TRASLLAT

A partir d'ara em trobareu a:

scapix.net

CASA MEVA ÉS CASA VOSTRA...

ANIVERSARI

Avui fa un any del naixement d'aquest blog. Com he dit en algunes ocasions, en cap moment no he tingut ni tinc la pretensió d'escampar-me il·limitadament per la bloggosfera, tanmateix agraeixo que una bona colla d'amics, de coneguts i inconeguts aparegueu per aquí de forma més o menys regular.

He de confesssar que un cop creat el blog, la principal inquietud al respecte era com i amb quina regularitat havia de donar-li vida. És per això que vaig proposar-me d'escriure-hi un post setmanal. Ha passat un any, he refet la imatge del blog en un parell d'ocasions i hem superat amb escreix les intencions primigènies. I ho escric en plural perquè molts de vosaltres m'heu ajudat en el propòsit. No faré ara un resum de les visites rebudes, indrets de procedència, etc., em plau manifestar, però, que d'acord amb les estadístiques que disposo estic gratament sorprès en aquest sentit. I com que cada dia de cada dia, amb diferència respecte als caps de setmana, sou una bona colla els que en un moment o altre visiteu aquest lloc, celebro especialment que formem part d'una quotidianitat compartida.

Sabeu que no censuro res ni ningú i és per això que animo tothom que vulgui a aportar els comentaris que vulgui del que vulgui –alguns ja ho feu–. Als que encara no us heu atrevit a escriure-hi, podeu mantenir-vos com a simples lectors i/o visitants amb el mateix agraïment per part d'aquest administrador, tanmateix us esperono a perdre la por, si aquest és el motiu del vostre pas silenciós per aquest indret.

No voldria cloure aquestes ratlles sense agrair el suport d'aquelles persones que m'han ajudat en la resolució de dubtes, criteris estètics i solució de problemes diversos, en aquest sentit la dedicació i paciència del meu fill Raimon ha esta un suport impagable.

L'any viscut m'ha aportat la maduresa i coneixements suficients com per anunciar-vos l'imminent trasllat a un nou lloc on, amb un format més sobri però amb les mateixes prestacions, espero continuar donant la tabarra.

Moltes gràcies a tots, i recordeu que casa meva és casa vostra...

ESCUDELLA DE NADAL

ingredients

la carcanada d'un bon pollastre, el coll, les potes i el pedrer, 1/4 de gallina o de polla díndia, un parell d'ossos de genoll de vedella, un os d'espinada, 1/2 orella de porc, una botifarra blanca crua i una altra de negra, unes branques d'api, pastanagues, patates, un porro gros, una xirivia, un tros de col, un grapat de cigrons que prèviament haurem tingut en remull i els galets corresponents.

per a la pilota

250g de carn picada de vedella, 250g de carn picada de porc, un ou, molla de pa sucada amb llet, all, julivert, sal i pebre.

preparació

Un cop rentades bé totes les carns, excepte les botifarres, submergiu-les en una olla gran amb aigua. Un cop arrenqui el bull, traieu l'escuma que s'haurà format. Afegiu-hi els cigrons i una mica més tard les verdures i les patates. En aquest punt l'olla no ha de deixar de bullir. Quan toqui apagueu el foc, com que tot serà ben cuit, separeu en una safata les carns i la part de verdures, les patates i els cigrons. Per desgreixar el caldo, deixeu-lo reposar i amb un estri de cuina apropiat us ha de resultar fàcil de fer.

Abans de servir porteu de nou el caldo a ebullició i afegiu-hi els galets. Per tal de comprovar que no resulti massa fort de gust, es recomana afegir la sal cal al final i tastar-lo. Per fer la pilota ja us espavilareu, que encara no m'he il·lustrat en aquest aspecte...

De ben segur que a cada casa preparen l'escudella a la seva manera; a la meva també, i m'imagino que tampoc és ben igual que la recepta que us aporto. Arribades, però, aquestes dates, enguany m'ha servit per intentar esbrinar diferents tipus d'escudelles de Nadal i he optat per aquesta recepta, que no deu variar gaire de la que la majoria menjarem. Bon Profit i Bon Nadal!

