Un fracàs no s'improvisa.

La màxima creació humana és el triangle equilàter.

No ens hem pas d'enganyar: l'honradesa és un luxe caríssim.

Respirem com al paleolític. No hem avançat gaire en aquest sentit.

Un profeta és un home indignat. Per això solament profetitzen catàstrofes.

Contra el bé i contra el mal –contra les pretensions de l'un i de l'altre– només tenim una defensa: la ironia.

Tothom s'imagina ser distint de com és. Si no fos així, ningú no tindria prou paciència per a suportar-se a si mateix.


Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, també. En general morir-se és sempre un error.

El mal és que podríem dir això mateix respecte al fet de viure.

27 d’oct. 2010

IN MEMORIAM, JOAN SOLÀ i CORTASSA

El mateix dia en què el Tribunal Superior de Justícia (?!) de Catalunya anuncia la suspensió del Reglament d'ús del català de l'Ajuntament de Barcelona –aprovat amb excés de retard (2009) en comparació d'altres institucions i ajuntaments!– i el de la Diputació de Lleida (les primeres andanades del reguitzell amb què han de continuar foten-se'n, de nosaltres), el mateix dia en què la majoria dels nostres polítics insisteixen en cercar inexistents escletxes per esquivar la sentència (no costa gaire d'endevinar què devem significar i en quina consideració ens tenen!), el mateix dia... una nova notícia colpidora ens aclapara: la mort del doctor Solà. Entre d'altres motius més científics, potser el canvi de temporada propicia algunes de les pèrdues més sentides d'aquesta tardor (Labordeta, Vallcorba i Rocosa, Joan Triadú...).
En un país on la propaganda anihila l'opinió raonada, trobarem a faltar els resultat dels estudis del doctor Solà, els seus articles i el seu mestratge. Estalvio les paraules i la glossa del personatge no m'estic, però, d'ajuntar l'enllaç del seu darrer article, al suplement cultural de dijous a l'Avui, així com de l'intens discurs efectuat al Parlament (vídeo), discurs que teniu enllaçat de forma permanent en aquest blog, a la secció D'Interès Divers. Aprofito el trist esdeveniment per remetre'm de nou al post que li vaig dedicar també aquí el mes gener d'enguany.

ANNEX.– En una mostra més de la seva tenacitat, Víctor Pàmies ha tingut la pensada i la feina de recollir el que molt encertadament anomena «L'homenatge no convocat».

26 d’oct. 2010

ALGÚ HO HAVIA DE DIR

Aquest espai s'ha destacat per no deixar-se entabanar en cap moment pel fenomen Rosell, la malfiança que de sempre ens ha provocat el personatge l'hem palesat per escrit des de fa temps i, molt abans, ja la transmetíem en converses privades.
Els atacs a l'anterior junta del FC Barcelona han estat aquí contraposats en forma de post, enllaços i comentaris que aquest administrador agraeix.
Les barrabassades esgrimides per l'actual directiva del club se superen cada dia amb la connivència de determinats periodistes i grups mediàtics, especialment des del Grup Godó, el principal diari del qual continua sota la direcció del fill d'un notable feixista (antic cap del Movimiento Nacional a la Seu d'Urgell); l'emissora del mateix grup, RAC1, és sotmesa a constant vigilància en les informacions relatives al Barça; els conductors dels mitjans que depenen de la CCRTV semblen també abonats als pagaments i servituds de Rosell...
En defensa de Rosell han arribar a superar qualsevol límit ètic en la contraposició a Laporta: que si va de càmping amb la dona i fills, que si arriba a una reunió amb un Smart... No s'adonen que voregen el ridícul en l'intent de creure'ns ingenus? I tanmateix ens volen amagar que la Directiva continua actuant contra les decisions de l'entrenador, a qui mentre no fa gaire van oferir defensa en el cas Mino Raiola ara els fa por protegir de l'allau d'atacs que pateix, especialment els procedent de la caverna arran d'uns premis que porten el títol de l'hereu de la Casa Reial espanyola. Mentrestant la plantilla no ha llençat cap dard, més aviat el contrari, contra la junta Laporta.
Avui més que mai, quan les informacions i titulars no se sostenen sinó en interessos privats per damunt de realitats tangibles, cal estar atents als freelance de prestigi (vídeo); evoquem el «que no me los embauquen» i reconeixem que a nivell social i de projecció de futur ja no és vàlid el «que no estamos tan mal» perquè ens han malmès una sucosa herència.
Lluny de construir res, generant i abocant tanta porqueria de manera tan maldestre, Rosell està aconseguit el pitjor, l'autodestrucció de l'entitat i els seus símbols en un temps rècord. Esperem que toqui fons ( tot i que no deixa de proporcionar motius, els personatge ja cansa).

