllaç del seu darrer article, al suplement cultural de dijous a l'Avui, així com de l'intens discurs efectuat al Parlament (vídeo), discurs que teniu enllaçat de forma permanent en aquest blog, a la secció D'Interès Divers. Aprofito el trist esdeveniment per remetre'm de nou al post que li vaig dedicar també aquí el mes gener d'enguany.

ANNEX.– En una mostra més de la seva tenacitat, Víctor Pàmies ha tingut la pensada i la feina de recollir el que molt encertadament anomena «L'homenatge no convocat».

ALGÚ HO HAVIA DE DIR

Aquest espai s'ha destacat per no deixar-se entabanar en cap moment pel fenomen Rosell, la malfiança que de sempre ens ha provocat el personatge l'hem palesat per escrit des de fa temps i, molt abans, ja la transmetíem en converses privades.

Els atacs a l'anterior junta del FC Barcelona han estat aquí contraposats en forma de post, enllaços i comentaris que aquest administrador agraeix.

Les barrabassades esgrimides per l'actual directiva del club se superen cada dia amb la connivència de determinats periodistes i grups mediàtics, especialment des del Grup Godó, el principal diari del qual continua sota la direcció del fill d'un notable feixista (antic cap del Movimiento Nacional a la Seu d'Urgell); l'emissora del mateix grup, RAC1, és sotmesa a constant vigilància en les informacions relatives al Barça; els conductors dels mitjans que depenen de la CCRTV semblen també abonats als pagaments i servituds de Rosell...

En defensa de Rosell han arribar a superar qualsevol límit ètic en la contraposició a Laporta: que si va de càmping amb la dona i fills, que si arriba a una reunió amb un Smart... No s'adonen que voregen el ridícul en l'intent de creure'ns ingenus? I tanmateix ens volen amagar que la Directiva continua actuant contra les decisions de l'entrenador, a qui mentre no fa gaire van oferir defensa en el cas Mino Raiola ara els fa por protegir de l'allau d'atacs que pateix, especialment els procedent de la caverna arran d'uns premis que porten el títol de l'hereu de la Casa Reial espanyola. Mentrestant la plantilla no ha llençat cap dard, més aviat el contrari, contra la junta Laporta.

Avui més que mai, quan les informacions i titulars no se sostenen sinó en interessos privats per damunt de realitats tangibles, cal estar atents als freelance de prestigi (vídeo); evoquem el «que no me los embauquen» i reconeixem que a nivell social i de projecció de futur ja no és vàlid el «que no estamos tan mal» perquè ens han malmès una sucosa herència.

Lluny de construir res, generant i abocant tanta porqueria de manera tan maldestre, Rosell està aconseguit el pitjor, l'autodestrucció de l'entitat i els seus símbols en un temps rècord. Esperem que toqui fons ( tot i que no deixa de proporcionar motius, els personatge ja cansa).

NOVA LLEI

Fumar-se una cigarreta o un bon havà aviat serà més punible i perseguit que l'assetjament sexual.

TREPES I ESCALADORS PRESCINDIBLES

ROSELL

Ara ens surt amb la bestiesa de «privatitzar» el FC Barcelona, que s'ha pensat que presideix un club de golf? ¿No és una contradicció utilitzar l'espanyol com a llengua oficial del darrer congrés de penyes, amb l'excusa que hi ha més simpatitzants que l'entenen, i alhora impedir noves altes de socis? No va aprendre res de res en el temps que va estar a l'anterior junta? Segurament ni la nit del famós partit del gaspatxo va ser capaç d'entendre què significa innovar. Aquest homenet té un notable complex. Al Gran Repte de la junta Laporta hi oposa restriccions en les altes de socis; al projecte de remoladació del Mini Estadi, l'aturada absurda per a la salvaguarda del patrimoni (?!); a la defensa de la catalanitat del club, l'ofensa al país amb la baixada de pantalons a Extremadura. Va prometre acabar amb els ismes i provoca el cisma més gran en la d'història del club, que inicia de forma matussera i covarda –votant en blanc per no assumir personalment les conseqüències de la seva proposta– en l'assemblea (tan manipulable i poc democràtica com totes les anteriors). D'economia, hi entenem el just per entendre que Rosell hagués preferit que no es fitxés, per exemple, Villa. Aleshores, vist el tarannà del personatge i la seva tropa, segur que els números de l'anterior etapa tampoc no els acceptaria, qualsevol excusa serviria per rebatre'ls, ¿o és potser que preferia fitxar-lo ell, en Villa, ni que fos pel doble de preu? Ja que ha estat incapaç de fer res de positiu...

Algun dia s'aturarà a pensar quin club ha rebut i com? Amb quins professionals, amb quins èxits i amb quina projecció de futur li han deixat l'entitat? Quan arribi el moment serà prou valent i ètic per comparar-lo amb el llegat que ell ens ha de deixar?