ESPANYOL DE BARCELONA

Avui que el Barça no ha fet un bon resultat amb l'Athletic, els meus pensaments retornen al derbi de dissabte amb l'Espanyol. Els seguidors d'aquest darrer club afrontaven el duel amb inusual fatxenderia –una classificació fictícia a aquestes alçades de la temporada els donava coratge– i van rebre una maneta de gols que els hauria de resituar al lloc de sempre: el manteniment de la categoria com a objectiu principal.

El Barça és l'equip de Catalunya, del català ric i del català pobre, del burgès i del menestral, del ciutadà de Barcelona i del vilatà de l'indret més petit i amagat, del que se sent català de soca-rel i de l'immigrant que intenta crear lligams al lloc d'acollida; fins i tot celebren moltes vegades els seus triomfs aquells a qui no els agrada el futbol. El provincià català o que viu a Catalunya és de l'Espanyol.

Diuen que els han fet un estadi molt bonic, potser això els ajudarà a milllorar el futbol que practiquen la qualitat del seu sentiment, però, seguirà com sempre: ressentit, envejós del Barça i expectant els èxits del Real Madrid. ¿Qui no recorda l'emprenyament i el rebombori que van organitzar perquè en una promoció de Catalunya amb Les Tres Bessones no hi apareixien els seus colors? No era que volien promocionar també Catalunya sinó que se'ls menjava l'enveja perquè només hi apareixien símbols culers. Es queixen que el Barça ocupa més espai mediàtic però no els fa res que a TV3 programin primer la informació del seu Real Madrid abans que la pròpia, d'això, no se'n queixen gens!

Els nostres ídols: Kubala, Cruyff, Romario, Koeman, Guardiola, Messi... Els seus: Tamudo i Juanito? o Tamudo i Gento?

Pel que fa a la necessitat de proclamar la seva espanyolitat i altres penalitats que arrosseguen podeu consultar la bibliografia que desitgeu, tanmateix us recomano llegir el recent post d'Antoni Ferrando al seu blog (aneu-hi).

City/United (Manchester), Celtic/Rangers (Glasgow), Sevilla/Betis (Sevilla), Depor/Celta (Galízia), Othello/Caran d'Ache, Fred Perry/Lacoste... Els culers no hem dubtat mai quina és l'opció correcta, els pericus triarien l'altra...

CONCERT DE NADAL

MENJA BÉ, CAGA FORT I NO TINGUIS POR DE LA MORT!

Trobareu el tradicional joc del Caganer Misteriós, a l'adreça de sempre, llardons.com. La tradició mana que així sigui i no calgui donar més explicacions.

Gràcies a la participació de tots, hem arribat sense interrupcions a la sisena edició. Els anys passen volant l'esperit, però, roman com sempre, almenys en la intenció. Enhorabona a tots els participants!

I ja ho sabeu, «Menja bé, caga fort i no tinguis por de la mort!»

EDICIONS ANTERIORS

Caganer Misteriós, 2005 Fidel Castro

Caganer Misteriós, 2006 Stan Laurel i Oliver Hardy

Caganer Misteriós, 2007 Woody Allen

Caganer Misteriós, 2008 Julius «Groucho» Marx

Caganer Misteriós, 2009 Pep Guardiola

Caganer Misteriós, 2010 ?

DILLUNS DE GLÒRIA, 29 –11 –2010

IMMATERIALS PATRIMONIS

FORÇA, EQUILIBRI, VALOR I SENY –Castells–

FOLKLORE RELIGIÓS –Cant de la Sibil·la–

PETITA EVOCACIÓ DE JOAN FUSTER

El dia 23 d'aquest mes de novembre Joan Fuster commemoraria els 88è aniversari del seu natalici si no hagués mort en ple solstici d'estiu del 1992, a l'edat de gairebé 70 anys.

Evoco l'autor de Nosaltres el valencians, llibre amb què s'estrenava l'editorial Edicions 62 i llibre que d'alguna manera completava, des de la vessant valenciana, Notícia de Catalunya, treball que anys abans havia publicat Jaume Vicens Vives, del qual enguany commemorem el centenari del seu naixement.

De Fuster, que ha conreat diversitat de gèneres i ha escrit milers de pàgines de temàtica diversa –des de l'assaig fins a la poesia lírica– resulta impossible recomanar-ne una lectura concreta; per aquells que tanmateix vulgueu atansar-vos-hi amb una lectura curta però intensa no us defraudarà el llibret Ara o mai, (Edicions 3i4, col., Quaderns, núm. 20, 1981), amb què alertava contra els perills que assetjgen la llengua si aquesta no és capaç d'abraçar tots els àmbits de la vida social.

