ESCUDELLA DE NADAL

ingredients

la carcanada d'un bon pollastre, el coll, les potes i el pedrer, 1/4 de gallina o de polla díndia, un parell d'ossos de genoll de vedella, un os d'espinada, 1/2 orella de porc, una botifarra blanca crua i una altra de negra, unes branques d'api, pastanagues, patates, un porro gros, una xirivia, un tros de col, un grapat de cigrons que prèviament haurem tingut en remull i els galets corresponents.

per a la pilota

250g de carn picada de vedella, 250g de carn picada de porc, un ou, molla de pa sucada amb llet, all, julivert, sal i pebre.

preparació

Un cop rentades bé totes les carns, excepte les botifarres, submergiu-les en una olla gran amb aigua. Un cop arrenqui el bull, traieu l'escuma que s'haurà format. Afegiu-hi els cigrons i una mica més tard les verdures i les patates. En aquest punt l'olla no ha de deixar de bullir. Quan toqui apagueu el foc, com que tot serà ben cuit, separeu en una safata les carns i la part de verdures, les patates i els cigrons. Per desgreixar el caldo, deixeu-lo reposar i amb un estri de cuina apropiat us ha de resultar fàcil de fer.

Abans de servir porteu de nou el caldo a ebullició i afegiu-hi els galets. Per tal de comprovar que no resulti massa fort de gust, es recomana afegir la sal cal al final i tastar-lo. Per fer la pilota ja us espavilareu, que encara no m'he il·lustrat en aquest aspecte...

De ben segur que a cada casa preparen l'escudella a la seva manera; a la meva també, i m'imagino que tampoc és ben igual que la recepta que us aporto. Arribades, però, aquestes dates, enguany m'ha servit per intentar esbrinar diferents tipus d'escudelles de Nadal i he optat per aquesta recepta, que no deu variar gaire de la que la majoria menjarem. Bon Profit i Bon Nadal!

ESPANYOL DE BARCELONA

Avui que el Barça no ha fet un bon resultat amb l'Athletic, els meus pensaments retornen al derbi de dissabte amb l'Espanyol. Els seguidors d'aquest darrer club afrontaven el duel amb inusual fatxenderia –una classificació fictícia a aquestes alçades de la temporada els donava coratge– i van rebre una maneta de gols que els hauria de resituar al lloc de sempre: el manteniment de la categoria com a objectiu principal.

El Barça és l'equip de Catalunya, del català ric i del català pobre, del burgès i del menestral, del ciutadà de Barcelona i del vilatà de l'indret més petit i amagat, del que se sent català de soca-rel i de l'immigrant que intenta crear lligams al lloc d'acollida; fins i tot celebren moltes vegades els seus triomfs aquells a qui no els agrada el futbol. El provincià català o que viu a Catalunya és de l'Espanyol.

Diuen que els han fet un estadi molt bonic, potser això els ajudarà a milllorar el futbol que practiquen la qualitat del seu sentiment, però, seguirà com sempre: ressentit, envejós del Barça i expectant els èxits del Real Madrid. ¿Qui no recorda l'emprenyament i el rebombori que van organitzar perquè en una promoció de Catalunya amb Les Tres Bessones no hi apareixien els seus colors? No era que volien promocionar també Catalunya sinó que se'ls menjava l'enveja perquè només hi apareixien símbols culers. Es queixen que el Barça ocupa més espai mediàtic però no els fa res que a TV3 programin primer la informació del seu Real Madrid abans que la pròpia, d'això, no se'n queixen gens!

Els nostres ídols: Kubala, Cruyff, Romario, Koeman, Guardiola, Messi... Els seus: Tamudo i Juanito? o Tamudo i Gento?

Pel que fa a la necessitat de proclamar la seva espanyolitat i altres penalitats que arrosseguen podeu consultar la bibliografia que desitgeu, tanmateix us recomano llegir el recent post d'Antoni Ferrando al seu blog (aneu-hi).

City/United (Manchester), Celtic/Rangers (Glasgow), Sevilla/Betis (Sevilla), Depor/Celta (Galízia), Othello/Caran d'Ache, Fred Perry/Lacoste... Els culers no hem dubtat mai quina és l'opció correcta, els pericus triarien l'altra...

MENJA BÉ, CAGA FORT I NO TINGUIS POR DE LA MORT!

