EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT

Fa poc responent una entrevista, el conseller Joan Manuel Tresseras afirmava que «la decadència no és la independència, sinó la manca de llibertat». Tresserras té sobradament acreditat el seu independentisme la seva resposta com a conseller, tanmateix, no deixa de ser una resposta política d'un membre del Govern ni vol amagar una més que justificada raó per encarar el camí de la sobirania.

Avui ja no hi ha motius (vídeo CCN) que justifiquin la dependència de res ni de ningú, menys encara la pròpia, la dels catalans i la de la gent que viu a Catalunya. Els que defensen romandre mesells, tot confiant en l'Espanya federal tenen un problema: no troben ningú a "l'altra banda" amb qui realment federar-se, la qual cosa invalida el projecte d'entrada. Se'ns podrà dir que hi ha veus per a tot; i certament és així la realitat, però, és que tampoc a "l'altra banda" escolten ni els interessa escoltar aquestes veus sensates i amigues.

Per la nostra banda a manca d'un President i d'una classe política capaç d'emular mínimament –amb la distància de temps oportuna– el President Companys (6 d'octubre, 1934, vídeo 1, vídeo 2) quan la cosa començava a pintar malament a Espanya, cada vegada són més les veus (vídeo) i des de tribunes més altes les que ens conviden a recuperar la dignitat. L'última des del Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona (pregó sencer) en la persona i autoritat de Joan Margarit.

Que no es preocupin, serem bons veïns.

MATTHEW TREE – WHERE ARE YOU?

During the last three-hundred years Catalonia has been an opressed country. In the meantime many foreigners have arrived. Some of them have understood the Catalan reality and some of them have not. Here it goes (video) the case of an English man.

NECROLÒGICA

José Antonio Labordeta

(Saragossa, 10 de març, 1935 – 19 de setembre, 2010)

QUE LA PRUDÈNCIA NO ENS FACI TRAÏDORS

Reconeguem-ho, el Manifest 12 d'abril, la manifestació del 10-J i les diverses plataformes que demanen la unitat del sobiranisme han tingut un èxit escàs entre les formacions polítiques, noves o ja existents, que diuen defensar el projecte.

No fa gaires dies, un bon amic proposava que les diferents opcions sobiranistes que es presenten al combat electoral celebressin «primàries». No és mala idea. Això, a més a més d'aclarir-nos entre nosaltres, impediria que, almenys abans del 28-N, apareguessin noves opcions amb les mateixes prioritats nacionals, la qual cosa incrementaria encara més els dubtes que han aconseguit generar-nos a l'hora d'emetre el vot.

D'acord amb la llei electoral en vigor –una altra prioritat sense resoldre–, l'única certesa que tenim per a l'endemà de les eleccions és que un bon grapat de vots independentistes aniran a parar directament a les escombraries. Com que encara resulta impensable la possibilitat de repartir el vot entre més d'una candidatura, són molts els que dubtaran fins a darrere hora i votaran sabent-se insatisfets amb els uns o amb els altres, a qui finalment no triaran. ¿Ens ho podem permetre, quan estem d'acord en allò que és essencial i prioritari?

Ens neguen la democràcia directa i ens fan passar pel sedàs de les llistes tancades, però ja podem afirmar que aquesta vegada no es pot pas dir que no s'ha disposat de temps ni que no ens han ofert motius per elaborar potencialment una llista unitària amb possibilitats d'èxit.

DURS DE PELAR!

Si bé la velocitat és un factor determinant en els accidents de trànsit, gairebé mai superar els límits en 20 o 30 km/h és la causa d'un accident. Demostrat aquest fet per tots els estudis realitzats últimament, llevat dels del Servei Català de Trànsit i de la DGT, que insisteixen només en el factor humà atribuït als conductors –han descobert la sopa d'all!– i obvien cap avaluació de la responsabilitat pròpia, em pregunto quina és la funció d'aquest organismes avui dia, a banda del profit monetari.