El record del personatge romandrà per uns dies en aquest espai gràcies al manlleu que insereixo a l'encapçalament del blog d'alguns dels aforismes que trobem a Judicis finals (Ciutat de Mallorca, Moll, 1960) i a Diccionari per a ocisos (Barcelona, Editorial A.C., 1964), així com també amb la inclusió musicada del poema «Criatura dolcíssima» –dins d'Escrit per al silenci (1954)– a la secció Cançó setmanal recomanada. Em temptava incloure la versió de Lluís Llach però finalment he optat per una de potser menys coneguda, amb l'esperança que també us agradi, especialment a aquells que no l'havieu descoberta. (versió Llach).

Em permeto acabar de la mateixa manera amb què acaba Joan Fuster un dels seus llibres, Diccionari per a ociosos:

Z

ZERO

¿Qui, sinó un home de fantasia fora mida, seria capaç d'imaginar la idea zero? Dic imaginar una idea. Evidentment, cal molta febre intel·lectual per a arribar-hi. Això, només ho fan els matemàtics. ¿El zero –la nul·litat–, el no-res? Ens burlem dels filòsofs, però mira que els matemàtics!

MÉS PROFECIES

Xavier Bru de Sala, al setmanari El Temps (núm. 1379, 16 de novembre, 2010), publica un article titulat La Campanya que ve. No sempre he coincidit amb els arguments de l'autor, però en aquest cas em sembla que es mereix la l'aplaudiment unànime, no per la previsió de la profecia, sinó per l'encert en la precisió.

En un breu article sintetitza el perquè de l'actual situació al País Basc i ens alerta del que ja sabem que ens espera aquí, si no hi posem aviat i definitivament remei. El PP posa la metxa, el PSOE hi aporta la brasa i entre els dos fan explotar el que els convé, sense cap tipus de rubor per impugnar o saltar-se a la brava les més democràtiques de les lleis, com les que s'han sotmès a la voluntat popular mitjançant referèndum.

VILAWEB

Amb motiu dels seus primers 15 anys d'existència, fa uns dies vaig tenir el privilegi de visitar VilaWeb. Si bé coneixia ja de forma relativament propera el tarannà, el rigor i el savoir faire de la casa, no vaig desaprofitar l'oportunitat per felicitar-los personalment.

Després d'una ràpida visita –el local és petit–, vam agrair la disponibilitat del seu director i fundador, Vicent Partal, el qual va dedicar-nos sense presses una interessant xerrada no exempta de sol·licitud de crítiques i suggeriments de millora.

En el seu àmbit –el polític, el cultural i el tecnològic– VilaWeb és un model de referència mundial, el nombre de visites –més de 400.000 usuaris– de-mostra la qualitat de la informació que hi trobem, ja sigui escrita o audio-visual (VilaWeb TV es troba també en un àlgid moment d'expansió).

La pulcritud de la imatge, la manca d'elements superflus, el tractament acurat de la publicitat –el principal coixí en què se sosté aquest projecte d'èxit– demostren que el país i la seva gent és capaç de generar productes de qualitat i dimensions extraordinàries, models de referència en un temps en què sovint semblem mancats de lideratges.

Confiem i esperem amb il·lusió que els nous projectes de l'empresa, la versió per a iPhone i Android de VilaWeb i la revista mensual per a iPad i en suport paper, redimensionin encara més la informació i el periodisme fets al nostre país, per al nostre país i per al món.

Partal & Maresma Associats, SL, per molts molts anys!

PROFECIA DE VIGÍLIA

UN POBLE EDUCAT DISTINGEIX UN DISCURS SERIÓS D'UNA PRÈDICA DEMAGÒGICA

Es queixeran de l'abstenció o dels vots en blanc i no han estat capaços de canviar l'actual llei electoral ni fomentar de veritat res que incrementi la participació –no els interessa–, motiu pel qual cada vegada entenc més i millor l'exercici del dret a quedar-se a casa el dia de les eleccions. I que no vinguin amb sermons sobre la renúncia a com vull ser governat i amb quines polítiques. Prou que ho saben!

