MISCEL·LÀNIA D'ESTIU-1

MALS AIRES

Els aires condicionats continuen essent un problema més que una solució, per sort la Generalitat ha deixat d'invocar els màxims i mínims en la regulació de la temperatura a casa nostra, màxims i mínims que són els primers a incomplir. Si voleu agafar una bona galipàndria no deixeu de visitar locals de la Generalitat, ajuntaments, aeroports, museus, bancs o caixes d'estalvi, cinemes... Ni la falsa excusa que alguns dels treballadors d'aquests locals vesteixen amb americana i corbata us estalviarà un bon refredat a l'hivern o a l'estiu. Tan complicat resulta abandonar aquest tipus de vestimenta durant un parell de mesos!

TOROS

D'aquí a no gaire es prohibiran les corridas de toros. Se me'n refot, a mi i a la majoria de gent amb seny. Primer perquè em sembla que no calia prohibir-les, fent-ne augmentar els preus, a la poca afició que queda, li hauria sortit més econòmic i divertit organitzar excursions a Las Ventas, La Maestranza, etc.; i segon perquè ja n'hi ha prou de fer cas als inadaptats defensors dels drets dels animals!

SANDRO

Continuo comprovant que el declivi en la gestió del FC Barcelona es manté inalterable amb el suport d'uns directius les capacitats dels quals mai no han estat demostrades sinó presumptament per interessos que algú algun dia haurà d'explicar, començant per en Xavier Bosch, el grup Godó, El Periódico i una bona colla més.

He escoltat Guardiola i fa por interpretar-lo. Com que el de Santpedor és llest, acabarà com a tard al juny o, si hi ha una mica de criteri, la Junta hauria, forçada o voluntàriament, de dimitir abans.

El soci ha estat només el braç executor d'una tria i d'una sentència que la premsa va dictar des de molt abans de convocar-se les darreres eleccions.

LAPORTA

El meu capteniment per la gestió i la persona creix dia a dia. No ha de resultar fàcil presidir el FC Barcelona i sortir-se'n com ha fet, no només guanyant títols, sinó sense renunciar als seus credos i fent que l'entitat aporti allà on sigui i sense complexos el tarannà del país que representa (veure entrevista). Trobo poc afortunat el nom Democràcia Catalana que ha posat al seu partit. Qui l'ha assessorat? El de la coalició Solidaritat Catalana per la Independència, millora una mica l'anterior però tampoc em sembla prou reeixit

Vuit dies mal comptats fora de casa i retorn als dominis d'Èreb. La insensatesa i la demagògia al país, amb algunes excepcions, es manté de forma invariable.

IN MEMORIAM, MONTSERRAT ROIG i PRONOMS FEBLES

Independentment que el sistema educatiu hagi abandonat l'ensenyament de les llengües, siguin aquestes la pròpia o forasteres, el tema dels pronoms febles –tan odiats pels estudiants– ha perdut totalment la batalla.

Recordo un excel·lent article de Montserrat Roig a l'Avui (21-9-1990) en defensa de l'ús d'alguns pronoms febles a la televisió valenciana, pronoms que, juntament amb altres més de 500 mots varen ser exclosos o vetats de dir en aquella televisió, aleshores com ara a mans del Partit Popular (que poc han canviat en tant de temps!) i de l'Amadeu Fabregat .

Aquest juliol, pels carrers d'algunes ciutats pengen cartells de promoció del Tibidabo. Són finançats per El Periódico i els col·loquen per parelles, l'un al costat de l'altre amb la intenció de provocar les ganes d'anar-hi a fer un vol, al parc d'atraccions, i la corresponent despesa, ja que no sembla que l'Ajuntament ens hi convidi gratuïtament. Al text del cartell de l'esquerra s'hi llegeix «TIBIDABO», al de la dreta, amb la intenció de completar el lema, s'hi llegeix «PUJA!». No cal dir que aquest «puja!» és mancat del pronom hi, amb el qual formaria una frase del tot comprensible i sabríem on cal pujar, ja es tracti del Tibidabo o de les atraccions que hi trobarem. I és que tenim la sort que els pronoms febles ens permeten exterioritzar un munt de significats en un espai molt reduït de paraules i de temps. Sembla ser, però, que alguns prefereixen l'ambigüitat i l'embolic –«El Tibidabo puja» sense que ens aclareixin exactament on puja aquesta personalització del Tibidabo– abans d'emprar el recurs d'uns pronoms que molts mantenim encara vius en la nostra parla i en la nostra escriptura.

