Abandonat i en desús el mot nacionalisme per interpretacions contradictòries, ens centrem en els termes sobiranisme i independentisme. Els sobiranistes podrien ser aquells que opten o optaven pel pactisme, per l'encaix en la pell de brau sota el mateix sostre, en el seu moment Joan Maragall, més tard, Miquel Roca i Junyent, el Pasqual Maragall alcalde i President de la Generalitat, per citar alguns noms de personatges que s'han significat en l'intent. Molts dels que s'encabien fins fa poc en aquest sector han optat definitivament i clara per l'independentisme; personatges influents en altre temps de l'àmbit socialista, Xavier Rubert de Ventós, Jaume Sobrequés (vídeo), Joan Blanch (vídeo); de l'òrbita convergent, Max Cahner, Joan Vallvé o, fins i tot, de Unió Democràtica de Catalunya, Agustí Bassols, s'han destacat darrerament per la via de la independència com a únic camí per a la supervivència política i econòmica del país.
El conformisme i la immobilitat de Montilla vacil·la entre l'interès per mantenir càrrecs i sous i el sobiranisme parcial. És hora que el President escolti també les veus –algú queda encara dins el PSC que ho pot fer, si el volen escoltar– que han de permetre'ns l'accés al sobiranisme independent i sense embuts.
El tema de les consultes iniciades a Arenys de Munt és una magnífica plataforma del futur. La baixa participació no exclou la legitimitat de l'acció i de l'invent, menys encara si tenim en compte que algunes institucions i la majoria del Govern han optat per la indiferència simulada. Els que més aviat veurien millorada la seva condició en el cas d'assolir la independència són precisament aquells que menys hi participen. Cal, doncs, persistir en l'intent. Recuperar de nou i de bona fe l'encaix amb Espanya no produeix sinó misericòrdia...
És el moment també que les institucions del món econòmic del país juguin almenys un paper neutral –que no la neutralitat com a acceptació de l'actual status quo– i ofereixin les seves seus, auditoris, sales d'exposicions, etc. per a la celebració d'actes a favor i en contra l'autodeterminació enlloc d'amagar-se com han fet fins ara, argumentant falsament que és un tema que no els pertoca.
És arribada l'hora d'exigir la veritable política o almenys la d'exigir als partits polítics independentistes que tinguin la fita per a la formació d'un estat català el més aviat possible.
Tan bé que anàvem scapix!! Els teus discursos havien pres unes dimensions d'allò més agradables pels teus seguidors, però ja veig que quan un tema et toca el voraviu no pots renunciar a un o dos paràgrafs més...
ResponEliminaEts el bataca? Jo també estic d'acord en què els dos paràgrafs últims no hi calien... però no hi fan gens de nosa. I el llegir tampoc en fa, de nosa, ni fa mal, així que, per ben acostumats que estigueu, de tant en tant un excés no mata sinó que il·lustra encara més el post. A part d'aquesta crítica s'ha de felicitar l'administrador pels enllaços hipertextos, no? Ah, i també per la bona música. Per ser un autodidacta, deun'hidó! els progressos són més que notables, l'accés al seu Picasa ofereix àlbum generosos, etc., etc.
ResponEliminaeleccions, però al FC Barcelona:
ResponEliminaMarc Ingla és l'única proposta vàlida i amb garanties per a l'entitat; el Benedito en surt més que ben pagat i reconegut mediàticament gràcies a una bona colla de sapastres (Minguella i sequaços), el Ferrer semblava el trepa i curtet però cada dia el favorit i el seu company, Sandro Rossel i Bartomeu, se li mengen qualificatius i espai. On anirem a parar?
Amb els "unionistes" d'aquí, de Catalunya, excepte els del PP, encara podríem discutir. El que passa és que cada dia ho tenen més difícil perquè se'ls acaben els arguments. Hi ha arguments per romandre encara a Espanya? Al moment actual enlloc ni ningú no es creu els falsos discursos universalistes utilitzats interessadament, i només quan els convé, per rancis utòpics que no s'atreveixen a procurar cap millora i només pretenen mantenir l'actual situació per tal de no afrontar res de res. Reclamar la utopia universalista i anar contra la llibertat d'un poble –més encara si és el propi– és molt més contradictori que deixar-se encantar una vegada més pels cants de sirena espanyolistes.
ResponEliminaAquest administrador era soci del FC Barcelona, decebut pel pacte postelectoral Nuñez-Casaus, va prometre donar-se de baixa abans que personatges com el constructor en qüestió (22 anys al càrrec!!!!) repetissin. Ara si surt el Sandro Rossell, retornem al mal camí, certament amb diferències respecte a Núñez, però no és la via bona.Jo no em puc donar una altra vegada de baixa, oi? però ofereixo aquest espai per donar suport a la via Marc Ingla.