Després de la manifestació del 10J els nostres dirigents es mantenen igual d'insensibles, com si no res hagués passat. Se'n foten de nosaltres sense dissimular. En aquest país, fins i tot en l'àmbit dels partits polítics, de ben segur que hi ha gent amb criteri i autoritat moral a qui tampoc no volen escoltar. Abans de millorar res, prefereixen que continuï l'actual decadència, segurament perquè els permet mantenir els privilegis particulars. Prefereixen insistir-nos en el manteniment de l'actual estatus amb antics arguments caducats –com si desconeguessin que només els pobles ignorants viuen d'il·lusions– i entretenir-nos amb eslògans barroers. Algú superarà això de «Supermontilla, l'increïble home normal»? Esperem que no, però tinc els meus dubtes...

Com a bons cràpules, l'únic que saben fer és augmentar la despesa en fulletons que enviaran sense consultar-nos i potenciar la propaganda als mitjans.

Comença a fer pudor de cremat que l'endemà de les eleccions manifestin la seva gran preocupació pels baixos índex de participació –l'insuficient suport real als diputats elegits–, que ens diguin que treballaran per combatre aquest fet i un munt de mentides més.

La constatació dels seus actes i desafectes és notòria des de fa temps però el neguit els dura dos dies i només cada quatre anys...

HABEMUS PAPAM

Fratelli, anuntio vobis gaudio magnum: Habemus Papam... in Barcelona.

PECATA MINUTA

En la seva personalitat dual, ara com a Benet XVI, l'exmembre del partit nazi Joseph Ratzinger és a punt d'arribar a Barcelona, la qual cosa alegra i conforta moltes persones alhora que en preocupa d'altres. Donada la representació que ostenta el personatge, es prega a les famílies que, mentre duri l'estada de l'alemany reconvertit i la seva cort a les nostres contrades, tinguin particular cura dels fills, especialment si són menors d'edat.

En el seu moment aquest espai ja va dedicar un post als pederastes que encobreix l'Església

catòlica. Ens preguntem quan se'ls aplicaran les sancions que preveuen les lleis dels respectius

països on s'han comès els delictes ja que les lleis vaticanes –que no han d'interferir les civils– els exoneren o els consideren precrits. I ja posats a desvetllar aquests tipus de delictes, la curiositat demana quan es faran públics els pecats de les monges, que bé en deuen haver comès algun...

Mentre s'escuden en pretextos insostenibles, el clergat d'aquí i el d'allà no en té prou de condemnar-nos amb el pecat

sinó que insta els seus seguidors a desobeir les lleis que la societat s'atorga. En qualsevol país normal la fiscalia tramitaria un expedient. Aquí, malgrat que les lleis diguin el contrari, només es considera intolerància i, per tant, objectiu de la justícia altres tipus d'opinions discrepants.

Com en el cas del seu antecessor polonès, molt ens temem que l'èxit de la visita papal omplirà estadis de la mateixa manera que impulsarà el buidatge de les esglésies del ram, que diuen vetllar per l'esperit de creguts i descreguts. Amb tota seguretat la visita aconseguirà satisfer les intencions d'aquelles parròquies i santuaris que permeten la pobresa dels fidels que diuen cercar, les quals continuaran igual d'insensibles tan bon punt acomiadin Sa Majestat Vaticana.

I és que la fatuïtat de l'Església romana s'ha caracteritzat sempre pel comportament contrari a la seva prèdica. Per no parlar de la Inquisió i altres desencerts notables, des de Pius XII ençà no hi ha hagut cap altre organisme, cap altra església, cap altra institució amb una capacitat tan perversa d'adaptació a la contemporeneïtat del sistema. Els repàs històric dels respectius papats mena en aquesta única direcció. Només, potser, durant el segle XX el comunisme de l'URSS va aconseguir uns dirigents tan camaleònics. Però l'URSS va desaparèixer...

D'altra banda i seguint amb aquesta mateixa línia, la fatuïtat amb què els falcons de l'administració papal han tractat el tema de llengua és un exemple més –no podria ser d'altra manera– d'aquesta forma d'actuació, afavorint sempre el poder que més li interessa per tal de mantenir-se en els privilegis.

De vegades penso que som ben a prop d'inaugurar el monument al triumvirat Francisco Franco-Kurt Waldheim-Joseph Ratzinger, acomboiats amb el bust d'un tal Adolf Hitler.

Ad kalendas græcas, Santedat.