21 d’oct. 2010

NOVA LLEI

Fumar-se una cigarreta o un bon havà aviat serà més punible i perseguit que l'assetjament sexual.

16 d’oct. 2010

TREPES I ESCALADORS PRESCINDIBLES

ROSELL
Ara ens surt amb la bestiesa de «privatitzar» el FC Barcelona, que s'ha pensat que presideix un club de golf? ¿No és una contradicció utilitzar l'espanyol com a llengua oficial del darrer congrés de penyes, amb l'excusa que hi ha més simpatitzants que l'entenen, i alhora impedir noves altes de socis? No va aprendre res de res en el temps que va estar a l'anterior junta? Segurament ni la nit del famós partit del gaspatxo va ser capaç d'entendre què significa innovar. Aquest homenet té un notable complex. Al Gran Repte de la junta Laporta hi oposa restriccions en les altes de socis; al projecte de remoladació del Mini Estadi, l'aturada absurda per a la salvaguarda del patrimoni (?!); a la defensa de la catalanitat del club, l'ofensa al país amb la baixada de pantalons a Extremadura. Va prometre acabar amb els ismes i provoca el cisma més gran en la d'història del club, que inicia de forma matussera i covarda –votant en blanc per no assumir personalment les conseqüències de la seva proposta– en l'assemblea (tan manipulable i poc democràtica com totes les anteriors). D'economia, hi entenem el just per entendre que Rosell hagués preferit que no es fitxés, per exemple, Villa. Aleshores, vist el tarannà del personatge i la seva tropa, segur que els números de l'anterior etapa tampoc no els acceptaria, qualsevol excusa serviria per rebatre'ls, ¿o és potser que preferia fitxar-lo ell, en Villa, ni que fos pel doble de preu? Ja que ha estat incapaç de fer res de positiu...
Algun dia s'aturarà a pensar quin club ha rebut i com? Amb quins professionals, amb quins èxits i amb quina projecció de futur li han deixat l'entitat? Quan arribi el moment serà prou valent i ètic per comparar-lo amb el llegat que ell ens ha de deixar?
Al servei de quins interessos treballa, aquest ximple? Per als que encara confien en ell, la resposta esvairà dubtes respecte a la honorabilitat dels seus actes.