ResponEliminaper a àudio copieu i enganxeu a la barra del vostre navegador:
ResponEliminahttp://www.goear.com/listen/58a3279/la-sardana-de-les-monges-sardana
o
http://www.goear.com/listen/5cf46e5/la-sardana-de-les-monges-salomé
Al davant de l'ermita de Sant Rafel,
les sardanes airoses pugen al cel
i tothom sent a l'ànima dolçor de mel
Sardanes com aquestes mai no s'han sentit,
fins les ballen els avis quan ve la nit,
i als genolls de les mares, salta el petit.
Per planúries i serres escampa el vent
de la cobla les notes alegrement
i fins l'ona s'hi acosta, que al lluny la sent.
En un coll de muntanyes hi ha un monestir,
de puntetes les monges van al jardí
que les roses encensen i el llesamí,
i l'entorn d'elles els arbres, quines remors!
Dues monges, en l'ombra, les mans s'han pres,
ja se n'hi ajunten d'altres i d'altres després,
les de més lluny s'hi acosten, tothom ja hi és.
Les sardanes arriben fins els seus cors
amb gatzara i rialles dels balladors.
Ballen totes porugues ben dolçament,
enrogides de galtes, mig somrient,
i sos peus en la terra ni menys se'ls sent.
Rondinant l'abadessa ja se n'hi va:
sant-hi a prop llagrimeja; no sap renyar
que ella també n'és filla, de l'Empordà
La lluna que s'aixeca les monges veu;
pel damunt de la tàpia la cara treu,
i els diu bondadosa: balleu, balleu!
(Àngel Guimerà/Enric Morera)
I DE TOT PLEGAT, SABEU DE QUI ÉS LA CULPA, OI? ...DE LES FARMACÈÈÈÈUTIQUES ESPANYOOOOLES!!!!!!!!!!!!!!
Jo també tinc àudio:
ResponEliminahttp://www.goear.com/listen/d62e36f/la-puntaire-ramon-calduch
És la terra més galana
que en el món hí ha,
Catalunya, de la plana
fins a l'Empordà.
Un paradís em semblen sons conreus,
des de l'Ebre als Pirineus.
Un día, els angels del cel
es van voler alegrar,
i fen rotllo, una sardana
varen puntejar.
I al veure'ls, va dir Nostre Senyor..
“eixa és la dansa del bell amor”.
I buscan una terra noble
on poder-la fer ballar,
en el cor del nostre poble
per sempre la va deixar,
l el ressó d'aqesta sardana
li farà saber a tothom
que la terra catalana
és la millor que hi ha al món.
Au, doncs, fills de Catalunya,
doneu-vos les mans
i ben units, com a germans,
tant en temps de pau com en la guerra,
des del mar fins a la serra
enlairem els nostres cants.
I si algú, com l’estranger francés (o espanyol)
va voler ahir,
les nostres llars vol invadir,
els rebrem ardits en só de guerra,
i sabrà que aquesta terra
defensarem fins a morir!
(JM Bello i Lluís Badosa)
A Marcelí Puigdecens
ResponEliminauna observació: trobes el post llarg i ho comuniques, d'acord, però no diràs res de les dimensions que acaparà el gremi vaticà amb aquests seus comentaris?
La teva mida aniria entre GINEBRA i aquest? Apa, si et fes cas que més demanaràs després...?
Tal com va la cosa, ens haurem d'adaptar al Sandro, esperem que no sigui tan estúpid com sembla.
ResponEliminaCesc Fàbregas, tot això no serà un bluf? Voleu dir que el necessitem?
ResponEliminaSi seguim com ara amb un dèficit anual, i ja són molts anys, de 15.000.000€ respecte a Espanya i acabrem com els grecs. Només hi ha dos camins, o ens respecten i inverteixen o marxem i fem la nostra, però que sigui com més aviat millor o hi deixarem la pell!!!!!
ResponEliminaHome scapix, entre poc i massa!! En primer lloc crec que hauries de vetar els comentaris del Cassià i la Forcades... Si volen fer sermons que els facin al seu blog.
ResponEliminaD'altra banda, he vist que el teu nou post sobre els abusos de l'Església catòlica és extremadament breu. Què t'ha passat?? Ara bé, s'hi pot aplicar la teoria del pot petit i la bona confitura, ja que els enllaços que hi trobem complementen perfectament el teu discurs.
Felicitats pel blog!!
Vull felicitar i agrair el comentari de Marcelí Puigdecens, de data 9/6/20101, a les 12:55h, al post «Ex Tenebris Lux». Per aquesta via anem més que bé, jo accepto les crítiques negatives i també els elogis quan es mereixen, no? Vós continueu ben lliure de criticar i elogiar. Quan vulgueu teniu un sopar pagat.
ResponElimina