En el seu intent recaptatori, l'Administració s'aprofita dels conductors per fer caixa i destinar les generoses quantitats que ingressen per aquest concepte cap a altres partides. I com que el despropòsit cada dia creix sense que ningú els ho privi, l'Ajuntament de Barcelona insisteix en la retirada de punts als ciclistes. Que n'arriben a ser, d'estúpids! Que no saben que la retirada de punts és el que menys interessa als organismes de trànsit? D'on obtindrien els diners si redueixen el nombre de conductors?

El que de veritat pretén aquesta tropa de buròcrates és la sanció econòmica al ciclistes, fins ara difícil d'aplicar. I aquest és un primer pas, oi, senyor Hereu? Per cert, com tenim les Olimpíades, alcalde?

Com que no en tenen prou amb reduir de 50 a 30km/h la velocitat urbana, al final s'atreviran a multar els ciclistes per excés de velocitat!

JA HI TORNEM A SER!

Pocs dies abans de les vacances el nostre Parlament ens obsequiava amb el nou Codi de Família, el qual obliga els pares de nens adoptats a informar-los d'aquest fet quan els menors arribin a l'edat de 12 anys. Aquest codi no és sinó el paradigma de l'afany desmesurat que tenen alguns polítics per legislar i justificar així una mala però ben remunerada gestió. L'intervencionisme d'alguns polítics en les nostres vides arriba a límits inimaginables en moltes dictadures.
La barra és de tal magnitud que ignora horitzons, més encara quan s'escuden en el fet d'haver sol·licitat informes previs i assessoraments externs –normalment a gent escollida a dit a canvi d'una suculent oferta econòmica per assistir a un parell de reunions o elaborar un informe del tot innecesari–. Si amb la bona colla que són no en troben cap de capaç, potser que pleguin, oi?

Jo, que des de fa un parell d'anys sóc orfe de pare i mare, pateixo perquè el nou Codi de Família impulsat per la Consellera Tura (només la suprema negligència dels altres ha pogut fer bona aquesta dona, amb la de disbarats que ha comès!) m'ha arribat tard i mai no tindré garantida la meva autèntica concepció i paternitat. Ai, las, si l'haguessin parit abans, aquesta dona, la meva ànsia no tindria raó d'existir!

MISCEL·LÀNIA D'ESTIU-3

SAMFAINA

Així com a casa nostra vam disposar d'una burgesia que va empènyer el país a no perdre el tren de la industrialització, la desfeta del segle XVIII, entres altres nafres, va impossibilitar la formació d'una a hores d'ara tradicional classe dirigent on poder-nos reflectir. I, esclar, sense referents històrics on emmirallar-nos, ens hem de conformar amb ben poca cosa. El que tenim. Els espanyols sí que gaudeixen d'aquestes estirps dirigents i governin uns o els altres en les seves decisions sempre hi reposa el pòsit de la història. Als catalans, ni l'exemple del nostres veïns espanyols no ens serveix per aprendre'n alguna lliçó. Aquests, per enfrontats que estiguin, a l'hora de mantenir determinats pactes –contra Catalunya o el País Basc, posem per cas– de seguida s'han posat sempre d'acord. ERC, Reagrupament, Solidaritat Catalana, la CUP, si finalment es presenta, i altres que s'hi vulguin afegir haurien de ser capaços d'acordar uns mínims als quals no es pot renunciar i fer-ho de forma conjunta. El degoteig de personalitats cap a posicions independentistes no cessa però tot plegat por caure en sac foradat per manca de voluntats i de la tradició política suara esmentada. Al final, resultarà que els que sempre han disposat d'aquesta tradició de poder i de govern tindran una vegada més raó i aquí «no passarà res», com va dir amb habitual fatxenderia Alfonso Guerra (vídeo). Si no ens volen entendre i cada dia ens entenen menys no té cap sentit continuar plegats. Altrament només mostrem la cara més cagarina que ens ha caracteritzat des de ja fa massa temps.

Després de la bestiesa de la prohibició dels bous (la bestiesa humana) i la paupèrrima resposta política a la manifestació del 10-J els professionals de la cosa pública ens han donat un merescut repòs (dic merescut per a nosaltres, no per a ells).