Trobareu el tradicional joc del Caganer Misteriós, a l'adreça de sempre, llardons.com. La tradició mana que així sigui i no calgui donar més explicacions.

Gràcies a la participació de tots, hem arribat sense interrupcions a la sisena edició. Els anys passen volant l'esperit, però, roman com sempre, almenys en la intenció. Enhorabona a tots els participants!

I ja ho sabeu, «Menja bé, caga fort i no tinguis por de la mort!»

EDICIONS ANTERIORS

Caganer Misteriós, 2005 Fidel Castro

Caganer Misteriós, 2006 Stan Laurel i Oliver Hardy

Caganer Misteriós, 2007 Woody Allen

Caganer Misteriós, 2008 Julius «Groucho» Marx

Caganer Misteriós, 2009 Pep Guardiola

Caganer Misteriós, 2010 ?

DILLUNS DE GLÒRIA, 29 –11 –2010

IMMATERIALS PATRIMONIS

FORÇA, EQUILIBRI, VALOR I SENY –Castells–

FOLKLORE RELIGIÓS –Cant de la Sibil·la–

MÉS PROFECIES

Xavier Bru de Sala, al setmanari El Temps (núm. 1379, 16 de novembre, 2010), publica un article titulat La Campanya que ve. No sempre he coincidit amb els arguments de l'autor, però en aquest cas em sembla que es mereix la l'aplaudiment unànime, no per la previsió de la profecia, sinó per l'encert en la precisió.

En un breu article sintetitza el perquè de l'actual situació al País Basc i ens alerta del que ja sabem que ens espera aquí, si no hi posem aviat i definitivament remei. El PP posa la metxa, el PSOE hi aporta la brasa i entre els dos fan explotar el que els convé, sense cap tipus de rubor per impugnar o saltar-se a la brava les més democràtiques de les lleis, com les que s'han sotmès a la voluntat popular mitjançant referèndum.

VILAWEB

Amb motiu dels seus primers 15 anys d'existència, fa uns dies vaig tenir el privilegi de visitar VilaWeb. Si bé coneixia ja de forma relativament propera el tarannà, el rigor i el savoir faire de la casa, no vaig desaprofitar l'oportunitat per felicitar-los personalment.

Després d'una ràpida visita –el local és petit–, vam agrair la disponibilitat del seu director i fundador, Vicent Partal, el qual va dedicar-nos sense presses una interessant xerrada no exempta de sol·licitud de crítiques i suggeriments de millora.

En el seu àmbit –el polític, el cultural i el tecnològic– VilaWeb és un model de referència mundial, el nombre de visites –més de 400.000 usuaris– de-mostra la qualitat de la informació que hi trobem, ja sigui escrita o audio-visual (VilaWeb TV es troba també en un àlgid moment d'expansió).

La pulcritud de la imatge, la manca d'elements superflus, el tractament acurat de la publicitat –el principal coixí en què se sosté aquest projecte d'èxit– demostren que el país i la seva gent és capaç de generar productes de qualitat i dimensions extraordinàries, models de referència en un temps en què sovint semblem mancats de lideratges.

Confiem i esperem amb il·lusió que els nous projectes de l'empresa, la versió per a iPhone i Android de VilaWeb i la revista mensual per a iPad i en suport paper, redimensionin encara més la informació i el periodisme fets al nostre país, per al nostre país i per al món.

Partal & Maresma Associats, SL, per molts molts anys!

PROFECIA DE VIGÍLIA

UN POBLE EDUCAT DISTINGEIX UN DISCURS SERIÓS D'UNA PRÈDICA DEMAGÒGICA

Es queixeran de l'abstenció o dels vots en blanc i no han estat capaços de canviar l'actual llei electoral ni fomentar de veritat res que incrementi la participació –no els interessa–, motiu pel qual cada vegada entenc més i millor l'exercici del dret a quedar-se a casa el dia de les eleccions. I que no vinguin amb sermons sobre la renúncia a com vull ser governat i amb quines polítiques. Prou que ho saben!

