MISCEL·LÀNIA D'ESTIU-1

MALS AIRES

Els aires condicionats continuen essent un problema més que una solució, per sort la Generalitat ha deixat d'invocar els màxims i mínims en la regulació de la temperatura a casa nostra, màxims i mínims que són els primers a incomplir. Si voleu agafar una bona galipàndria no deixeu de visitar locals de la Generalitat, ajuntaments, aeroports, museus, bancs o caixes d'estalvi, cinemes... Ni la falsa excusa que alguns dels treballadors d'aquests locals vesteixen amb americana i corbata us estalviarà un bon refredat a l'hivern o a l'estiu. Tan complicat resulta abandonar aquest tipus de vestimenta durant un parell de mesos!

TOROS

D'aquí a no gaire es prohibiran les corridas de toros. Se me'n refot, a mi i a la majoria de gent amb seny. Primer perquè em sembla que no calia prohibir-les, fent-ne augmentar els preus, a la poca afició que queda, li hauria sortit més econòmic i divertit organitzar excursions a Las Ventas, La Maestranza, etc.; i segon perquè ja n'hi ha prou de fer cas als inadaptats defensors dels drets dels animals!

SANDRO

Continuo comprovant que el declivi en la gestió del FC Barcelona es manté inalterable amb el suport d'uns directius les capacitats dels quals mai no han estat demostrades sinó presumptament per interessos que algú algun dia haurà d'explicar, començant per en Xavier Bosch, el grup Godó, El Periódico i una bona colla més.

He escoltat Guardiola i fa por interpretar-lo. Com que el de Santpedor és llest, acabarà com a tard al juny o, si hi ha una mica de criteri, la Junta hauria, forçada o voluntàriament, de dimitir abans.

El soci ha estat només el braç executor d'una tria i d'una sentència que la premsa va dictar des de molt abans de convocar-se les darreres eleccions.

LAPORTA

El meu capteniment per la gestió i la persona creix dia a dia. No ha de resultar fàcil presidir el FC Barcelona i sortir-se'n com ha fet, no només guanyant títols, sinó sense renunciar als seus credos i fent que l'entitat aporti allà on sigui i sense complexos el tarannà del país que representa (veure entrevista). Trobo poc afortunat el nom Democràcia Catalana que ha posat al seu partit. Qui l'ha assessorat? El de la coalició Solidaritat Catalana per la Independència, millora una mica l'anterior però tampoc em sembla prou reeixit

Vuit dies mal comptats fora de casa i retorn als dominis d'Èreb. La insensatesa i la demagògia al país, amb algunes excepcions, es manté de forma invariable.

IN MEMORIAM, MONTSERRAT ROIG i PRONOMS FEBLES

Independentment que el sistema educatiu hagi abandonat l'ensenyament de les llengües, siguin aquestes la pròpia o forasteres, el tema dels pronoms febles –tan odiats pels estudiants– ha perdut totalment la batalla.

Recordo un excel·lent article de Montserrat Roig a l'Avui (21-9-1990) en defensa de l'ús d'alguns pronoms febles a la televisió valenciana, pronoms que, juntament amb altres més de 500 mots varen ser exclosos o vetats de dir en aquella televisió, aleshores com ara a mans del Partit Popular (que poc han canviat en tant de temps!) i de l'Amadeu Fabregat .

Aquest juliol, pels carrers d'algunes ciutats pengen cartells de promoció del Tibidabo. Són finançats per El Periódico i els col·loquen per parelles, l'un al costat de l'altre amb la intenció de provocar les ganes d'anar-hi a fer un vol, al parc d'atraccions, i la corresponent despesa, ja que no sembla que l'Ajuntament ens hi convidi gratuïtament. Al text del cartell de l'esquerra s'hi llegeix «TIBIDABO», al de la dreta, amb la intenció de completar el lema, s'hi llegeix «PUJA!». No cal dir que aquest «puja!» és mancat del pronom hi, amb el qual formaria una frase del tot comprensible i sabríem on cal pujar, ja es tracti del Tibidabo o de les atraccions que hi trobarem. I és que tenim la sort que els pronoms febles ens permeten exterioritzar un munt de significats en un espai molt reduït de paraules i de temps. Sembla ser, però, que alguns prefereixen l'ambigüitat i l'embolic –«El Tibidabo puja» sense que ens aclareixin exactament on puja aquesta personalització del Tibidabo– abans d'emprar el recurs d'uns pronoms que molts mantenim encara vius en la nostra parla i en la nostra escriptura.

Fa poc, a finals del passat mes d'abril, quan el daltabaix de l'Estatut només era presumible per a molts, el President Montilla va pronunciar un discurs intitulat –fruit d'una traducció literal de l'espanyol i per això errònia– «Segueixo creient», discurs amb el qual el PSC va tenir la gosadia d'intentar presentar-nos el personatge com un nou Luther King a la catalana, tot emulant l'exitós I have a Dream de l'activista nord-americà. Això sí, no van ser capaços ni de redactar correctament el títol, ja que també en aquest cas, l'omissió del pronom hi –fins hi tot podien substituir amb ho el mancat hi– impedia saber exactament en què continuava creient el President. Creia encara en el Tribunal Constitucional espanyol? Creia que els catalans ens empassaríem la sentència de l'Estatut del 2006? Què creia i què creu exactament, aquest home? Em temo que no ho sabrem mai del cert. Sempre planarà el dubte sobre les paraules de Montilla per culpa d'un petit però precís pronom... I tot per culpa d'un pronom feble, President!

Que els mitjans malmetin el nostre idioma, assimilant-lo aferrissadament a la llengua castellana, resulta d'una gravetat insòlita. En el cas de El Periódico no hauria de ser cap excepció, és clar que per aquest diari paraules com el verb caldre i un bon grapat més de mots genuïns i en ple ús són difícils de trobar en els exemplars que editen.

SUD-ÀFRICA, CAMPIONAT FUTBOL

Ahir mentre sopava amb amics en una població propera, em va sorprendre tenir una bandera espanyola a la taula del costat (s'acabava un partit del campionat del món de futbol). Mai no havia estat tan a prop d'aquest símbol (per sort em vaig lliurar del servei militar, obligatori en el meu temps).

M'agrada el Barça i, potser per això, m'agrada el futbol. Si bé no he seguit el campionat de Sud-àfrica, he vist gairebé l'equivalent a dues mitges parts de diversos partits. Em sembla que puc afirmar que la selecció que representa Espanya és la que ofereix un millor espectacle. No m'emociona ni m'irrita. No m'emociona perquè mai no m'he sentit representat pels seus colors ni pels seus símbols, i només m'irritaria si fos el cas que, considerant-me part d'ells, em sentís contínuament exclòs, com fan amb els espanyols que viuen als Països Catalans.

Ara com ara em fa feliç que el món de l'esport, el del futbol en particular, reconegui explícitament que el joc d'Espanya es fonamenta en el que practica des de fa anys el FC Barcelona, l'equip amb més jugadors formats al propi planter del club català.

Les celebracions dels èxits de la selecció espanyola són i seran grans allà on pertoca. Però no ens enganyem, aquí no es poden comparar amb les que susciten les grans celebracions del Barça. I malgrat els èxits dels representants espanyols, a casa nostra l'independentisme cada dia creix i creix.