Tanta ànsia per recaudar quartos a les carreteres i se'ls enduen milers d'euros en tones de coure a la vista de tothom en ple estiu!!!

SANDRO-3

Els que vam saber intuir què amagava el personatge i la seva colla de sapastres molt abans que l'actual tragèdia presidencial es consumís ens alegrem de veure que damunt de paper cada cop són més els que el posen al descobert. Tard o d'hora la veritat s'escamparà com una taca d'oli.

APOCALIPSI I ALBADA

La festa d'Hèlios és a punt d'apagar-se, els que gaudeixen de salut i no han perdut la feina encara, a reprendre-la amb la intenció mínima de conservar-la, la resta, a seguir amb la quotidianitat. Reiniciem el cicle, aviat les neules les tornaran a oxigenar més del compte el cava.

PARE, NO ELS PERDONIS QUE SABEN QUÈ FAN

MISCEL·LÀNIA D'ESTIU-2

CONDUIR

Comparativament amb altres països som una autèntica nul·litat, tot i així ens permetem la llicència de donar lliçons. Els francesos i els italians, per citar exemples propers, tenen limitada la circulació per autopistes a 130km/k; aquí, segons els tòtems (Servei Català de Trànsit, DGT) que vetllen per la nostra seguretat, això suposaria un (tendenciós i suposat) augment del 38% de la mortalitat viària. ¿Què passa, que els francesos són rucs i els italians, suïcides? ¡Que no ens facin beure a galet, que inverteixin en seguretat el que ingressen gràcies als radars i altres sancions! Però aquí, que tenim peatges per tot, els cal completar els pressupostos i sempre tindran a disposició uns quants mossos i radars.

Per si no n'hi havia prou amb les desproporcionades limitacions de velocitat ara, potser per justificar els panells que han col·locat a autopistes i carreteres, ens anuncien el nombre de morts i ferits provocats pel fet de conduir. Pel mateix mitjà ens aconsellen circular també de dia amb els llums encesos. No sé, potser quan arribi el moment ens informaran del número de la grossa de Nadal. Segurament són incapaços d'adonar-se que tanta lectura en tan poc espai pot provocar els accidents que s'entesten en evitar-nos. Ah, no hem d'oblidar que aquests missatges són pensats –així ho redacten– «per la nostra seguretat». I per la seva cartera, podríem afegir...

Com que no s'han mirat mai al mirall la consciència ni el resultat de les seves accions, al final no ens quedarà més remei sinó creure que pensen que som una colla d'ases.

RE PUBLICA

Mentre esperem la llei electoral amb llistes obertes i la figura del diputat o regidor de districte, el projecte identitari i d'unificació de l'Estat espanyol i col·laboracionistes no tem la prohibició de partits polítics, les negatives a autoritzar manifestacions o la clausura de premsa. Bascos i catalans ho patim cada vegada amb més vehemència per tal que abandonem no ja projectes sobiranistes, sinó també qualsevol sol·licitud d'un mínim reconeixement singular. Els falsos federalistes que encara ronden a prop són els únics que persisteixen en fer volar coloms.

Després de la manifestació del 10-J, si no es materialitza la gran coalició independentista ja cal que busquem indret per emigrar abans que la resignació no ens consumeixi. Les noves opcions aparegudes fins ara semblen prou clares en el missatge i en les intencions però no haurien de ser motiu de lluites fratricides ni de divisions sinó tot el contrari, una oportunitat excepcional per aglutinar coincidències.

Els eterns professionals de la política poden continuar omplint pavellons amb els propis convençuts o aspirants a càrrecs de la mateixa manera que fan créixer el desànim i les ganes deixar-los les urnes buides.

SANDRO-2

L'estiu del 2004 no s'atrevia a fitxar Eto'o per no ferir la sensibilitat de Don Florentino i ara li posa en safata de plata el fitzatge d'Özil, el jove i prometedor internacional alemany...