Fa poc, a finals del passat mes d'abril, quan el daltabaix de l'Estatut només era presumible per a molts, el President Montilla va pronunciar un discurs intitulat –fruit d'una traducció literal de l'espanyol i per això errònia– «Segueixo creient», discurs amb el qual el PSC va tenir la gosadia d'intentar presentar-nos el personatge com un nou Luther King a la catalana, tot emulant l'exitós I have a Dream de l'activista nord-americà. Això sí, no van ser capaços ni de redactar correctament el títol, ja que també en aquest cas, l'omissió del pronom hi –fins hi tot podien substituir amb ho el mancat hi– impedia saber exactament en què continuava creient el President. Creia encara en el Tribunal Constitucional espanyol? Creia que els catalans ens empassaríem la sentència de l'Estatut del 2006? Què creia i què creu exactament, aquest home? Em temo que no ho sabrem mai del cert. Sempre planarà el dubte sobre les paraules de Montilla per culpa d'un petit però precís pronom... I tot per culpa d'un pronom feble, President!

Que els mitjans malmetin el nostre idioma, assimilant-lo aferrissadament a la llengua castellana, resulta d'una gravetat insòlita. En el cas de El Periódico no hauria de ser cap excepció, és clar que per aquest diari paraules com el verb caldre i un bon grapat més de mots genuïns i en ple ús són difícils de trobar en els exemplars que editen.

SUD-ÀFRICA, CAMPIONAT FUTBOL

Ahir mentre sopava amb amics en una població propera, em va sorprendre tenir una bandera espanyola a la taula del costat (s'acabava un partit del campionat del món de futbol). Mai no havia estat tan a prop d'aquest símbol (per sort em vaig lliurar del servei militar, obligatori en el meu temps).

M'agrada el Barça i, potser per això, m'agrada el futbol. Si bé no he seguit el campionat de Sud-àfrica, he vist gairebé l'equivalent a dues mitges parts de diversos partits. Em sembla que puc afirmar que la selecció que representa Espanya és la que ofereix un millor espectacle. No m'emociona ni m'irrita. No m'emociona perquè mai no m'he sentit representat pels seus colors ni pels seus símbols, i només m'irritaria si fos el cas que, considerant-me part d'ells, em sentís contínuament exclòs, com fan amb els espanyols que viuen als Països Catalans.

Ara com ara em fa feliç que el món de l'esport, el del futbol en particular, reconegui explícitament que el joc d'Espanya es fonamenta en el que practica des de fa anys el FC Barcelona, l'equip amb més jugadors formats al propi planter del club català.

Les celebracions dels èxits de la selecció espanyola són i seran grans allà on pertoca. Però no ens enganyem, aquí no es poden comparar amb les que susciten les grans celebracions del Barça. I malgrat els èxits dels representants espanyols, a casa nostra l'independentisme cada dia creix i creix.

SENTÈNCIA TC: THAT IS ALL, FRIENDS

Quatre anys, un tribunal deslegitimat que reordena la llei per damunt de la voluntat popular expressada en referèndum... S'acabaran per fi els intents –ingenus o no però sempre unilaterals– de projectes federalistes.

Final del camí, i si no els agrada que es facin repicar. O dit d'una altra manera, encentem una nova ruta plens d'il·lusió i que, per a no res, ens ha de resultar estranya.

BURCA I NICAB

Que en temps de crisi els polítics es dediquin únicament a legislar sobre temes de nul·la transcendència, procurant l'obtenció dels màxims rèdits electorals com a objectiu prioritari, és una realitat directament proporcional a la incapacitat que tenen per resoldre les dificultats quotidianes de la majoria de persones. Quan els interessa desviar l'atenció de temes concrets de país que afecten directament la ciutadania surten amb el renovat «ara no toca» i aporten com a exemple el tòtem de l'economia. I incapaços com són no es dediquen ni a una cosa ni a l'altra. Demagògia stricto sensu.

Amb el tema del burca i el nicab, uns quants alcaldes temorosos de perdre el càrrec han mostrat un més que notable esverament previ a la reflexió. El més trist és que la majoria d'alcaldes catalans crítics amb aquest model de vestimenta formen part d'uns partits (PSC-PSOE, la majoria, i altres de CiU) que vacil·len des de fa anys en massa temes, la qual cosa dóna ales als xenòfobs i a la dreta postfranquista, que recull amb prestesa aquestes propostes i intenta extraporlar-les urbi et orbe.