Al servei de quins interessos treballa, aquest ximple? Per als que encara confien en ell, la resposta esvairà dubtes respecte a la honorabilitat dels seus actes.

MONTILLA

Porta uns quants decennis a la política i encara ningú no sap què pensa i quines idees té. Ha estat el President del país amb el menor nombre de vots però va saber pactar quan i amb qui li va convenir. Hauria pogut esdevenir en la cosa pública del s. XXI el que l'abat Cisneros representà per Montserrat a finals del s. XV i principis del XVI però ha preferit aferrar-se al càrrec i allargar a l'extrem el límit del seu mandat, amb un Govern barallat, abans que servir el país. Públicament les seves accions , els seus escrits –malgrat el munt de discursos de baix nivell– són ben escassos. Ens va enganyar quan treia pit amb l'existència d'un suposat pla B en cas de sentència contra l'Estatut. Ha estat capaç d'aprendre i parlar català per exigències del càrrec però ara reclama debats en espanyol ¿més 30 anys d'ensenyament obligatori del català, inclòs el repartiment a dojo de títols de nivell C, no serveixen de res? Posats a demanar nosaltres demanem debats en anglès, francès o alemany, a veure si ens segueixen allà on més ens interessa, no? Calia que el PSC i el seu primer secretari interferissin en la precampanya amb el tema de la llengua? Fins ara aquest era un recurs exclusiu del PP i de Ciutadans però, ves per on, al PSC se'ls ha empeltat la idea i s'apunten a la competició com un recurs desesperat, o és que s'ho creuen de veritat, que els ha de reportar vots el tema de debilitar el català? S'ho creuen. Els suposats avenços en finançament i autogovern no es descobreixen enlloc però cada cop disposem de menys recursos i som més a prop de ser engolits culturalment pels veïns del sud.

Montilla manifesta als quatre vents l'augment de velocitat a les autopistes (a falta de més idees, oh, meravella!) i exigeix al Conseller de Governació, Jordi Ausàs, que no col·labori en la Consulta que s'ha de celebrar a Barcelona. No ens enganyem, després de pactar amb ERC Montilla és també perfectament capaç de pactar amb el PP per tal de mantenir-se on és. I més si li ordenen des de Madrid. El que està passant al País Basc n'és una mostra.

Un poble educat sap elegir dirigents honestos i competents, per això, malgrat els canvis que el diferents governs han aportat al sistema educatiu, l'evidència dels reiterats fracassos els convé i la mantenen amb tota l'energia de què són capaços.

Per alguns la política és un art, per als que la patim, una tragèdia.

CREMA DE CARABASSA

Aquesta és una menja de cuina fàcil i perfectament adaptada al mes que ens trobem o als que han de venir. Els ingredients són prou fàcils d'adquirir i assequibles a la majoria de butxaques; si són genuïns de la nostra terra probablement no us milloraran el plat però us semblarà que l'assaboriu millor. Per a 6/8 persones us caldrà:

700 g de carabassa

150 g de porro

1 patata mitjana

30 g d'oli d'oliva

30 g de mantega

6 trossos de formatge en porcions

un pensament de pebre negre

nou moscada

sal

Col·loqueu la carabassa –pelada i trosse-jada–, la patata, el porro, la nou moscada ratllada i l'oli en una olla. Cobriu-ho tot amb aigua bona i saleu-ho abans de posar-ho al foc. Quan arrenqui el bull deixeu-ho encara una mitja hora més al foc i comproveu-ne el grau de cocció, de la carabassa, amb una forquilla. Quan us sembli que està prou cui-ta, afegiu-hi la mantega i els formatgets, dei-xeu-ho coure 5 minuts més i rectifiqueu de sal si convé.

Per a gurmets o per a ocasions especials podeu servir-ho en un bol acompanyat de pa fregit o, si ho preferiu, podeu afegir-hi un parell de gambes bullides i pelades al damunt i una mica de julivert esmicolat, unes tires fines de pernil salat...

100 dies

Avui es compleixen 100 dies de la presa de possessió de l'actual junta directiva del FC Barcelona. Durant aquest tradicional període de gràcia aquí no hem pogut estar-nos, encara que sigui en compta-gotes, de manifestar el que dèiem i prevèiem abans de l'elecció de la candidatura que encapçalava Sandro Rosell. I no res ens hagués agradat més que equivocar-nos de moment, però, els fets són els que són:

a) Substitució d'un President d'Honor per tres «assessors» a la baixa, velles glòries que tothom sap que no poden aportar res de nou però a qui han assignat sou, i en qui confien com a salvadors de la seva improductiva gestió.

b) Incapacitat manifesta en la reestructuració de l'àrea esportiva, començant per la contractació