Després de desacreditar i trencar tots els ponts de diàleg amb Cruyff, ara intenta refer-los, afortunadament sense èxit. Un nou fracàs en el seu currículum i aquest , per esperat, hauria de computar doble.

No news, good news, podria proposar-s-ho, aquest home! així com més aviat plegui més aviat tindrem l'oportunitat per reprendre els camins de l'èxit.

TELES I RÀDIOS

A manca d'idees i projectes, d'un temps ençà les teles i ràdios presenten com a novetat consultoris de tot tipus: fiscal, mèdics... Cap d'ells no serveix absolutament per a res, com a molt els consultor/a convidat adreça l'oient a l'especialista de confiança més proper. Els únics que potser aconsegueixen l'objectiu són els que tracten de jardineria i bricolatge. Si no s'espavilen aconseguiran que enyorem la Montserrat Fortuny i l'Elena Francis.

Per què els programes de les teles i ràdios són tan horrorosament llargs, dolents i avorrits?

CLOENDA

L'analfabetisme funcional continua intacte malgrat l'educacicó obligatòria, és clar que la culpa no és només d'alguns docents sinó dels voluntariosos professionals de la política que insisteixen amb nul·la educació i excés de prepotència en dirigir cadascun dels nostres actes. L'enrenou recent pel tema dels manters n'és un abona prova.

Per què encara continua fent fred a les sales de cinema a l'estiu i, calor a l'hivern?

MISCEL·LÀNIA D'ESTIU-1

MALS AIRES

Els aires condicionats continuen essent un problema més que una solució, per sort la Generalitat ha deixat d'invocar els màxims i mínims en la regulació de la temperatura a casa nostra, màxims i mínims que són els primers a incomplir. Si voleu agafar una bona galipàndria no deixeu de visitar locals de la Generalitat, ajuntaments, aeroports, museus, bancs o caixes d'estalvi, cinemes... Ni la falsa excusa que alguns dels treballadors d'aquests locals vesteixen amb americana i corbata us estalviarà un bon refredat a l'hivern o a l'estiu. Tan complicat resulta abandonar aquest tipus de vestimenta durant un parell de mesos!

TOROS

D'aquí a no gaire es prohibiran les corridas de toros. Se me'n refot, a mi i a la majoria de gent amb seny. Primer perquè em sembla que no calia prohibir-les, fent-ne augmentar els preus, a la poca afició que queda, li hauria sortit més econòmic i divertit organitzar excursions a Las Ventas, La Maestranza, etc.; i segon perquè ja n'hi ha prou de fer cas als inadaptats defensors dels drets dels animals!

SANDRO

Continuo comprovant que el declivi en la gestió del FC Barcelona es manté inalterable amb el suport d'uns directius les capacitats dels quals mai no han estat demostrades sinó presumptament per interessos que algú algun dia haurà d'explicar, començant per en Xavier Bosch, el grup Godó, El Periódico i una bona colla més.

He escoltat Guardiola i fa por interpretar-lo. Com que el de Santpedor és llest, acabarà com a tard al juny o, si hi ha una mica de criteri, la Junta hauria, forçada o voluntàriament, de dimitir abans.

El soci ha estat només el braç executor d'una tria i d'una sentència que la premsa va dictar des de molt abans de convocar-se les darreres eleccions.

LAPORTA

El meu capteniment per la gestió i la persona creix dia a dia. No ha de resultar fàcil presidir el FC Barcelona i sortir-se'n com ha fet, no només guanyant títols, sinó sense renunciar als seus credos i fent que l'entitat aporti allà on sigui i sense complexos el tarannà del país que representa (veure entrevista). Trobo poc afortunat el nom Democràcia Catalana que ha posat al seu partit. Qui l'ha assessorat? El de la coalició Solidaritat Catalana per la Independència, millora una mica l'anterior però tampoc em sembla prou reeixit

Vuit dies mal comptats fora de casa i retorn als dominis d'Èreb. La insensatesa i la demagògia al país, amb algunes excepcions, es manté de forma invariable.