IN MEMORIAM, JOAN SOLÀ i CORTASSA

El mateix dia en què el Tribunal Superior de Justícia (?!) de Catalunya anuncia la suspensió del Reglament d'ús del català de l'Ajuntament de Barcelona –aprovat amb excés de retard (2009) en comparació d'altres institucions i ajuntaments!– i el de la Diputació de Lleida (les primeres andanades del reguitzell amb què han de continuar foten-se'n, de nosaltres), el mateix dia en què la majoria dels nostres polítics insisteixen en cercar inexistents escletxes per esquivar la sentència (no costa gaire d'endevinar què devem significar i en quina consideració ens tenen!), el mateix dia... una nova notícia colpidora ens aclapara: la mort del doctor Solà. Entre d'altres motius més científics, potser el canvi de temporada propicia algunes de les pèrdues més sentides d'aquesta tardor (Labordeta, Vallcorba i Rocosa, Joan Triadú...).

En un país on la propaganda anihila l'opinió raonada, trobarem a faltar els resultat dels estudis del doctor Solà, els seus articles i el seu mestratge. Estalvio les paraules i la glossa del personatge no m'estic, però, d'ajuntar l'enllaç del seu darrer article, al suplement cultural de dijous a l'Avui, així com de l'intens discurs efectuat al Parlament (vídeo), discurs que teniu enllaçat de forma permanent en aquest blog, a la secció D'Interès Divers. Aprofito el trist esdeveniment per remetre'm de nou al post que li vaig dedicar també aquí el mes gener d'enguany.

ANNEX.– En una mostra més de la seva tenacitat, Víctor Pàmies ha tingut la pensada i la feina de recollir el que molt encertadament anomena «L'homenatge no convocat».

ALGÚ HO HAVIA DE DIR

Aquest espai s'ha destacat per no deixar-se entabanar en cap moment pel fenomen Rosell, la malfiança que de sempre ens ha provocat el personatge l'hem palesat per escrit des de fa temps i, molt abans, ja la transmetíem en converses privades.

Els atacs a l'anterior junta del FC Barcelona han estat aquí contraposats en forma de post, enllaços i comentaris que aquest administrador agraeix.

Les barrabassades esgrimides per l'actual directiva del club se superen cada dia amb la connivència de determinats periodistes i grups mediàtics, especialment des del Grup Godó, el principal diari del qual continua sota la direcció del fill d'un notable feixista (antic cap del Movimiento Nacional a la Seu d'Urgell); l'emissora del mateix grup, RAC1, és sotmesa a constant vigilància en les informacions relatives al Barça; els conductors dels mitjans que depenen de la CCRTV semblen també abonats als pagaments i servituds de Rosell...

En defensa de Rosell han arribar a superar qualsevol límit ètic en la contraposició a Laporta: que si va de càmping amb la dona i fills, que si arriba a una reunió amb un Smart... No s'adonen que voregen el ridícul en l'intent de creure'ns ingenus? I tanmateix ens volen amagar que la Directiva continua actuant contra les decisions de l'entrenador, a qui mentre no fa gaire van oferir defensa en el cas Mino Raiola ara els fa por protegir de l'allau d'atacs que pateix, especialment els procedent de la caverna arran d'uns premis que porten el títol de l'hereu de la Casa Reial espanyola. Mentrestant la plantilla no ha llençat cap dard, més aviat el contrari, contra la junta Laporta.

Avui més que mai, quan les informacions i titulars no se sostenen sinó en interessos privats per damunt de realitats tangibles, cal estar atents als freelance de prestigi (vídeo); evoquem el «que no me los embauquen» i reconeixem que a nivell social i de projecció de futur ja no és vàlid el «que no estamos tan mal» perquè ens han malmès una sucosa herència.

Lluny de construir res, generant i abocant tanta porqueria de manera tan maldestre, Rosell està aconseguit el pitjor, l'autodestrucció de l'entitat i els seus símbols en un temps rècord. Esperem que toqui fons ( tot i que no deixa de proporcionar motius, els personatge ja cansa).

NOVA LLEI

Fumar-se una cigarreta o un bon havà aviat serà més punible i perseguit que l'assetjament sexual.