Després de la manifestació del 10J els nostres dirigents es mantenen igual d'insensibles, com si no res hagués passat. Se'n foten de nosaltres sense dissimular. En aquest país, fins i tot en l'àmbit dels partits polítics, de ben segur que hi ha gent amb criteri i autoritat moral a qui tampoc no volen escoltar. Abans de millorar res, prefereixen que continuï l'actual decadència, segurament perquè els permet mantenir els privilegis particulars. Prefereixen insistir-nos en el manteniment de l'actual estatus amb antics arguments caducats –com si desconeguessin que només els pobles ignorants viuen d'il·lusions– i entretenir-nos amb eslògans barroers. Algú superarà això de «Supermontilla, l'increïble home normal»? Esperem que no, però tinc els meus dubtes...

Com a bons cràpules, l'únic que saben fer és augmentar la despesa en fulletons que enviaran sense consultar-nos i potenciar la propaganda als mitjans.

Comença a fer pudor de cremat que l'endemà de les eleccions manifestin la seva gran preocupació pels baixos índex de participació –l'insuficient suport real als diputats elegits–, que ens diguin que treballaran per combatre aquest fet i un munt de mentides més.

La constatació dels seus actes i desafectes és notòria des de fa temps però el neguit els dura dos dies i només cada quatre anys...

HABEMUS PAPAM

Fratelli, anuntio vobis gaudio magnum: Habemus Papam... in Barcelona.

PECATA MINUTA

En la seva personalitat dual, ara com a Benet XVI, l'exmembre del partit nazi Joseph Ratzinger és a punt d'arribar a Barcelona, la qual cosa alegra i conforta moltes persones alhora que en preocupa d'altres. Donada la representació que ostenta el personatge, es prega a les famílies que, mentre duri l'estada de l'alemany reconvertit i la seva cort a les nostres contrades, tinguin particular cura dels fills, especialment si són menors d'edat.

En el seu moment aquest espai ja va dedicar un post als pederastes que encobreix l'Església

catòlica. Ens preguntem quan se'ls aplicaran les sancions que preveuen les lleis dels respectius

països on s'han comès els delictes ja que les lleis vaticanes –que no han d'interferir les civils– els exoneren o els consideren precrits. I ja posats a desvetllar aquests tipus de delictes, la curiositat demana quan es faran públics els pecats de les monges, que bé en deuen haver comès algun...

Mentre s'escuden en pretextos insostenibles, el clergat d'aquí i el d'allà no en té prou de condemnar-nos amb el pecat

sinó que insta els seus seguidors a desobeir les lleis que la societat s'atorga. En qualsevol país normal la fiscalia tramitaria un expedient. Aquí, malgrat que les lleis diguin el contrari, només es considera intolerància i, per tant, objectiu de la justícia altres tipus d'opinions discrepants.

Com en el cas del seu antecessor polonès, molt ens temem que l'èxit de la visita papal omplirà estadis de la mateixa manera que impulsarà el buidatge de les esglésies del ram, que diuen vetllar per l'esperit de creguts i descreguts. Amb tota seguretat la visita aconseguirà satisfer les intencions d'aquelles parròquies i santuaris que permeten la pobresa dels fidels que diuen cercar, les quals continuaran igual d'insensibles tan bon punt acomiadin Sa Majestat Vaticana.

I és que la fatuïtat de l'Església romana s'ha caracteritzat sempre pel comportament contrari a la seva prèdica. Per no parlar de la Inquisió i altres desencerts notables, des de Pius XII ençà no hi ha hagut cap altre organisme, cap altra església, cap altra institució amb una capacitat tan perversa d'adaptació a la contemporeneïtat del sistema. Els repàs històric dels respectius papats mena en aquesta única direcció. Només, potser, durant el segle XX el comunisme de l'URSS va aconseguir uns dirigents tan camaleònics. Però l'URSS va desaparèixer...

D'altra banda i seguint amb aquesta mateixa línia, la fatuïtat amb què els falcons de l'administració papal han tractat el tema de llengua és un exemple més –no podria ser d'altra manera– d'aquesta forma d'actuació, afavorint sempre el poder que més li interessa per tal de mantenir-se en els privilegis.

De vegades penso que som ben a prop d'inaugurar el monument al triumvirat Francisco Franco-Kurt Waldheim-Joseph Ratzinger, acomboiats amb el bust d'un tal Adolf Hitler.

Ad kalendas græcas, Santedat.

NOVA LLEI

Fumar-se una cigarreta o un bon havà aviat serà més punible i perseguit que l'assetjament sexual.

EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT

Fa poc responent una entrevista, el conseller Joan Manuel Tresseras afirmava que «la decadència no és la independència, sinó la manca de llibertat». Tresserras té sobradament acreditat el seu independentisme la seva resposta com a conseller, tanmateix, no deixa de ser una resposta política d'un membre del Govern ni vol amagar una més que justificada raó per encarar el camí de la sobirania.

Avui ja no hi ha motius (vídeo CCN) que justifiquin la dependència de res ni de ningú, menys encara la pròpia, la dels catalans i la de la gent que viu a Catalunya. Els que defensen romandre mesells, tot confiant en l'Espanya federal tenen un problema: no troben ningú a "l'altra banda" amb qui realment federar-se, la qual cosa invalida el projecte d'entrada. Se'ns podrà dir que hi ha veus per a tot; i certament és així la realitat, però, és que tampoc a "l'altra banda" escolten ni els interessa escoltar aquestes veus sensates i amigues.

Per la nostra banda a manca d'un President i d'una classe política capaç d'emular mínimament –amb la distància de temps oportuna– el President Companys (6 d'octubre, 1934, vídeo 1, vídeo 2) quan la cosa començava a pintar malament a Espanya, cada vegada són més les veus (vídeo) i des de tribunes més altes les que ens conviden a recuperar la dignitat. L'última des del Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona (pregó sencer) en la persona i autoritat de Joan Margarit.

Que no es preocupin, serem bons veïns.

NECROLÒGICA

José Antonio Labordeta

(Saragossa, 10 de març, 1935 – 19 de setembre, 2010)

QUE LA PRUDÈNCIA NO ENS FACI TRAÏDORS

Reconeguem-ho, el Manifest 12 d'abril, la manifestació del 10-J i les diverses plataformes que demanen la unitat del sobiranisme han tingut un èxit escàs entre les formacions polítiques, noves o ja existents, que diuen defensar el projecte.

No fa gaires dies, un bon amic proposava que les diferents opcions sobiranistes que es presenten al combat electoral celebressin «primàries». No és mala idea. Això, a més a més d'aclarir-nos entre nosaltres, impediria que, almenys abans del 28-N, apareguessin noves opcions amb les mateixes prioritats nacionals, la qual cosa incrementaria encara més els dubtes que han aconseguit generar-nos a l'hora d'emetre el vot.

D'acord amb la llei electoral en vigor –una altra prioritat sense resoldre–, l'única certesa que tenim per a l'endemà de les eleccions és que un bon grapat de vots independentistes aniran a parar directament a les escombraries. Com que encara resulta impensable la possibilitat de repartir el vot entre més d'una candidatura, són molts els que dubtaran fins a darrere hora i votaran sabent-se insatisfets amb els uns o amb els altres, a qui finalment no triaran. ¿Ens ho podem permetre, quan estem d'acord en allò que és essencial i prioritari?

Ens neguen la democràcia directa i ens fan passar pel sedàs de les llistes tancades, però ja podem afirmar que aquesta vegada no es pot pas dir que no s'ha disposat de temps ni que no ens han ofert motius per elaborar potencialment una llista unitària amb possibilitats d'èxit.

DURS DE PELAR!

Si bé la velocitat és un factor determinant en els accidents de trànsit, gairebé mai superar els límits en 20 o 30 km/h és la causa d'un accident. Demostrat aquest fet per tots els estudis realitzats últimament, llevat dels del Servei Català de Trànsit i de la DGT, que insisteixen només en el factor humà atribuït als conductors –han descobert la sopa d'all!– i obvien cap avaluació de la responsabilitat pròpia, em pregunto quina és la funció d'aquest organismes avui dia, a banda del profit monetari.

En el seu intent recaptatori, l'Administració s'aprofita dels conductors per fer caixa i destinar les generoses quantitats que ingressen per aquest concepte cap a altres partides. I com que el despropòsit cada dia creix sense que ningú els ho privi, l'Ajuntament de Barcelona insisteix en la retirada de punts als ciclistes. Que n'arriben a ser, d'estúpids! Que no saben que la retirada de punts és el que menys interessa als organismes de trànsit? D'on obtindrien els diners si redueixen el nombre de conductors?

El que de veritat pretén aquesta tropa de buròcrates és la sanció econòmica al ciclistes, fins ara difícil d'aplicar. I aquest és un primer pas, oi, senyor Hereu? Per cert, com tenim les Olimpíades, alcalde?