IN MEMORIAM, MONTSERRAT ROIG i PRONOMS FEBLES

Independentment que el sistema educatiu hagi abandonat l'ensenyament de les llengües, siguin aquestes la pròpia o forasteres, el tema dels pronoms febles –tan odiats pels estudiants– ha perdut totalment la batalla.

Recordo un excel·lent article de Montserrat Roig a l'Avui (21-9-1990) en defensa de l'ús d'alguns pronoms febles a la televisió valenciana, pronoms que, juntament amb altres més de 500 mots varen ser exclosos o vetats de dir en aquella televisió, aleshores com ara a mans del Partit Popular (que poc han canviat en tant de temps!) i de l'Amadeu Fabregat .

Aquest juliol, pels carrers d'algunes ciutats pengen cartells de promoció del Tibidabo. Són finançats per El Periódico i els col·loquen per parelles, l'un al costat de l'altre amb la intenció de provocar les ganes d'anar-hi a fer un vol, al parc d'atraccions, i la corresponent despesa, ja que no sembla que l'Ajuntament ens hi convidi gratuïtament. Al text del cartell de l'esquerra s'hi llegeix «TIBIDABO», al de la dreta, amb la intenció de completar el lema, s'hi llegeix «PUJA!». No cal dir que aquest «puja!» és mancat del pronom hi, amb el qual formaria una frase del tot comprensible i sabríem on cal pujar, ja es tracti del Tibidabo o de les atraccions que hi trobarem. I és que tenim la sort que els pronoms febles ens permeten exterioritzar un munt de significats en un espai molt reduït de paraules i de temps. Sembla ser, però, que alguns prefereixen l'ambigüitat i l'embolic –«El Tibidabo puja» sense que ens aclareixin exactament on puja aquesta personalització del Tibidabo– abans d'emprar el recurs d'uns pronoms que molts mantenim encara vius en la nostra parla i en la nostra escriptura.

Fa poc, a finals del passat mes d'abril, quan el daltabaix de l'Estatut només era presumible per a molts, el President Montilla va pronunciar un discurs intitulat –fruit d'una traducció literal de l'espanyol i per això errònia– «Segueixo creient», discurs amb el qual el PSC va tenir la gosadia d'intentar presentar-nos el personatge com un nou Luther King a la catalana, tot emulant l'exitós I have a Dream de l'activista nord-americà. Això sí, no van ser capaços ni de redactar correctament el títol, ja que també en aquest cas, l'omissió del pronom hi –fins hi tot podien substituir amb ho el mancat hi– impedia saber exactament en què continuava creient el President. Creia encara en el Tribunal Constitucional espanyol? Creia que els catalans ens empassaríem la sentència de l'Estatut del 2006? Què creia i què creu exactament, aquest home? Em temo que no ho sabrem mai del cert. Sempre planarà el dubte sobre les paraules de Montilla per culpa d'un petit però precís pronom... I tot per culpa d'un pronom feble, President!

Que els mitjans malmetin el nostre idioma, assimilant-lo aferrissadament a la llengua castellana, resulta d'una gravetat insòlita. En el cas de El Periódico no hauria de ser cap excepció, és clar que per aquest diari paraules com el verb caldre i un bon grapat més de mots genuïns i en ple ús són difícils de trobar en els exemplars que editen.

SUD-ÀFRICA, CAMPIONAT FUTBOL

Ahir mentre sopava amb amics en una població propera, em va sorprendre tenir una bandera espanyola a la taula del costat (s'acabava un partit del campionat del món de futbol). Mai no havia estat tan a prop d'aquest símbol (per sort em vaig lliurar del servei militar, obligatori en el meu temps).

M'agrada el Barça i, potser per això, m'agrada el futbol. Si bé no he seguit el campionat de Sud-àfrica, he vist gairebé l'equivalent a dues mitges parts de diversos partits. Em sembla que puc afirmar que la selecció que representa Espanya és la que ofereix un millor espectacle. No m'emociona ni m'irrita. No m'emociona perquè mai no m'he sentit representat pels seus colors ni pels seus símbols, i només m'irritaria si fos el cas que, considerant-me part d'ells, em sentís contínuament exclòs, com fan amb els espanyols que viuen als Països Catalans.