MONTILLA
Porta uns quants decennis a la política i encara ningú no sap què pensa i quines idees té. Ha estat el President del país amb el menor nombre de vots però va saber pactar quan i amb qui li va convenir. Hauria pogut esdevenir en la cosa pública del s. XXI el que l'abat Cisneros representà per Montserrat a finals del s. XV i principis del XVI però ha preferit aferrar-se al càrrec i allargar a l'extrem el límit del seu mandat, amb un Govern barallat, abans que servir el país. Públicament les seves accions , els seus escrits –malgrat el munt de discursos de baix nivell– són ben escassos. Ens va enganyar quan treia pit amb l'existència d'un suposat pla B en cas de sentència contra l'Estatut. Ha estat capaç d'aprendre i parlar català per exigències del càrrec però ara reclama debats en espanyol ¿més 30 anys d'ensenyament obligatori del català, inclòs el repartiment a dojo de títols de nivell C, no serveixen de res? Posats a demanar nosaltres demanem debats en anglès, francès o alemany, a veure si ens segueixen allà on més ens interessa, no? Calia que el PSC i el seu primer secretari interferissin en la precampanya amb el tema de la llengua? Fins ara aquest era un recurs exclusiu del PP i de Ciutadans però, ves per on, al PSC se'ls ha empeltat la idea i s'apunten a la competició com un recurs desesperat, o és que s'ho creuen de veritat, que els ha de reportar vots el tema de debilitar el català? S'ho creuen. Els suposats avenços en finançament i autogovern no es descobreixen enlloc però cada cop disposem de menys recursos i som més a prop de ser engolits culturalment pels veïns del sud.
Montilla manifesta als quatre vents l'augment de velocitat a les autopistes (a falta de més idees, oh, meravella!) i exigeix al Conseller de Governació, Jordi Ausàs, que no col·labori en la Consulta que s'ha de celebrar a Barcelona. No ens enganyem, després de pactar amb ERC Montilla és també perfectament capaç de pactar amb el PP per tal de mantenir-se on és. I més si li ordenen des de Madrid. El que està passant al País Basc n'és una mostra.
Un poble educat sap elegir dirigents honestos i competents, per això, malgrat els canvis que el diferents governs han aportat al sistema educatiu, l'evidència dels reiterats fracassos els convé i la mantenen amb tota l'energia de què són capaços.
Per alguns la política és un art, per als que la patim, una tragèdia.

13 d’oct. 2010

CREMA DE CARABASSA

Aquesta és una menja de cuina fàcil i perfectament adaptada al mes que ens trobem o als que han de venir. Els ingredients són prou fàcils d'adquirir i assequibles a la majoria de butxaques; si són genuïns de la nostra terra probablement no us milloraran el plat però us semblarà que l'assaboriu millor. Per a 6/8 persones us caldrà:
700 g de carabassa
150 g de porro
1 patata mitjana
30 g d'oli d'oliva
30 g de mantega
6 trossos de formatge en porcions
un pensament de pebre negre
nou moscada
sal
Col·loqueu la carabassa –pelada i trosse-jada–, la patata, el porro, la nou moscada ratllada i l'oli en una olla. Cobriu-ho tot amb aigua bona i saleu-ho abans de posar-ho al foc. Quan arrenqui el bull deixeu-ho encara una mitja hora més al foc i comproveu-ne el grau de cocció, de la carabassa, amb una forquilla. Quan us sembli que està prou cui-ta, afegiu-hi la mantega i els formatgets, dei-xeu-ho coure 5 minuts més i rectifiqueu de sal si convé.

Per a gurmets o per a ocasions especials podeu servir-ho en un bol acompanyat de pa fregit o, si ho preferiu, podeu afegir-hi un parell de gambes bullides i pelades al damunt i una mica de julivert esmicolat, unes tires fines de pernil salat...

8 d’oct. 2010

100 dies

Avui es compleixen 100 dies de la presa de possessió de l'actual junta directiva del FC Barcelona. Durant aquest tradicional període de gràcia aquí no hem pogut estar-nos, encara que sigui en compta-gotes, de manifestar el que dèiem i prevèiem abans de l'elecció de la candidatura que encapçalava Sandro Rosell. I no res ens hagués agradat més que equivocar-nos de moment, però, els fets són els que són:

a) Substitució d'un President d'Honor per tres «assessors» a la baixa, velles glòries que tothom sap que no poden aportar res de nou però a qui han assignat sou, i en qui confien com a salvadors de la seva improductiva gestió.
b) Incapacitat manifesta en la reestructuració de l'àrea esportiva, començant per la contractació
–inclosa la imatge de peix bullit– del nou director esportiu.
c) Interferències en l'àrea esportiva del primer equip, com el tras- pàs d'un jugador a qui l'entrenador, Pep Guardiola, acabava de garantir la continuïtat.
d) Exposició internacional d'una pèssima i incomprensible imatge del club que gestionen, amb la qual cosa no fan sinó posar pals a les rodes al futur immediat de l'entitat.
e) Objeccions manifestes i oposició real a la catalanització del club, negant o renunciant als avenços aconseguits en la simbiosi club/país.
f) Obsequi al màxim rival d'un dels millors fitxatges d'aquesta temporada, l'alemany Özil. Rosell filtra el que vol, xerra poc i, quan ho fa, no encerta el to ni l'opor-tunitat.
g) Malgrat el gran nombre de vots aconseguits, nul·litat absoluta per gene- rar cap tipus d'il·lusió; quan baden boca és per protegir els seus fracassos en una suposada mala gestió dels seus antecessors, els èxits dels quals, lamentablement per a tots, seran incapaços no només d'igualar sinó de comparar.
h) Pregonar als quatre vents l'elaboració d'un codi ètic, mentre amb els fets demostren que ignoren el seu significat.
i) Mostrar-se exageradament ingrats amb l'herència rebuda, gràcies a la qual l'ara President gaudeix de l'excel·lència en què s'ha instal·lat sense cap altre mèrit personal des que exerceix el càrrec.
j) La màxima representació del club, el President, en massa ocasions is missing. Precisament als inicis d'una nova etapa, quan més necessària és la seva figura per impulsar un nou projecte –si és que existeix projecte– no es deixa veure, s'amaga o resulta inexistent; el seu antecessor va participar en més de cinc-cents actes en representació del club durant el primer any al càrrec...

Ens agradaria oposar una relació d'accions positives amb què contrarestar el nostre llistat però si no és que mencionem el crèdit que encara mantenen
amb determinada premsa, som incapaços d'afegir res més al sac.
Respectem la legitimitat de l'actual Junta i la del seu President de la mateixa manera que creiem que la renúncia com més aviat millor als seus càrrecs seria la millor de les contribucions possibles que aquests personatges poden oferir al club i al país.
Restem amatents a la convocatòria de Joan Laporta, la setmana vinent, així com a les opinions públiques i publicades de Johan Cruyff.


6 d’oct. 2010

DRET A LA IMATGE?

Ara i aquí, després que s'hagin redactat munts de normatives sobre el dret a la imatge de les persones, potser ha arribat l'hora que alguna veu sensata demani que es derogui tot aquest paperam de lleis absurdes.
Entenc la protecció de la imatge de menors en determinats casos, per exemple, quan són objectiu d'algun paparazzo estúpid i del mitjà que el paga. En la resta de casos, quan la xarxa informàtica abraça infinitat d'informacions i imatges la lliure circulació de les quals o la se va manca de protecció resulta òbvia, és una autèntica anormalitat intentar mantenir el dret de la imatge tal i com en l'han venut fa tan sols quatre dies.
Qui no vulgui pols que no vagi a l'era, és a dir, que no es deixi fotografiar ni filmar i que visqui, si pot, trenta anys enrere, perquè avui dia tot el que circula informàticament és subjecte de ser manipulat, transformat, publicat...
La clausura encara existeix i no val a triar quan se'n surt i quan no.

1 d’oct. 2010

ÒBITS


CAP NACIÓ POT DIR-SE POBRA SI PER LES LLETRES RENEIX (Marià Aguiló, 1825–1897)
Ahir, en un mateix dia, ens van deixar dos prohoms del país, Joan Triadú (El Temps, núm 1373) i Jaume Vallcorba i Rocosa. La qualitat de l'obra pròpia –amb una excel·lent obra crítica– del primer i la seva disposició per a qualsevol col·laboració allà on se'l reclamava mereixen el reconeixement del país.
De Jaume Vallcorba i Rocosa, l'última aportació publicada del qual vaig trobar a la revista Llengua Nacional , paga la pena, entre molts d'altres, el seu treball compilat al llibre Els verbs "ésser" i "estar" en català (Curial Edicions Catalanes, 1978). Quan d'uns anys ençà la majoria de les menges resulta que no són bones ni dolentes sinó que estan bones o dolentes i ja no sabem del cert si som a casa o estem a l'estranger, convindria que molts de nosaltres, docents o simplement parlants amb interès per l'ús del llenguatge, reviséssim els seus textos. Val a dir que he manllevat la il·lustració d'un dels seus articles a la mencionada revista per encapçalar aquest post.
Mancats com estem de personalitats amb qualitats humanes i intel·lec- tuals com la d'ambdues persones acabades de finar, confiem que les seves respectives obres i el seu mestratge tingui continuïtat i no desa- paregui amb ells.