Com que no en tenen prou amb reduir de 50 a 30km/h la velocitat urbana, al final s'atreviran a multar els ciclistes per excés de velocitat!

JA HI TORNEM A SER!

Pocs dies abans de les vacances el nostre Parlament ens obsequiava amb el nou Codi de Família, el qual obliga els pares de nens adoptats a informar-los d'aquest fet quan els menors arribin a l'edat de 12 anys. Aquest codi no és sinó el paradigma de l'afany desmesurat que tenen alguns polítics per legislar i justificar així una mala però ben remunerada gestió. L'intervencionisme d'alguns polítics en les nostres vides arriba a límits inimaginables en moltes dictadures.
La barra és de tal magnitud que ignora horitzons, més encara quan s'escuden en el fet d'haver sol·licitat informes previs i assessoraments externs –normalment a gent escollida a dit a canvi d'una suculent oferta econòmica per assistir a un parell de reunions o elaborar un informe del tot innecesari–. Si amb la bona colla que són no en troben cap de capaç, potser que pleguin, oi?

Jo, que des de fa un parell d'anys sóc orfe de pare i mare, pateixo perquè el nou Codi de Família impulsat per la Consellera Tura (només la suprema negligència dels altres ha pogut fer bona aquesta dona, amb la de disbarats que ha comès!) m'ha arribat tard i mai no tindré garantida la meva autèntica concepció i paternitat. Ai, las, si l'haguessin parit abans, aquesta dona, la meva ànsia no tindria raó d'existir!

MISCEL·LÀNIA D'ESTIU-3

SAMFAINA

Així com a casa nostra vam disposar d'una burgesia que va empènyer el país a no perdre el tren de la industrialització, la desfeta del segle XVIII, entres altres nafres, va impossibilitar la formació d'una a hores d'ara tradicional classe dirigent on poder-nos reflectir. I, esclar, sense referents històrics on emmirallar-nos, ens hem de conformar amb ben poca cosa. El que tenim. Els espanyols sí que gaudeixen d'aquestes estirps dirigents i governin uns o els altres en les seves decisions sempre hi reposa el pòsit de la història. Als catalans, ni l'exemple del nostres veïns espanyols no ens serveix per aprendre'n alguna lliçó. Aquests, per enfrontats que estiguin, a l'hora de mantenir determinats pactes –contra Catalunya o el País Basc, posem per cas– de seguida s'han posat sempre d'acord. ERC, Reagrupament, Solidaritat Catalana, la CUP, si finalment es presenta, i altres que s'hi vulguin afegir haurien de ser capaços d'acordar uns mínims als quals no es pot renunciar i fer-ho de forma conjunta. El degoteig de personalitats cap a posicions independentistes no cessa però tot plegat por caure en sac foradat per manca de voluntats i de la tradició política suara esmentada. Al final, resultarà que els que sempre han disposat d'aquesta tradició de poder i de govern tindran una vegada més raó i aquí «no passarà res», com va dir amb habitual fatxenderia Alfonso Guerra (vídeo). Si no ens volen entendre i cada dia ens entenen menys no té cap sentit continuar plegats. Altrament només mostrem la cara més cagarina que ens ha caracteritzat des de ja fa massa temps.

Després de la bestiesa de la prohibició dels bous (la bestiesa humana) i la paupèrrima resposta política a la manifestació del 10-J els professionals de la cosa pública ens han donat un merescut repòs (dic merescut per a nosaltres, no per a ells).

Tanta ànsia per recaudar quartos a les carreteres i se'ls enduen milers d'euros en tones de coure a la vista de tothom en ple estiu!!!

SANDRO-3

Els que vam saber intuir què amagava el personatge i la seva colla de sapastres molt abans que l'actual tragèdia presidencial es consumís ens alegrem de veure que damunt de paper cada cop són més els que el posen al descobert. Tard o d'hora la veritat s'escamparà com una taca d'oli.

APOCALIPSI I ALBADA

La festa d'Hèlios és a punt d'apagar-se, els que gaudeixen de salut i no han perdut la feina encara, a reprendre-la amb la intenció mínima de conservar-la, la resta, a seguir amb la quotidianitat. Reiniciem el cicle, aviat les neules les tornaran a oxigenar més del compte el cava.