Ara com ara em fa feliç que el món de l'esport, el del futbol en particular, reconegui explícitament que el joc d'Espanya es fonamenta en el que practica des de fa anys el FC Barcelona, l'equip amb més jugadors formats al propi planter del club català.

Les celebracions dels èxits de la selecció espanyola són i seran grans allà on pertoca. Però no ens enganyem, aquí no es poden comparar amb les que susciten les grans celebracions del Barça. I malgrat els èxits dels representants espanyols, a casa nostra l'independentisme cada dia creix i creix.

SENTÈNCIA TC: THAT IS ALL, FRIENDS

Quatre anys, un tribunal deslegitimat que reordena la llei per damunt de la voluntat popular expressada en referèndum... S'acabaran per fi els intents –ingenus o no però sempre unilaterals– de projectes federalistes.

Final del camí, i si no els agrada que es facin repicar. O dit d'una altra manera, encentem una nova ruta plens d'il·lusió i que, per a no res, ens ha de resultar estranya.

BURCA I NICAB

Que en temps de crisi els polítics es dediquin únicament a legislar sobre temes de nul·la transcendència, procurant l'obtenció dels màxims rèdits electorals com a objectiu prioritari, és una realitat directament proporcional a la incapacitat que tenen per resoldre les dificultats quotidianes de la majoria de persones. Quan els interessa desviar l'atenció de temes concrets de país que afecten directament la ciutadania surten amb el renovat «ara no toca» i aporten com a exemple el tòtem de l'economia. I incapaços com són no es dediquen ni a una cosa ni a l'altra. Demagògia stricto sensu.

Amb el tema del burca i el nicab, uns quants alcaldes temorosos de perdre el càrrec han mostrat un més que notable esverament previ a la reflexió. El més trist és que la majoria d'alcaldes catalans crítics amb aquest model de vestimenta formen part d'uns partits (PSC-PSOE, la majoria, i altres de CiU) que vacil·len des de fa anys en massa temes, la qual cosa dóna ales als xenòfobs i a la dreta postfranquista, que recull amb prestesa aquestes propostes i intenta extraporlar-les urbi et orbe.

El debat fóra creïble si versés sobra la laïcitat del país de forma global, sobre la conveniència o no d'exhibir determinats trets identitaris de forma pública aquest, però, és un debat que no interessa, és impensable en la falsa democràcia que ens ha tocat suportar.

Que el debat és trist i de poc calat es justifica per si sol, però el més intolerant és que s'immisceixin en la llibertat individual i no ens permetin posar-nos el burca ni per carnaval, és clar que abans caldria trobar algú que ens els proporcionés, ni que fos alguna empresa de venda per correspondència...

Per tal de no veure'ls la cara jo posaria el burca a més d'un, així, de passada, també se'm faria més difícil d'escoltar les bajanades que diuen.

TEMPS DE FOGUERES

La moda de les tertúlies als mitjans més que aportar arguments diversos serveix perquè un reduït grup de privilegiats se'ns vagi repetint d'emissora en emissora o de tele en tele. En un món on l'especialització s'ha imposat en tots els ordres de la vida, resulta que ens presenten iteradament uns opinadors que saben de tot i sempre.

En temps de revetlles em permeto la petita venjança d'enviar al crematori de la meva foguera particular determinats personatges. Podrien ser molts més però prefereixo reservar-me una part del combustible per a futures festes i cremes.

MÀRIUS CAROL.– És una llàstima que talents com el seu prefereixin instal·lar-se a la terrasseta de l'establishment abans d'intentar imposar una bona línia de coherència i serietat, com demostren els seus primers treballs. Avui dia s'ha transformat en el paradigma del perfecte TT (tot terreny), tant pot fer un debat polític, esportiu o una crònica de la reialesa... Això sí, sempre al servei del Grupo Godó. Qui l'ha vist i qui el veu...