28 de set. 2010

EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT

Fa poc responent una entrevista, el conseller Joan Manuel Tresseras afirmava que «la decadència no és la independència, sinó la manca de llibertat». Tresserras té sobradament acreditat el seu independentisme la seva resposta com a conseller, tanmateix, no deixa de ser una resposta política d'un membre del Govern ni vol amagar una més que justificada raó per encarar el camí de la sobirania.
Avui ja no hi ha motius (vídeo CCN) que justifiquin la dependència de res ni de ningú, menys encara la pròpia, la dels catalans i la de la gent que viu a Catalunya. Els que defensen romandre mesells, tot confiant en l'Espanya federal tenen un problema: no troben ningú a "l'altra banda" amb qui realment federar-se, la qual cosa invalida el projecte d'entrada. Se'ns podrà dir que hi ha veus per a tot; i certament és així la realitat, però, és que tampoc a "l'altra banda" escolten ni els interessa escoltar aquestes veus sensates i amigues.
Per la nostra banda a manca d'un President i d'una classe política capaç d'emular mínimament –amb la distància de temps oportuna– el President Companys (6 d'octubre, 1934, vídeo 1, vídeo 2) quan la cosa començava a pintar malament a Espanya, cada vegada són més les veus (vídeo) i des de tribunes més altes les que ens conviden a recuperar la dignitat. L'última des del Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona (pregó sencer) en la persona i autoritat de Joan Margarit.
Que no es preocupin, serem bons veïns.

23 de set. 2010

MATTHEW TREE – WHERE ARE YOU?




During the last three-hundred years Catalonia has been an opressed country. In the meantime many foreigners have arrived. Some of them have understood the Catalan reality and some of them have not. Here it goes (video) the case of an English man.

21 de set. 2010

NECROLÒGICA

José Antonio Labordeta
(Saragossa, 10 de març, 1935 – 19 de setembre, 2010)







18 de set. 2010

QUE LA PRUDÈNCIA NO ENS FACI TRAÏDORS

Reconeguem-ho, el Manifest 12 d'abril, la manifestació del 10-J i les diverses plataformes que demanen la unitat del sobiranisme han tingut un èxit escàs entre les formacions polítiques, noves o ja existents, que diuen defensar el projecte.
No fa gaires dies, un bon amic proposava que les diferents opcions sobiranistes que es presenten al combat electoral celebressin «primàries». No és mala idea. Això, a més a més d'aclarir-nos entre nosaltres, impediria que, almenys abans del 28-N, apareguessin noves opcions amb les mateixes prioritats nacionals, la qual cosa incrementaria encara més els dubtes que han aconseguit generar-nos a l'hora d'emetre el vot.
D'acord amb la llei electoral en vigor –una altra prioritat sense resoldre–, l'única certesa que tenim per a l'endemà de les eleccions és que un bon grapat de vots independentistes aniran a parar directament a les escombraries. Com que encara resulta impensable la possibilitat de repartir el vot entre més d'una candidatura, són molts els que dubtaran fins a darrere hora i votaran sabent-se insatisfets amb els uns o amb els altres, a qui finalment no triaran. ¿Ens ho podem permetre, quan estem d'acord en allò que és essencial i prioritari?
Ens neguen la democràcia directa i ens fan passar pel sedàs de les llistes tancades, però ja podem afirmar que aquesta vegada no es pot pas dir que no s'ha disposat de temps ni que no ens han ofert motius per elaborar potencialment una llista unitària amb possibilitats d'èxit.

DURS DE PELAR!