PARE, NO ELS PERDONIS QUE SABEN QUÈ FAN

MISCEL·LÀNIA D'ESTIU-2

CONDUIR

Comparativament amb altres països som una autèntica nul·litat, tot i així ens permetem la llicència de donar lliçons. Els francesos i els italians, per citar exemples propers, tenen limitada la circulació per autopistes a 130km/k; aquí, segons els tòtems (Servei Català de Trànsit, DGT) que vetllen per la nostra seguretat, això suposaria un (tendenciós i suposat) augment del 38% de la mortalitat viària. ¿Què passa, que els francesos són rucs i els italians, suïcides? ¡Que no ens facin beure a galet, que inverteixin en seguretat el que ingressen gràcies als radars i altres sancions! Però aquí, que tenim peatges per tot, els cal completar els pressupostos i sempre tindran a disposició uns quants mossos i radars.

Per si no n'hi havia prou amb les desproporcionades limitacions de velocitat ara, potser per justificar els panells que han col·locat a autopistes i carreteres, ens anuncien el nombre de morts i ferits provocats pel fet de conduir. Pel mateix mitjà ens aconsellen circular també de dia amb els llums encesos. No sé, potser quan arribi el moment ens informaran del número de la grossa de Nadal. Segurament són incapaços d'adonar-se que tanta lectura en tan poc espai pot provocar els accidents que s'entesten en evitar-nos. Ah, no hem d'oblidar que aquests missatges són pensats –així ho redacten– «per la nostra seguretat». I per la seva cartera, podríem afegir...

Com que no s'han mirat mai al mirall la consciència ni el resultat de les seves accions, al final no ens quedarà més remei sinó creure que pensen que som una colla d'ases.

RE PUBLICA

Mentre esperem la llei electoral amb llistes obertes i la figura del diputat o regidor de districte, el projecte identitari i d'unificació de l'Estat espanyol i col·laboracionistes no tem la prohibició de partits polítics, les negatives a autoritzar manifestacions o la clausura de premsa. Bascos i catalans ho patim cada vegada amb més vehemència per tal que abandonem no ja projectes sobiranistes, sinó també qualsevol sol·licitud d'un mínim reconeixement singular. Els falsos federalistes que encara ronden a prop són els únics que persisteixen en fer volar coloms.

Després de la manifestació del 10-J, si no es materialitza la gran coalició independentista ja cal que busquem indret per emigrar abans que la resignació no ens consumeixi. Les noves opcions aparegudes fins ara semblen prou clares en el missatge i en les intencions però no haurien de ser motiu de lluites fratricides ni de divisions sinó tot el contrari, una oportunitat excepcional per aglutinar coincidències.

Els eterns professionals de la política poden continuar omplint pavellons amb els propis convençuts o aspirants a càrrecs de la mateixa manera que fan créixer el desànim i les ganes deixar-los les urnes buides.

SANDRO-2

L'estiu del 2004 no s'atrevia a fitxar Eto'o per no ferir la sensibilitat de Don Florentino i ara li posa en safata de plata el fitzatge d'Özil, el jove i prometedor internacional alemany...

Després de desacreditar i trencar tots els ponts de diàleg amb Cruyff, ara intenta refer-los, afortunadament sense èxit. Un nou fracàs en el seu currículum i aquest , per esperat, hauria de computar doble.

No news, good news, podria proposar-s-ho, aquest home! així com més aviat plegui més aviat tindrem l'oportunitat per reprendre els camins de l'èxit.

TELES I RÀDIOS

A manca d'idees i projectes, d'un temps ençà les teles i ràdios presenten com a novetat consultoris de tot tipus: fiscal, mèdics... Cap d'ells no serveix absolutament per a res, com a molt els consultor/a convidat adreça l'oient a l'especialista de confiança més proper. Els únics que potser aconsegueixen l'objectiu són els que tracten de jardineria i bricolatge. Si no s'espavilen aconseguiran que enyorem la Montserrat Fortuny i l'Elena Francis.

Per què els programes de les teles i ràdios són tan horrorosament llargs, dolents i avorrits?

CLOENDA

L'analfabetisme funcional continua intacte malgrat l'educacicó obligatòria, és clar que la culpa no és només d'alguns docents sinó dels voluntariosos professionals de la política que insisteixen amb nul·la educació i excés de prepotència en dirigir cadascun dels nostres actes. L'enrenou recent pel tema dels manters n'és un abona prova.