PILAR RAHOLA.–Capaç de generar un excés de tot allà on es trobi. Recordo la definició,

si no exacta aproximada, que recent-ment feia Vidal Vidal d'aquesta star badalonina: «La Belén Estebán catalana, té la virtut d'aixecar la veu més que ningú per reforçar la seva raó». Una altra, aquesta vox populi: «Com una Fallera Major en vigília de festes, es passeja i la passegen per platós, redaccions i emissores múltiples».

BIBIANA BALLBÉ.– Afortu-nadament la fulgurant emergència del personatge ha impedit el seu empitjorament. Aquesta noia et pot explicar el més tràgic dels terratrèmols mai registrats amb el mateix somriure amb què explica l'última festa que ha celebrat. Els seus escrits són del tot prescindibles, tenint a l'abast personatges notables, l'única cosa que en traureu és on s'han trobat a fer un cafè.

JOSEP CUNÍ.– Calen raons?Que el nostre sigui un país petit no significa que alguns se'l puguin fer a mida.

ELECCIONS AL FC BARCELONA

Que aquest és un país de trepes, malvats, envejosos i escaladors llepes no és cap secret ni falta que fa exposar-ne exemples. La campanya electoral al FC Barcelona ha aportat una nova ocasió per practicar aquest tipus de deshonestedats.

Sense discussió pel resultat de les eleccions, algun dia algú ens haurà d'explicar el perquè del suport mediàtic gairebé absolut al candidat elegit. Ni una sola excepció, bé, jo n'he trobat dues (una i dues), d'influència mediatica relativa o encara escassa. El suport descarat, gairebé insolent, dels mitjans audiovisuals autòctons a un candidat els mèrits del qual a la primera Junta de l'anterior presidència es reparteixen amb sorprenents encerts (Ronaldinho) i escandalosos fracassos (intervenció esportiva, desmembrament del futbol base...) no s'explica sinó és per desacreditar la bona feina del millor president que ha tingut l'entitat, Joan Laporta, amb qui l'equip ha assolit els més grans èxits de la història del club. Les aspiracions polítiques del president sortint –lícites al cap i a la fi– podien inquietar la classe política però aquest fet no justifica la unanimitat de la premsa esportiva i no esportiva per atacar-lo, donant suposadament suport incondicional al candidat més antagonista amb la gestió més brillant que mai ha tingut l'entitat.

Algú s'ha d'explicar, i em temo que no ho farà ningú a no ser que els resultats esportius immediats provoquin un daltabaix –ho lamentaríem tots– o la caverna antilaportista no recuperi els privilegis econòmics que ja deuen tenir pactats –publicitat al Camp Nou, etc.– i que en el seu dia van ser retirats per la Junta sorgida l'estiu del 2003

EDUCACIÓ OBLIGATÒRIA

Gràcies a la crisi, al món de l'educació obligatòria se li obren unes expectatives no imaginables des de la tan criticada dècada dels 80 del segle passat. La retallada del Departament d'Educació podria comportar que els docents deixin de programar unes quantes activitats, visites i colònies, així com l'abandonament de l'estrany vici de destinar munts d'hores, dies o fins i tot setmanes senceres a preparar castanyades, Nadal, carnestoltes (ai las! la majoria de pares i mares no es disfressen mai ni enlloc però, això sí, que la canalla ho faci als centres, que aquests no el canviïn mai i, si pot ser, de portes obertes, que tothom gaudexi de no saben ben bé què). Si queda alguna data lliure es mal prepara la Diada de sant Jordi, més aviat amb poca gràcia i reiterant els mateixos materials, idees i continguts, que això d'escriure i llegir cada dia sembla més passat de moda.

Si no per excel·lir almenys per millorar notablement l'actual situació, només caldria recordar al Govern, al Conseller, càrrecs polítics i de confiança que no retallin les ratios, que mantinguin o augmentin –ara que els sobrarà pressupost d'altres partides— les atencions a l'alumnat amb dificultats o amb capacitats superiors, aquests sempre se citen en la paperassa (ui, perdó) però no he vist mai enlloc cap atenció sinó la particular que cada docent hi dedica pel seu compte.