Si bé la velocitat és un factor determinant en els accidents de trànsit, gairebé mai superar els límits en 20 o 30 km/h és la causa d'un accident. Demostrat aquest fet per tots els estudis realitzats últimament, llevat dels del Servei Català de Trànsit i de la DGT, que insisteixen només en el factor humà atribuït als conductors –han descobert la sopa d'all!– i obvien cap avaluació de la responsabilitat pròpia, em pregunto quina és la funció d'aquest organismes avui dia, a banda del profit monetari.
En el seu intent recaptatori, l'Administració s'aprofita dels conductors per fer caixa i destinar les generoses quantitats que ingressen per aquest concepte cap a altres partides. I com que el despropòsit cada dia creix sense que ningú els ho privi, l'Ajuntament de Barcelona insisteix en la retirada de punts als ciclistes. Que n'arriben a ser, d'estúpids! Que no saben que la retirada de punts és el que menys interessa als organismes de trànsit? D'on obtindrien els diners si redueixen el nombre de conductors?
El que de veritat pretén aquesta tropa de buròcrates és la sanció econòmica al ciclistes, fins ara difícil d'aplicar. I aquest és un primer pas, oi, senyor Hereu? Per cert, com tenim les Olimpíades, alcalde?
Com que no en tenen prou amb reduir de 50 a 30km/h la velocitat urbana, al final s'atreviran a multar els ciclistes per excés de velocitat!

6 de set. 2010

JA HI TORNEM A SER!

Pocs dies abans de les vacances el nostre Parlament ens obsequiava amb el nou Codi de Família, el qual obliga els pares de nens adoptats a informar-los d'aquest fet quan els menors arribin a l'edat de 12 anys. Aquest codi no és sinó el paradigma de l'afany desmesurat que tenen alguns polítics per legislar i justificar així una mala però ben remunerada gestió. L'intervencionisme d'alguns polítics en les nostres vides arriba a límits inimaginables en moltes dictadures.
La barra és de tal magnitud que ignora horitzons, més encara quan s'escuden en el fet d'haver sol·licitat informes previs i assessoraments externs –normalment a gent escollida a dit a canvi d'una suculent oferta econòmica per assistir a un parell de reunions o elaborar un informe del tot innecesari–. Si amb la bona colla que són no en troben cap de capaç, potser que pleguin, oi?
Jo, que des de fa un parell d'anys sóc orfe de pare i mare, pateixo perquè el nou Codi de Família impulsat per la Consellera Tura (només la suprema negligència dels altres ha pogut fer bona aquesta dona, amb la de disbarats que ha comès!) m'ha arribat tard i mai no tindré garantida la meva autèntica concepció i paternitat. Ai, las, si l'haguessin parit abans, aquesta dona, la meva ànsia no tindria raó d'existir!

2 de set. 2010

MISCEL·LÀNIA D'ESTIU-3


SAMFAINA
Així com a casa nostra vam disposar d'una burgesia que va empènyer el país a no perdre el tren de la industrialització, la desfeta del segle XVIII, entres altres nafres, va impossibilitar la formació d'una a hores d'ara tradicional classe dirigent on poder-nos reflectir. I, esclar, sense referents històrics on emmirallar-nos, ens hem de conformar amb ben poca cosa. El que tenim. Els espanyols sí que gaudeixen d'aquestes estirps dirigents i governin uns o els altres en les seves decisions sempre hi reposa el pòsit de la història. Als catalans, ni l'exemple del nostres veïns espanyols no ens serveix per aprendre'n alguna lliçó. Aquests, per enfrontats que estiguin, a l'hora de mantenir determinats pactes –contra Catalunya o el País Basc, posem per cas– de seguida s'han posat sempre d'acord. ERC, Reagrupament, Solidaritat Catalana, la CUP, si finalment es presenta, i altres que s'hi vulguin afegir haurien de ser capaços d'acordar uns mínims als quals no es pot renunciar i fer-ho de forma conjunta. El degoteig de personalitats cap a posicions independentistes no cessa però tot plegat por caure en sac foradat per manca de voluntats i de la tradició política suara esmentada. Al final, resultarà que els que sempre han disposat d'aquesta tradició de poder i de govern tindran una vegada més raó i aquí «no passarà res», com va dir amb habitual fatxenderia Alfonso Guerra (vídeo). Si no ens volen entendre i cada dia ens entenen menys no té cap sentit continuar plegats. Altrament només mostrem la cara més cagarina que ens ha caracteritzat des de ja fa massa temps.