El debat fóra creïble si versés sobra la laïcitat del país de forma global, sobre la conveniència o no d'exhibir determinats trets identitaris de forma pública aquest, però, és un debat que no interessa, és impensable en la falsa democràcia que ens ha tocat suportar.

Que el debat és trist i de poc calat es justifica per si sol, però el més intolerant és que s'immisceixin en la llibertat individual i no ens permetin posar-nos el burca ni per carnaval, és clar que abans caldria trobar algú que ens els proporcionés, ni que fos alguna empresa de venda per correspondència...

Per tal de no veure'ls la cara jo posaria el burca a més d'un, així, de passada, també se'm faria més difícil d'escoltar les bajanades que diuen.

TEMPS DE FOGUERES

La moda de les tertúlies als mitjans més que aportar arguments diversos serveix perquè un reduït grup de privilegiats se'ns vagi repetint d'emissora en emissora o de tele en tele. En un món on l'especialització s'ha imposat en tots els ordres de la vida, resulta que ens presenten iteradament uns opinadors que saben de tot i sempre.

En temps de revetlles em permeto la petita venjança d'enviar al crematori de la meva foguera particular determinats personatges. Podrien ser molts més però prefereixo reservar-me una part del combustible per a futures festes i cremes.

MÀRIUS CAROL.– És una llàstima que talents com el seu prefereixin instal·lar-se a la terrasseta de l'establishment abans d'intentar imposar una bona línia de coherència i serietat, com demostren els seus primers treballs. Avui dia s'ha transformat en el paradigma del perfecte TT (tot terreny), tant pot fer un debat polític, esportiu o una crònica de la reialesa... Això sí, sempre al servei del Grupo Godó. Qui l'ha vist i qui el veu...

PILAR RAHOLA.–Capaç de generar un excés de tot allà on es trobi. Recordo la definició,

si no exacta aproximada, que recent-ment feia Vidal Vidal d'aquesta star badalonina: «La Belén Estebán catalana, té la virtut d'aixecar la veu més que ningú per reforçar la seva raó». Una altra, aquesta vox populi: «Com una Fallera Major en vigília de festes, es passeja i la passegen per platós, redaccions i emissores múltiples».

BIBIANA BALLBÉ.– Afortu-nadament la fulgurant emergència del personatge ha impedit el seu empitjorament. Aquesta noia et pot explicar el més tràgic dels terratrèmols mai registrats amb el mateix somriure amb què explica l'última festa que ha celebrat. Els seus escrits són del tot prescindibles, tenint a l'abast personatges notables, l'única cosa que en traureu és on s'han trobat a fer un cafè.

JOSEP CUNÍ.– Calen raons?Que el nostre sigui un país petit no significa que alguns se'l puguin fer a mida.

ELECCIONS AL FC BARCELONA

Que aquest és un país de trepes, malvats, envejosos i escaladors llepes no és cap secret ni falta que fa exposar-ne exemples. La campanya electoral al FC Barcelona ha aportat una nova ocasió per practicar aquest tipus de deshonestedats.

Sense discussió pel resultat de les eleccions, algun dia algú ens haurà d'explicar el perquè del suport mediàtic gairebé absolut al candidat elegit. Ni una sola excepció, bé, jo n'he trobat dues (una i dues), d'influència mediatica relativa o encara escassa. El suport descarat, gairebé insolent, dels mitjans audiovisuals autòctons a un candidat els mèrits del qual a la primera Junta de l'anterior presidència es reparteixen amb sorprenents encerts (Ronaldinho) i escandalosos fracassos (intervenció esportiva, desmembrament del futbol base...) no s'explica sinó és per desacreditar la bona feina del millor president que ha tingut l'entitat, Joan Laporta, amb qui l'equip ha assolit els més grans èxits de la història del club. Les aspiracions polítiques del president sortint –lícites al cap i a la fi– podien inquietar la classe política però aquest fet no justifica la unanimitat de la premsa esportiva i no esportiva per atacar-lo, donant suposadament suport incondicional al candidat més antagonista amb la gestió més brillant que mai ha tingut l'entitat.