Per què encara continua fent fred a les sales de cinema a l'estiu i, calor a l'hivern?

MISCEL·LÀNIA D'ESTIU-1

MALS AIRES

Els aires condicionats continuen essent un problema més que una solució, per sort la Generalitat ha deixat d'invocar els màxims i mínims en la regulació de la temperatura a casa nostra, màxims i mínims que són els primers a incomplir. Si voleu agafar una bona galipàndria no deixeu de visitar locals de la Generalitat, ajuntaments, aeroports, museus, bancs o caixes d'estalvi, cinemes... Ni la falsa excusa que alguns dels treballadors d'aquests locals vesteixen amb americana i corbata us estalviarà un bon refredat a l'hivern o a l'estiu. Tan complicat resulta abandonar aquest tipus de vestimenta durant un parell de mesos!

TOROS

D'aquí a no gaire es prohibiran les corridas de toros. Se me'n refot, a mi i a la majoria de gent amb seny. Primer perquè em sembla que no calia prohibir-les, fent-ne augmentar els preus, a la poca afició que queda, li hauria sortit més econòmic i divertit organitzar excursions a Las Ventas, La Maestranza, etc.; i segon perquè ja n'hi ha prou de fer cas als inadaptats defensors dels drets dels animals!

SANDRO

Continuo comprovant que el declivi en la gestió del FC Barcelona es manté inalterable amb el suport d'uns directius les capacitats dels quals mai no han estat demostrades sinó presumptament per interessos que algú algun dia haurà d'explicar, començant per en Xavier Bosch, el grup Godó, El Periódico i una bona colla més.

He escoltat Guardiola i fa por interpretar-lo. Com que el de Santpedor és llest, acabarà com a tard al juny o, si hi ha una mica de criteri, la Junta hauria, forçada o voluntàriament, de dimitir abans.

El soci ha estat només el braç executor d'una tria i d'una sentència que la premsa va dictar des de molt abans de convocar-se les darreres eleccions.

LAPORTA

El meu capteniment per la gestió i la persona creix dia a dia. No ha de resultar fàcil presidir el FC Barcelona i sortir-se'n com ha fet, no només guanyant títols, sinó sense renunciar als seus credos i fent que l'entitat aporti allà on sigui i sense complexos el tarannà del país que representa (veure entrevista). Trobo poc afortunat el nom Democràcia Catalana que ha posat al seu partit. Qui l'ha assessorat? El de la coalició Solidaritat Catalana per la Independència, millora una mica l'anterior però tampoc em sembla prou reeixit

Vuit dies mal comptats fora de casa i retorn als dominis d'Èreb. La insensatesa i la demagògia al país, amb algunes excepcions, es manté de forma invariable.

SUD-ÀFRICA, CAMPIONAT FUTBOL

Ahir mentre sopava amb amics en una població propera, em va sorprendre tenir una bandera espanyola a la taula del costat (s'acabava un partit del campionat del món de futbol). Mai no havia estat tan a prop d'aquest símbol (per sort em vaig lliurar del servei militar, obligatori en el meu temps).

M'agrada el Barça i, potser per això, m'agrada el futbol. Si bé no he seguit el campionat de Sud-àfrica, he vist gairebé l'equivalent a dues mitges parts de diversos partits. Em sembla que puc afirmar que la selecció que representa Espanya és la que ofereix un millor espectacle. No m'emociona ni m'irrita. No m'emociona perquè mai no m'he sentit representat pels seus colors ni pels seus símbols, i només m'irritaria si fos el cas que, considerant-me part d'ells, em sentís contínuament exclòs, com fan amb els espanyols que viuen als Països Catalans.

Ara com ara em fa feliç que el món de l'esport, el del futbol en particular, reconegui explícitament que el joc d'Espanya es fonamenta en el que practica des de fa anys el FC Barcelona, l'equip amb més jugadors formats al propi planter del club català.

Les celebracions dels èxits de la selecció espanyola són i seran grans allà on pertoca. Però no ens enganyem, aquí no es poden comparar amb les que susciten les grans celebracions del Barça. I malgrat els èxits dels representants espanyols, a casa nostra l'independentisme cada dia creix i creix.