ELS PROLEGÒMENS
Quan hom sobrepassa els cinquanta –encara que no se'n sigui conscient– ja porta un temps en la decadència vital més absoluta. Si no s'ha perdut el temps en foteses, s'haurà adquirit un cert grau de saviesa i s'acumularan un munt d'habilitats per continuar sobrevivint en aquest món de depravadors. La degradació del cos és un símptoma d'alerta contra el qual alguns intenten lluitar més aviat amb poc èxit. Sovint es troba el buit de l'amic/s o amiga/gues que han desaparegut abans d'hora i es passen estones amb aquells que pateixen una malaltia que ha d'acabar amb ells. Se sol tenir la hipoteca més o menys encaminada, alguns fins i tot acumulen notables quantitats de diners i béns immobles, com segones i terceres residències–que els aprofiti!–, s'han promogut o adquirit els afectes socials amb qui ha calgut, en cas contrari ja no s'adquiriran mai, i queda per veure si s'aconseguirà amb els encara inconeguts...
APROXIMACIÓ A LA REALITAT
Més enllà del quart o cinquè decenni –a cadascú l'hi va com va– alguns canvis tecnològics i els nous hàbits que s'observen en els més joves es copsen com una nosa més que no pas com un avenç. I no sempre però, sovint, s'està convençut que es té raó.
Han canviat els interessos i el lleure. Les vacances es planegen amb paràmetres diferents d'anys enrere –quan falsament es pretenia mostrar als fills la immensitat del món i la diversitat de cultures–, s'està una mica cansat de tot i fa mandra haver de fer i desfer maletes. Qualsevol activitat és plantejada sota el prisma de l'adjectiu cultural (vacances, la tria d'un vi o l'àpat a qualsevol restaurant car o barat, un espectacle bo o dolent, una exposició, l'exercici físic...).
Alguns es refugien en el fals recurs de l'esport. Els bojos del gimnàs, la piscina i el jogging són algunes de les espècies temibles que deixa la meva generació. Fugiu-ne tan ràpidament com pugueu. Normalment posseeixen un pensament monolític basat en l'objectiu exclusiu de batre propis rècords, com més estúpids millor. Són uns perpetus imbècils.
La sensació d'incomprensió és absoluta en molts aspectes. La impressió que gairebé tot allò que es fa, que es fabrica, que es produeix va destinat únicament als cretins adolescents d'avui dia provoca una justificada angoixa, la qual cosa fa que la distància entre els joves d'ara i les generacions que els precedeixen resulti cada vegada més abismal. Proveu de mantenir converses normals amb aquests individus a veure què en traieu... Jo em limito, amb poques excepcions, a discutir seriosament només amb coetanis de menys de 15 anys per la part baixa i d'edat il·limitada per la part alta (en aquest cas, la paciència és fruit de l'agraïment que em mereixen).
CONTRA QUI REBEL·LAR-SE
En assolir l'edat de referència d'aquest escrit la gent no només es rebel·la poc i malament –encara es va a votar malgrat l'escassa confiança en el sistema–, sinó que molts impedeixen als seus fills de fer-ho, tot i no faltar-los motius. Enmig de la revolució conservadora dels 80 i el procés de globalització s'han educat els fills en una infància de somni, una adolescència transigent i una cloenda acadèmica que els ha permès assolir diverses carreres i màsters alhora que se'ls demana que acceptin salaris ínfims i renúncies socials per les quals se suposa que les generacions anteriors van lluitar.
A hores d'ara els referents de la pròpia joventut ens han traït i no tenim contra qui rebel·lar-nos. El nostre exemple resulta, doncs, del tot estèril per a generacions posteriors, a les quals es demanen sacrificis i es transmet, per primera vegada, un món pitjor del que han rebut els seus pares. El fracàs de la nostra generació en el llegat és rotund.