Algú s'ha d'explicar, i em temo que no ho farà ningú a no ser que els resultats esportius immediats provoquin un daltabaix –ho lamentaríem tots– o la caverna antilaportista no recuperi els privilegis econòmics que ja deuen tenir pactats –publicitat al Camp Nou, etc.– i que en el seu dia van ser retirats per la Junta sorgida l'estiu del 2003

EDUCACIÓ OBLIGATÒRIA

Gràcies a la crisi, al món de l'educació obligatòria se li obren unes expectatives no imaginables des de la tan criticada dècada dels 80 del segle passat. La retallada del Departament d'Educació podria comportar que els docents deixin de programar unes quantes activitats, visites i colònies, així com l'abandonament de l'estrany vici de destinar munts d'hores, dies o fins i tot setmanes senceres a preparar castanyades, Nadal, carnestoltes (ai las! la majoria de pares i mares no es disfressen mai ni enlloc però, això sí, que la canalla ho faci als centres, que aquests no el canviïn mai i, si pot ser, de portes obertes, que tothom gaudexi de no saben ben bé què). Si queda alguna data lliure es mal prepara la Diada de sant Jordi, més aviat amb poca gràcia i reiterant els mateixos materials, idees i continguts, que això d'escriure i llegir cada dia sembla més passat de moda.

Si no per excel·lir almenys per millorar notablement l'actual situació, només caldria recordar al Govern, al Conseller, càrrecs polítics i de confiança que no retallin les ratios, que mantinguin o augmentin –ara que els sobrarà pressupost d'altres partides— les atencions a l'alumnat amb dificultats o amb capacitats superiors, aquests sempre se citen en la paperassa (ui, perdó) però no he vist mai enlloc cap atenció sinó la particular que cada docent hi dedica pel seu compte.

Per elevar el nivell educatiu del país –actualment en caiguda lliure– caldria, a més a més de la suposada eficàcia docent, la mínima dedicació de la Conselleria en una pila d'assumptes iniciats els últims anys, perquè havent introduït tants formalismes, discutibles proves de nivell, cursos seminaris i cursets, la majoria dels quals únicament al servei de l'aparador oficial i en benefici d'un sobresou per a uns quants, el resultat continua essent el que és, deplorable a la vista de tothom. I només falta que carreguin els neulers als docents, quina barra!

Entre ensenyament i educació fa temps que el país s'ha oblidat de la docència. Ara, però, si la Conselleria no ho malmet som, doncs, al llindar de la recuperació. Ja era hora, gràcies, Ernest Maragall, antecessors i col·laboradors.

CRISI

Daniel Cohn-Bendit, Dani el Roig el 1968, reconvertit des de fa uns anys en Dani el Verd, dóna una lliçó de com resoldre la crisi i deixar de fer l'hipòcrita.

IRREFUTABLE

Malgrat els desmentiments no mai prou significatius ni clars de la cúria romana, les excuses (vídeo) encara pitjors del cardenal Tarcisio Bertone, que mereixerien un altre encausament, els abusos més que provats de Marcial Maciel (vídeo) –Legionarios de Cristo– i el que encara desconeixem, la foto del vitrall que encapçala el text sembla la prova definitiva per resoldre el cas dels abusos de l'Església Catòlica.

EX TENEBRIS LUX

Abandonat i en desús el mot nacionalisme per interpretacions contradictòries, ens centrem en els termes sobiranisme i independentisme. Els sobiranistes podrien ser aquells que opten o optaven pel pactisme, per l'encaix en la pell de brau sota el mateix sostre, en el seu moment Joan Maragall, més tard, Miquel Roca i Junyent, el Pasqual Maragall alcalde i President de la Generalitat, per citar alguns noms de personatges que s'han significat en l'intent. Molts dels que s'encabien fins fa poc en aquest sector han optat definitivament i clara per l'independentisme; personatges influents en altre temps de l'àmbit socialista, Xavier Rubert de Ventós, Jaume Sobrequés (vídeo), Joan Blanch (vídeo); de l'òrbita convergent, Max Cahner, Joan Vallvé o, fins i tot, de Unió Democràtica de Catalunya, Agustí Bassols, s'han destacat darrerament per la via de la independència com a únic camí per a la supervivència política i econòmica del país.

El conformisme i la immobilitat de Montilla vacil·la entre l'interès per mantenir càrrecs i sous i el sobiranisme parcial. És hora que el President escolti també les veus –algú queda encara dins el PSC que ho pot fer, si el volen escoltar– que han de permetre'ns l'accés al sobiranisme independent i sense embuts.