–inclosa la imatge de peix bullit– del nou director esportiu.

c) Interferències en l'àrea esportiva del primer equip, com el tras- pàs d'un jugador a qui l'entrenador, Pep Guardiola, acabava de garantir la continuïtat.

d) Exposició internacional d'una pèssima i incomprensible imatge del club que gestionen, amb la qual cosa no fan sinó posar pals a les rodes al futur immediat de l'entitat.

e) Objeccions manifestes i oposició real a la catalanització del club, negant o renunciant als avenços aconseguits en la simbiosi club/país.

f) Obsequi al màxim rival d'un dels millors fitxatges d'aquesta temporada, l'alemany Özil. Rosell filtra el que vol, xerra poc i, quan ho fa, no encerta el to ni l'opor-tunitat.

g) Malgrat el gran nombre de vots aconseguits, nul·litat absoluta per gene- rar cap tipus d'il·lusió; quan baden boca és per protegir els seus fracassos en una suposada mala gestió dels seus antecessors, els èxits dels quals, lamentablement per a tots, seran incapaços no només d'igualar sinó de comparar.

h) Pregonar als quatre vents l'elaboració d'un codi ètic, mentre amb els fets demostren que ignoren el seu significat.

i) Mostrar-se exageradament ingrats amb l'herència rebuda, gràcies a la qual l'ara President gaudeix de l'excel·lència en què s'ha instal·lat sense cap altre mèrit personal des que exerceix el càrrec.

j) La màxima representació del club, el President, en massa ocasions is missing. Precisament als inicis d'una nova etapa, quan més necessària és la seva figura per impulsar un nou projecte –si és que existeix projecte– no es deixa veure, s'amaga o resulta inexistent; el seu antecessor va participar en més de cinc-cents actes en representació del club durant el primer any al càrrec...

Ens agradaria oposar una relació d'accions positives amb què contrarestar el nostre llistat però si no és que mencionem el crèdit que encara mantenen

amb determinada premsa, som incapaços d'afegir res més al sac.

Respectem la legitimitat de l'actual Junta i la del seu President de la mateixa manera que creiem que la renúncia com més aviat millor als seus càrrecs seria la millor de les contribucions possibles que aquests personatges poden oferir al club i al país.

Restem amatents a la convocatòria de Joan Laporta, la setmana vinent, així com a les opinions públiques i publicades de Johan Cruyff.

DRET A LA IMATGE?

Ara i aquí, després que s'hagin redactat munts de normatives sobre el dret a la imatge de les persones, potser ha arribat l'hora que alguna veu sensata demani que es derogui tot aquest paperam de lleis absurdes.

Entenc la protecció de la imatge de menors en determinats casos, per exemple, quan són objectiu d'algun paparazzo estúpid i del mitjà que el paga. En la resta de casos, quan la xarxa informàtica abraça infinitat d'informacions i imatges la lliure circulació de les quals o la se va manca de protecció resulta òbvia, és una autèntica anormalitat intentar mantenir el dret de la imatge tal i com en l'han venut fa tan sols quatre dies.

Qui no vulgui pols que no vagi a l'era, és a dir, que no es deixi fotografiar ni filmar i que visqui, si pot, trenta anys enrere, perquè avui dia tot el que circula informàticament és subjecte de ser manipulat, transformat, publicat...

La clausura encara existeix i no val a triar quan se'n surt i quan no.

ÒBITS

CAP NACIÓ POT DIR-SE POBRA SI PER LES LLETRES RENEIX (Marià Aguiló, 1825–1897)

Ahir, en un mateix dia, ens van deixar dos prohoms del país, Joan Triadú (El Temps, núm 1373) i Jaume Vallcorba i Rocosa. La qualitat de l'obra pròpia –amb una excel·lent obra crítica– del primer i la seva disposició per a qualsevol col·laboració allà on se'l reclamava mereixen el reconeixement del país.

De Jaume Vallcorba i Rocosa, l'última aportació publicada del qual vaig trobar a la revista Llengua Nacional , paga la pena, entre molts d'altres, el seu treball compilat al llibre Els verbs "ésser" i "estar" en català (Curial Edicions Catalanes, 1978). Quan d'uns anys ençà la majoria de les menges resulta que no són bones ni dolentes sinó que estan bones o dolentes i ja no sabem del cert si som a casa o estem a l'estranger, convindria que molts de nosaltres, docents o simplement parlants amb interès per l'ús del llenguatge, reviséssim els seus textos. Val a dir que he manllevat la il·lustració d'un dels seus articles a la mencionada revista per encapçalar aquest post.

Mancats com estem de personalitats amb qualitats humanes i intel·lec- tuals com la d'ambdues persones acabades de finar, confiem que les seves respectives obres i el seu mestratge tingui continuïtat i no desa- paregui amb ells.