Després de la bestiesa de la prohibició dels bous (la bestiesa humana) i la paupèrrima resposta política a la manifestació del 10-J els professionals de la cosa pública ens han donat un merescut repòs (dic merescut per a nosaltres, no per a ells).
Tanta ànsia per recaudar quartos a les carreteres i se'ls enduen milers d'euros en tones de coure a la vista de tothom en ple estiu!!!

SANDRO-3
Els que vam saber intuir què amagava el personatge i la seva colla de sapastres molt abans que l'actual tragèdia presidencial es consumís ens alegrem de veure que damunt de paper cada cop són més els que el posen al descobert. Tard o d'hora la veritat s'escamparà com una taca d'oli.


APOCALIPSI I ALBADA
La festa d'Hèlios és a punt d'apagar-se, els que gaudeixen de salut i no han perdut la feina encara, a reprendre-la amb la intenció mínima de conservar-la, la resta, a seguir amb la quotidianitat. Reiniciem el cicle, aviat les neules les tornaran a oxigenar més del compte el cava.

28 d’ag. 2010

18 d’ag. 2010

MISCEL·LÀNIA D'ESTIU-2


CONDUIR
Comparativament amb altres països som una autèntica nul·litat, tot i així ens permetem la llicència de donar lliçons. Els francesos i els italians, per citar exemples propers, tenen limitada la circulació per autopistes a 130km/k; aquí, segons els tòtems (Servei Català de Trànsit, DGT) que vetllen per la nostra seguretat, això suposaria un (tendenciós i suposat) augment del 38% de la mortalitat viària. ¿Què passa, que els francesos són rucs i els italians, suïcides? ¡Que no ens facin beure a galet, que inverteixin en seguretat el que ingressen gràcies als radars i altres sancions! Però aquí, que tenim peatges per tot, els cal completar els pressupostos i sempre tindran a disposició uns quants mossos i radars.

Per si no n'hi havia prou amb les desproporcionades limitacions de velocitat ara, potser per justificar els panells que han col·locat a autopistes i carreteres, ens anuncien el nombre de morts i ferits provocats pel fet de conduir. Pel mateix mitjà ens aconsellen circular també de dia amb els llums encesos. No sé, potser quan arribi el moment ens informaran del número de la grossa de Nadal. Segurament són incapaços d'adonar-se que tanta lectura en tan poc espai pot provocar els accidents que s'entesten en evitar-nos. Ah, no hem d'oblidar que aquests missatges són pensats –així ho redacten– «per la nostra seguretat». I per la seva cartera, podríem afegir...
Com que no s'han mirat mai al mirall la consciència ni el resultat de les seves accions, al final no ens quedarà més remei sinó creure que pensen que som una colla d'ases.

RE PUBLICA
Mentre esperem la llei electoral amb llistes obertes i la figura del diputat o regidor de districte, el projecte identitari i d'unificació de l'Estat espanyol i col·laboracionistes no tem la prohibició de partits polítics, les negatives a autoritzar manifestacions o la clausura de premsa. Bascos i catalans ho patim cada vegada amb més vehemència per tal que abandonem no ja projectes sobiranistes, sinó també qualsevol sol·licitud d'un mínim reconeixement singular. Els falsos federalistes que encara ronden a prop són els únics que persisteixen en fer volar coloms.


Després de la manifestació del 10-J, si no es materialitza la gran coalició independentista ja cal que busquem indret per emigrar abans que la resignació no ens consumeixi. Les noves opcions aparegudes fins ara semblen prou clares en el missatge i en les intencions però no haurien de ser motiu de lluites fratricides ni de divisions sinó tot el contrari, una oportunitat excepcional per aglutinar coincidències.
Els eterns professionals de la política poden continuar omplint pavellons amb els propis convençuts o aspirants a càrrecs de la mateixa manera que fan créixer el desànim i les ganes deixar-los les urnes buides.