El tema de les consultes iniciades a Arenys de Munt és una magnífica plataforma del futur. La baixa participació no exclou la legitimitat de l'acció i de l'invent, menys encara si tenim en compte que algunes institucions i la majoria del Govern han optat per la indiferència simulada. Els que més aviat veurien millorada la seva condició en el cas d'assolir la independència són precisament aquells que menys hi participen. Cal, doncs, persistir en l'intent. Recuperar de nou i de bona fe l'encaix amb Espanya no produeix sinó misericòrdia...

És el moment també que les institucions del món econòmic del país juguin almenys un paper neutral –que no la neutralitat com a acceptació de l'actual status quo– i ofereixin les seves seus, auditoris, sales d'exposicions, etc. per a la celebració d'actes a favor i en contra l'autodeterminació enlloc d'amagar-se com han fet fins ara, argumentant falsament que és un tema que no els pertoca.

És arribada l'hora d'exigir la veritable política o almenys la d'exigir als partits polítics independentistes que tinguin la fita per a la formació d'un estat català el més aviat possible.

CONSULTES

A hores d'ara ningú amb quatre dits de seny —excepte alguns polítics de dretes que ho dissimulien públicament però no en privat— desconeix que Catalunya ha iniciat un nou i potser el més greu període de decadència de la seva història, similar a l'iniciat al segle XV. En aquests moments els intents per desacreditar i empobrir el país són més ferotges que mai. La industrialització va permetre sobreviure econòmicament al franquisme però, ara, instaurats de ple en la globalització, l'ofec del país és ràpid i efectiu: ens neguen participar en la gran competència portuària, els aeroports resulten carregosos per als passatgers i absolutament nuls per a les empreses que es podrien instal·lar al país i per les que ja hi són, les comunicacions ferroviàries més que deficients –l'estat de moltes estacions mereix un rècord Guinness–, i la resta de comunicacions terrestres, defectuoses i cares... L'eix mediterrani per a mercaderies mil vegades promès i pendent sembla que no interessa i que han trobat una millor font de vots i electors a l'Aragó, malgrat encarir el projecte...

Cal que en un futur molt pròxim Catalunya reneixi pacíficament, amb el desig de mantenir les millors relacions de veïnatge amb la resta de pobles que l'envolten.

INVOLUCIÓ

Després de la mort del dictador i l'esclat democràtic de finals des 70 del segle passat, completat amb l'«Estat de les autonomies», el del cafè per a tothom, hem d'acordar que, efectivament, s'adonen que a la pell de brau hi ha més parlaments del compte. Sense cap tipus d'embut volen fer desparèixer de contingut les autonomies existents, sobretot les dues que més molesten, la catalana i la basca. I com que la basca ja la consideren força integrada després de l'impagable col·laboració dels jutges que van disposar la il·legalització dels partits que més nosa els feien, ara només els falta eliminar, en un nou intent, Catalunya.

En realitat els espanyols mai no han oblidat el que Manuel Azaña va deixar escrit: «Lo mejor de los políticos catalanes es no tratarlos», o aquesta altra gran frase: «Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años». La famosa conllevancia d'Ortega y Gasset, que ja Pasqual Maragall donava com a opció de nul·la utilitat, evidentment, no ens serveix ni en servirà quan la mamella s'assequi del tot. Si no ens volen sinó per cobrar-nos a canvi de no res, atorguem-los-hi la independència, ja que no ens la concedeixen.

Pel bé de tots els pobles, i especialment d'Espanya, confiem que el final de l'actual status quo arribi com més aviat millor, i es doni per acabada aquesta farsa i aquest malson.

NO RESPONDRE CORREUS

Procurem ensenyar en el respecte, l'educació i les bones maneres però el fracàs en el sistema és gairebé total i rotund. En l'àmbit escolar s'ha inventat de tot i amb denominacions diverses (l'última, «educació per a la ciutadania», com si a les aules es fes una altra cosa!).

Avui la gent t'atura pel carrer per demanar qualsevol informació sense ni desitjar-te el clàssic bon dia, més que una sol·licitud formal sembla una agressió. Tan bon punt reben l'objectiu de la seva demanda/exigència, només amb sort en rebreu les gràcies.