Per elevar el nivell educatiu del país –actualment en caiguda lliure– caldria, a més a més de la suposada eficàcia docent, la mínima dedicació de la Conselleria en una pila d'assumptes iniciats els últims anys, perquè havent introduït tants formalismes, discutibles proves de nivell, cursos seminaris i cursets, la majoria dels quals únicament al servei de l'aparador oficial i en benefici d'un sobresou per a uns quants, el resultat continua essent el que és, deplorable a la vista de tothom. I només falta que carreguin els neulers als docents, quina barra!

Entre ensenyament i educació fa temps que el país s'ha oblidat de la docència. Ara, però, si la Conselleria no ho malmet som, doncs, al llindar de la recuperació. Ja era hora, gràcies, Ernest Maragall, antecessors i col·laboradors.

CRISI

Daniel Cohn-Bendit, Dani el Roig el 1968, reconvertit des de fa uns anys en Dani el Verd, dóna una lliçó de com resoldre la crisi i deixar de fer l'hipòcrita.

IRREFUTABLE

Malgrat els desmentiments no mai prou significatius ni clars de la cúria romana, les excuses (vídeo) encara pitjors del cardenal Tarcisio Bertone, que mereixerien un altre encausament, els abusos més que provats de Marcial Maciel (vídeo) –Legionarios de Cristo– i el que encara desconeixem, la foto del vitrall que encapçala el text sembla la prova definitiva per resoldre el cas dels abusos de l'Església Catòlica.

EX TENEBRIS LUX

Abandonat i en desús el mot nacionalisme per interpretacions contradictòries, ens centrem en els termes sobiranisme i independentisme. Els sobiranistes podrien ser aquells que opten o optaven pel pactisme, per l'encaix en la pell de brau sota el mateix sostre, en el seu moment Joan Maragall, més tard, Miquel Roca i Junyent, el Pasqual Maragall alcalde i President de la Generalitat, per citar alguns noms de personatges que s'han significat en l'intent. Molts dels que s'encabien fins fa poc en aquest sector han optat definitivament i clara per l'independentisme; personatges influents en altre temps de l'àmbit socialista, Xavier Rubert de Ventós, Jaume Sobrequés (vídeo), Joan Blanch (vídeo); de l'òrbita convergent, Max Cahner, Joan Vallvé o, fins i tot, de Unió Democràtica de Catalunya, Agustí Bassols, s'han destacat darrerament per la via de la independència com a únic camí per a la supervivència política i econòmica del país.

El conformisme i la immobilitat de Montilla vacil·la entre l'interès per mantenir càrrecs i sous i el sobiranisme parcial. És hora que el President escolti també les veus –algú queda encara dins el PSC que ho pot fer, si el volen escoltar– que han de permetre'ns l'accés al sobiranisme independent i sense embuts.

El tema de les consultes iniciades a Arenys de Munt és una magnífica plataforma del futur. La baixa participació no exclou la legitimitat de l'acció i de l'invent, menys encara si tenim en compte que algunes institucions i la majoria del Govern han optat per la indiferència simulada. Els que més aviat veurien millorada la seva condició en el cas d'assolir la independència són precisament aquells que menys hi participen. Cal, doncs, persistir en l'intent. Recuperar de nou i de bona fe l'encaix amb Espanya no produeix sinó misericòrdia...

És el moment també que les institucions del món econòmic del país juguin almenys un paper neutral –que no la neutralitat com a acceptació de l'actual status quo– i ofereixin les seves seus, auditoris, sales d'exposicions, etc. per a la celebració d'actes a favor i en contra l'autodeterminació enlloc d'amagar-se com han fet fins ara, argumentant falsament que és un tema que no els pertoca.

És arribada l'hora d'exigir la veritable política o almenys la d'exigir als partits polítics independentistes que tinguin la fita per a la formació d'un estat català el més aviat possible.