SANDRO-2
L'estiu del 2004 no s'atrevia a fitxar Eto'o per no ferir la sensibilitat de Don Florentino i ara li posa en safata de plata el fitzatge d'Özil, el jove i prometedor internacional alemany...
Després de desacreditar i trencar tots els ponts de diàleg amb Cruyff, ara intenta refer-los, afortunadament sense èxit. Un nou fracàs en el seu currículum i aquest , per esperat, hauria de computar doble.

No news, good news, podria proposar-s-ho, aquest home! així com més aviat plegui més aviat tindrem l'oportunitat per reprendre els camins de l'èxit.

TELES I RÀDIOS
A manca d'idees i projectes, d'un temps ençà les teles i ràdios presenten com a novetat consultoris de tot tipus: fiscal, mèdics... Cap d'ells no serveix absolutament per a res, com a molt els consultor/a convidat adreça l'oient a l'especialista de confiança més proper. Els únics que potser aconsegueixen l'objectiu són els que tracten de jardineria i bricolatge. Si no s'espavilen aconseguiran que enyorem la Montserrat Fortuny i l'Elena Francis.

Per què els programes de les teles i ràdios són tan horrorosament llargs, dolents i avorrits?

CLOENDA
L'analfabetisme funcional continua intacte malgrat l'educacicó obligatòria, és clar que la culpa no és només d'alguns docents sinó dels voluntariosos professionals de la política que insisteixen amb nul·la educació i excés de prepotència en dirigir cadascun dels nostres actes. L'enrenou recent pel tema dels manters n'és un abona prova.
Per què encara continua fent fred a les sales de cinema a l'estiu i, calor a l'hivern?

31 de jul. 2010

MISCEL·LÀNIA D'ESTIU-1


MALS AIRES
Els aires condicionats continuen essent un problema més que una solució, per sort la Generalitat ha deixat d'invocar els màxims i mínims en la regulació de la temperatura a casa nostra, màxims i mínims que són els primers a incomplir. Si voleu agafar una bona galipàndria no deixeu de visitar locals de la Generalitat, ajuntaments, aeroports, museus, bancs o caixes d'estalvi, cinemes... Ni la falsa excusa que alguns dels treballadors d'aquests locals vesteixen amb americana i corbata us estalviarà un bon refredat a l'hivern o a l'estiu. Tan complicat resulta abandonar aquest tipus de vestimenta durant un parell de mesos!

TOROS
D'aquí a no gaire es prohibiran les corridas de toros. Se me'n refot, a mi i a la majoria de gent amb seny. Primer perquè em sembla que no calia prohibir-les, fent-ne augmentar els preus, a la poca afició que queda, li hauria sortit més econòmic i divertit organitzar excursions a Las Ventas, La Maestranza, etc.; i segon perquè ja n'hi ha prou de fer cas als inadaptats defensors dels drets dels animals!

SANDRO
Continuo comprovant que el declivi en la gestió del FC Barcelona es manté inalterable amb el suport d'uns directius les capacitats dels quals mai no han estat demostrades sinó presumptament per interessos que algú algun dia haurà d'explicar, començant per en Xavier Bosch, el grup Godó, El Periódico i una bona colla més.
He escoltat Guardiola i fa por interpretar-lo. Com que el de Santpedor és llest, acabarà com a tard al juny o, si hi ha una mica de criteri, la Junta hauria, forçada o voluntàriament, de dimitir abans.
El soci ha estat només el braç executor d'una tria i d'una sentència que la premsa va dictar des de molt abans de convocar-se les darreres eleccions.

LAPORTA
El meu capteniment per la gestió i la persona creix dia a dia. No ha de resultar fàcil presidir el FC Barcelona i sortir-se'n com ha fet, no només guanyant títols, sinó sense renunciar als seus credos i fent que l'entitat aporti allà on sigui i sense complexos el tarannà del país que representa (veure entrevista). Trobo poc afortunat el nom Democràcia Catalana que ha posat al seu partit. Qui l'ha assessorat? El de la coalició Solidaritat Catalana per la Independència, millora una mica l'anterior però tampoc em sembla prou reeixit


Vuit dies mal comptats fora de casa i retorn als dominis d'Èreb. La insensatesa i la demagògia al país, amb algunes excepcions, es manté de forma invariable.