Fins no fa gaire, la correspondència postal que es rebia a casa s'acostumava a respondre (gràcies aquest hàbit tenim valuoses obres editades). La tradicional carta i la postal que ens portaven notícies i records des dels indrets més llunyans han desaparegut en favor del correu electrònic o e-mail. No sé si una cosa té a veure amb l'altra però el cert és que cada vegada la tendència a no respondre els correus rebuts a la bústia de l'ordinador és més que notable. També hi ha els que responen tard, quan l'interès de la qüestió resulta un absurd. Devem ser rars el que ens estranyem que alguns fins i tot trobin més pràctic agafar un vol barat per anar a visitar un amig/iga o un parent que es troba lluny, ni que sigui a l'altra banda del món, abans d'haver de respondre mitjançant l'escriptura un correu electrònic. Això sí, incapaços com són, no s'adonen que hauran dedicat molt més temps en la compra del bitllet que el temps que es necessita per escriure i enviar un correu amb quatre paraules sentides.

... I LA LLIGA!!!

Finalitzada la temporada de futbol amb quatre títols (dues Supercopes, Copa del Món i la lliga, a part de l'Eurocopa de bàsquet i altres títols que poden arribar en aquesta i altres seccions) potser valorarem més i millor els èxits de l'anterior. Per al soci i l'aficionat culer el triomf en la lliga suposa un altre obstacle superat i una nova immensa alegria. I sí, celebrem els títols del Barça, entre altres raons, perquè tenim poques coses a celebrar...

L'actual gestió del club ha comportat la superació dels millors èxits de l'entitat, motiu pel qual hauríem de suposar la continuïtat del model. Però sembla ser que hi ha massa interessos en el relleu del patró actual, a banda dels intents per desacreditar l'actual presidència. Els mitjans més poderosos allarguen els seus tentacles tant com poden i insisteixen en el canvi amb l'artilleria pesant de reconeguts periodistes a sou dels seus capricis. La caverna neoconservadora espanyola té la seva rèplica en l'àmbit esportiu, i a casa nostra, en el marc de les eleccions al FC Barcelona.

IDEOLOGIES (SUPOSADES)

Mai no m'he cregut això de la democràcia, en què qui controla més mitjans i disposa de més calés acostuma a tenir la paella pel mànec. Menys encara quan les ideologies han desaparegut i només una ratlla molt fina separa les dretes de les esquerres. I encara menys quan entre ells pacten el més essencial de la qüestió democràcia, és a dir, el manteniment de les llistes electorals tancades, amb la qual cosa uns i altres no fan sinó buidar de contingut i de sentit el sistema per als qui ens neguem a pagar la quota de qualsevulla de les sigles. En la mesura que poden, a tots plegats, només els interessa ocupar càrrecs i/o sous, o això sembla.

La dreta.–

Neocons, neoliberals i democratacristians no amaguen sinó interessos personals o sectaris. El que de positiu ha pogut aportar la dreta tradicional als valors humans ja fa cinquanta anys que ho va fer. Els seus mitjans solen ser pamflets actualitzats de la Inquisició amb quatre retocs de suposada modernitat carrinclona. Quan els interessa apropar-se al feixisme no tenen escrúpols, els seus dirigents, en fer-ho, amb l'excusa que calgui, com per exemple, diuen, per llevar vots a la ultradreta (?!).

L'esquerra.–

Com hem de creure'ns uns personatges que diuen defensar valors dels quals fins fa quatre dies renegaven? Com poden enganyar-nos de nou aquells que han preferit fer carrera a recer d'unes sigles? Quin crèdit mereixen després d'haver comprovat la seva gestió en el govern? ¿Quina crítica pot aportar l'esquerra quan creu en la propaganda oficial, quan els seus dirigents viuen d'un sistema i d'uns privilegis que alhora i públicament diuen combatre? ¿Per què considera excepcional la reincorporació a l'anterior feina un cop abandonat el càrrec –electe o de confiança– pel qual se'ls va nomenar? Els suports històrics, se'ls en van per tot arreu. Les classes més humils perquè prefereixen la telescombraria, i els abans progres perquè han redescobert que mai no van ser d'esquerres ni tan progres com imaginaven.

S'atreveixen sense vergonya a cercar el «centre» com a signe de credibilitat (?!). L'esquerra, doncs, s'ha quedat nua i sola.

Si hem de continuar creient en el seus valors, convindrà que algú refundi la idea i el projecte. Els actuals models i els seus dirigents han fracassat del tot. I, ves per on, com el franquisme, ningú no pensa obligar-los a passar comptes?