TREPES I ESCALADORS PRESCINDIBLES

ROSELL

Ara ens surt amb la bestiesa de «privatitzar» el FC Barcelona, que s'ha pensat que presideix un club de golf? ¿No és una contradicció utilitzar l'espanyol com a llengua oficial del darrer congrés de penyes, amb l'excusa que hi ha més simpatitzants que l'entenen, i alhora impedir noves altes de socis? No va aprendre res de res en el temps que va estar a l'anterior junta? Segurament ni la nit del famós partit del gaspatxo va ser capaç d'entendre què significa innovar. Aquest homenet té un notable complex. Al Gran Repte de la junta Laporta hi oposa restriccions en les altes de socis; al projecte de remoladació del Mini Estadi, l'aturada absurda per a la salvaguarda del patrimoni (?!); a la defensa de la catalanitat del club, l'ofensa al país amb la baixada de pantalons a Extremadura. Va prometre acabar amb els ismes i provoca el cisma més gran en la d'història del club, que inicia de forma matussera i covarda –votant en blanc per no assumir personalment les conseqüències de la seva proposta– en l'assemblea (tan manipulable i poc democràtica com totes les anteriors). D'economia, hi entenem el just per entendre que Rosell hagués preferit que no es fitxés, per exemple, Villa. Aleshores, vist el tarannà del personatge i la seva tropa, segur que els números de l'anterior etapa tampoc no els acceptaria, qualsevol excusa serviria per rebatre'ls, ¿o és potser que preferia fitxar-lo ell, en Villa, ni que fos pel doble de preu? Ja que ha estat incapaç de fer res de positiu...

Algun dia s'aturarà a pensar quin club ha rebut i com? Amb quins professionals, amb quins èxits i amb quina projecció de futur li han deixat l'entitat? Quan arribi el moment serà prou valent i ètic per comparar-lo amb el llegat que ell ens ha de deixar?

Al servei de quins interessos treballa, aquest ximple? Per als que encara confien en ell, la resposta esvairà dubtes respecte a la honorabilitat dels seus actes.

MONTILLA

Porta uns quants decennis a la política i encara ningú no sap què pensa i quines idees té. Ha estat el President del país amb el menor nombre de vots però va saber pactar quan i amb qui li va convenir. Hauria pogut esdevenir en la cosa pública del s. XXI el que l'abat Cisneros representà per Montserrat a finals del s. XV i principis del XVI però ha preferit aferrar-se al càrrec i allargar a l'extrem el límit del seu mandat, amb un Govern barallat, abans que servir el país. Públicament les seves accions , els seus escrits –malgrat el munt de discursos de baix nivell– són ben escassos. Ens va enganyar quan treia pit amb l'existència d'un suposat pla B en cas de sentència contra l'Estatut. Ha estat capaç d'aprendre i parlar català per exigències del càrrec però ara reclama debats en espanyol ¿més 30 anys d'ensenyament obligatori del català, inclòs el repartiment a dojo de títols de nivell C, no serveixen de res? Posats a demanar nosaltres demanem debats en anglès, francès o alemany, a veure si ens segueixen allà on més ens interessa, no? Calia que el PSC i el seu primer secretari interferissin en la precampanya amb el tema de la llengua? Fins ara aquest era un recurs exclusiu del PP i de Ciutadans però, ves per on, al PSC se'ls ha empeltat la idea i s'apunten a la competició com un recurs desesperat, o és que s'ho creuen de veritat, que els ha de reportar vots el tema de debilitar el català? S'ho creuen. Els suposats avenços en finançament i autogovern no es descobreixen enlloc però cada cop disposem de menys recursos i som més a prop de ser engolits culturalment pels veïns del sud.

Montilla manifesta als quatre vents l'augment de velocitat a les autopistes (a falta de més idees, oh, meravella!) i exigeix al Conseller de Governació, Jordi Ausàs, que no col·labori en la Consulta que s'ha de celebrar a Barcelona. No ens enganyem, després de pactar amb ERC Montilla és també perfectament capaç de pactar amb el PP per tal de mantenir-se on és. I més si li ordenen des de Madrid. El que està passant al País Basc n'és una mostra.

Un poble educat sap elegir dirigents honestos i competents, per això, malgrat els canvis que el diferents governs han aportat al sistema educatiu, l'evidència dels reiterats fracassos els convé i la mantenen amb tota l'energia de què són capaços.

Per alguns la política és un art, per als que la patim, una tragèdia.

CREMA DE CARABASSA

Aquesta és una menja de cuina fàcil i perfectament adaptada al mes que ens trobem o als que han de venir. Els ingredients són prou fàcils d'adquirir i assequibles a la majoria de butxaques; si són genuïns de la nostra terra probablement no us milloraran el plat però us semblarà que l'assaboriu millor. Per a 6/8 persones us caldrà:

700 g de carabassa

150 g de porro

1 patata mitjana

30 g d'oli d'oliva

30 g de mantega

6 trossos de formatge en porcions

un pensament de pebre negre

nou moscada

sal

Col·loqueu la carabassa –pelada i trosse-jada–, la patata, el porro, la nou moscada ratllada i l'oli en una olla. Cobriu-ho tot amb aigua bona i saleu-ho abans de posar-ho al foc. Quan arrenqui el bull deixeu-ho encara una mitja hora més al foc i comproveu-ne el grau de cocció, de la carabassa, amb una forquilla. Quan us sembli que està prou cui-ta, afegiu-hi la mantega i els formatgets, dei-xeu-ho coure 5 minuts més i rectifiqueu de sal si convé.

Per a gurmets o per a ocasions especials podeu servir-ho en un bol acompanyat de pa fregit o, si ho preferiu, podeu afegir-hi un parell de gambes bullides i pelades al damunt i una mica de julivert esmicolat, unes tires fines de pernil salat...

100 dies

Avui es compleixen 100 dies de la presa de possessió de l'actual junta directiva del FC Barcelona. Durant aquest tradicional període de gràcia aquí no hem pogut estar-nos, encara que sigui en compta-gotes, de manifestar el que dèiem i prevèiem abans de l'elecció de la candidatura que encapçalava Sandro Rosell. I no res ens hagués agradat més que equivocar-nos de moment, però, els fets són els que són:

a) Substitució d'un President d'Honor per tres «assessors» a la baixa, velles glòries que tothom sap que no poden aportar res de nou però a qui han assignat sou, i en qui confien com a salvadors de la seva improductiva gestió.

b) Incapacitat manifesta en la reestructuració de l'àrea esportiva, començant per la contractació

–inclosa la imatge de peix bullit– del nou director esportiu.

c) Interferències en l'àrea esportiva del primer equip, com el tras- pàs d'un jugador a qui l'entrenador, Pep Guardiola, acabava de garantir la continuïtat.

d) Exposició internacional d'una pèssima i incomprensible imatge del club que gestionen, amb la qual cosa no fan sinó posar pals a les rodes al futur immediat de l'entitat.

e) Objeccions manifestes i oposició real a la catalanització del club, negant o renunciant als avenços aconseguits en la simbiosi club/país.

f) Obsequi al màxim rival d'un dels millors fitxatges d'aquesta temporada, l'alemany Özil. Rosell filtra el que vol, xerra poc i, quan ho fa, no encerta el to ni l'opor-tunitat.

g) Malgrat el gran nombre de vots aconseguits, nul·litat absoluta per gene- rar cap tipus d'il·lusió; quan baden boca és per protegir els seus fracassos en una suposada mala gestió dels seus antecessors, els èxits dels quals, lamentablement per a tots, seran incapaços no només d'igualar sinó de comparar.

h) Pregonar als quatre vents l'elaboració d'un codi ètic, mentre amb els fets demostren que ignoren el seu significat.

i) Mostrar-se exageradament ingrats amb l'herència rebuda, gràcies a la qual l'ara President gaudeix de l'excel·lència en què s'ha instal·lat sense cap altre mèrit personal des que exerceix el càrrec.

j) La màxima representació del club, el President, en massa ocasions is missing. Precisament als inicis d'una nova etapa, quan més necessària és la seva figura per impulsar un nou projecte –si és que existeix projecte– no es deixa veure, s'amaga o resulta inexistent; el seu antecessor va participar en més de cinc-cents actes en representació del club durant el primer any al càrrec...

Ens agradaria oposar una relació d'accions positives amb què contrarestar el nostre llistat però si no és que mencionem el crèdit que encara mantenen

amb determinada premsa, som incapaços d'afegir res més al sac.

Respectem la legitimitat de l'actual Junta i la del seu President de la mateixa manera que creiem que la renúncia com més aviat millor als seus càrrecs seria la millor de les contribucions possibles que aquests personatges poden oferir al club i al país.

Restem amatents a la convocatòria de Joan Laporta, la setmana vinent, així com a les opinions públiques i publicades de Johan Cruyff.