GINEBRA

«Nosaltres volem un país

econòmicament pròsper,

socialment just,

políticament lliure,

espiritualment ric

i ecològicament sostenible.»

Bon viatge i bona feina!!!

ARA ÉS HORA, CATALANS

No per intuïda, l'eliminació d'ahir de la Champions League dol menys. Entre altres consols ens queda el d'evitar unes quantes garrotades als catalans que estaven disposats a anar a la capital espanyola, d'acord amb les declaracions de manca de protecció que oferia Esperanza Aguirre. Que aquesta Champions no era per a nosaltres era tan clar com que tampoc ho serà la lliga. Tot i que podria haver estat qualsevol, ens n'han fet fora els portuguesos, per ordre de rellevancia: un tal Olegario Benquerença, José Mourinho i, de rebot, Cristiano Ronaldo perquè part del seu fitxatge incloïa la impossibilitat que el Barça arribés a la final del Bernabéu, ara de nou a mans del ser superior Florentio Pérez. Per cert, per què no canvien del seu estadi aquest nom amb tuf feixista?

La lliga 2009/10 vergonyosament tampoc serà nostra. Hi ha massa comitès per entremig. El de la violència, que no incoa el que no li interessa; el d'àrbitres, que deixarà en no res l'expedient a Guardiola però que no deixa de ser un avís; el de disciplina esportiva, que perdona i sanciona segons els interessos dels seus dirigents... Està escrit des de l'inici, i l'últim 0 – 2 que vàrem engaltar al Real Madrid al seu camp no farà sinó enaltir encara més la verbositat de la seva «gesta». Els catalans, ingènuament, de la persistència, en fem una virtut i un defecte.

En aquests moments en què la manca de títols és una obvietat –en-cara que alguns "persisteixen" en una possibilitat del tot inviable–, cal reafirmar el suport al jugadors, a l'equip tècnic que des de fa anys ha sigut fidel a un estil i als directius que ho han fet possible sense desestabilitzar l'entitat.

VENITE APOTEMUS

Havent superat el tradicional període dels 100 dies d'existència del blog, estic disposat a acceptar, ni que sigui per analogia, la crítica del tipus que sigui.

La gent gran només s'informa a base de llegir encara els tradicionals diaris de paper, però el món, la informació i l'opinió han canviat. Ja no és vàlida l'opinió dels professionals de la ploma que equiparen de forma única tot el que apareix a la xarxa amb l'excessiva dosi de testosterona adolescent. Aquest no és un blog professional, em conformo en ser considerat un simple amateur amb detalls diversos i obert a qualsevol tema. Com vaig manifestar en anteriors ocasions, almenys d'entrada i de moment conservo la idea, tampoc tinc interès en formar part de cap blogosfera ja que aquests grups solen tancar-se en ells mateixos, la qual cosa evita el debat autèntic (que aquí ni defujo ni fomento). Com que la majoria dels que em seguiu us manteniu allunyats de crear el vostre propi espai mitjançant aquesta eina, us esperono a participar en la forma que vulgueu a través d'aquest blog.

Si les vostres aportacions en forma de comentaris generen debat, benvingut sigui. Jo intentaré mantenir-me'n al marge, ja que amb el post quedo més que satisfet. Només en comptades ocasions –com he fet fins ara– m'ajuntaré al debat.

SANT JORDI i DIA DEL LLIBRE

Independentment del dia de la setmana en què s'escau, del temps que fa i d'altres aspectes, el 23 d'abril la gent surt al carrer amb ganes de passejar, comprar roses i algun llibre. La Diada de sant Jordi és un motiu per demostrar al món que som alguna cosa...

Molt em temo, però, que des que s'ha oficialitzat a nivell polític i mediàtic la primigènia intenció de la festa capgiri el seu significat. Amb la inestimable col·laboració dels mitjans la gent convenç altra gent perquè s'aturi a les parades que les llibreries tenen instal·lades arreu i mostrar-se les adquisicions realitzades. Es produeix una psicosi multitudinària que impedeix realment una compra distesa i eficaç.

Informativament no té sentit que a la vigília els mitjans, com endevins dels temps mitjos, ens anunciïn quin seran els títols més venuts, els quals, evidentment, acaben essent els que han pronosticat vés a saber amb quin ocult interès...

La resta de l'any, llibreries i floristeries continuen esperant l'entrada de clients mentre treuen la pols que acumulen a l'interior de les botigues.