Ahir mentre sopava amb amics en una població propera, em va sorprendre tenir una bandera espanyola a la taula del costat (s'acabava un partit del campionat del món de futbol). Mai no havia estat tan a prop d'aquest símbol (per sort em vaig lliurar del servei militar, obligatori en el meu temps).
M'agrada el Barça i, potser per això, m'agrada el futbol. Si bé no he seguit el campionat de Sud-àfrica, he vist gairebé l'equivalent a dues mitges parts de diversos partits. Em sembla que puc afirmar que la selecció que representa Espanya és la que ofereix un millor espectacle. No m'emociona ni m'irrita. No m'emociona perquè mai no m'he sentit representat pels seus colors ni pels seus símbols, i només m'irritaria si fos el cas que, considerant-me part d'ells, em sentís contínuament exclòs, com fan amb els espanyols que viuen als Països Catalans.
Ara com ara em fa feliç que el món de l'esport, el del futbol en particular, reconegui explícitament que el joc d'Espanya es fonamenta en el que practica des de fa anys el FC Barcelona, l'equip amb més jugadors formats al propi planter del club català.
Les celebracions dels èxits de la selecció espanyola són i seran grans allà on pertoca. Però no ens enganyem, aquí no es poden comparar amb les que susciten les grans celebracions del Barça. I malgrat els èxits dels representants espanyols, a casa nostra l'independentisme cada dia creix i creix.
Què me'n dius quan ahir, al diari As va posar com a capçalera
ResponElimina"Visca España"
Mare meva, estem ben arreglats.
Contra sentència, independència!
ResponEliminaFa temps en aquest espai algú reclamava encara la revolució obrera com si fóssim a principis del segle XX. Ve a tomb perquè avui parlant d'actualitat amb coneguts que" l'algú" a qui em refereia abans voldria al davant de la "revolució pendent", he quedat sorprès que ignoressin la manifestació de dissabte, també ignoraven del tot el tema de les consultes... això sí dels partits dels mundial, estaven perfectament al dia. Ja et dic jo que si esperes la revolució la facin els teus, t'hauràs d'esperar que acabi el futbol i el programa de la Belén Estebán.
ResponElimina2-5-2009, minut 20 de partit, Xavi treu una falta uns metres més avançat de la línia del còrner dret de Casillas; gran rematada de Puyol i golàs que significa l'1 a 2. Esclat en la celebració del golàs, amb el braçal del capità amb les quatre barres voleiant al Bernabéu de la mà del pallarès. Final, gloriòs 2 - 6 (Inoblidable for ever)
ResponElimina7-7-2010 Xavi treu u n còrner a la banda dreta del porter d'Alemanya; gran rematada de Puyol. Final, Alemanya 0-1 Espanya (?!)
Amb l'única cosa que estic d'acord amb el Sandrusco és amb el pernil. I amb aquesta bandera ens hi encabim tots (perquè no ens en poden fotre fora). Això sí, el fuet de Vic!!!
ResponEliminaAmic Berliner...
ResponEliminaque què te'n dic, del titular de l'As? Doncs, una nova mostra de com actuen les metròpolis vers el territoris colonitzats. Ens utilitzen i usen com els convé, segons ELS SEUS ineteressos, no? Apa, fes pedagogia per Berlín, eh? Ah, i si veus la Merkel, fot-li canya pel lleig...
«Espanya, la còpia del Barça, és el millor anunci...
ResponElimina«No vull polemitzar i menys amb Hierro, que assegura que Espanya té el seu propi estil, que no copia el Barça. Ho sento però l'estil d'Espanya és l'estil del Barça. La selecció que va derrotar Alemanya va tenir un centre del camp amb Xavi, Iniesta, Busquets i, sovint, Pedrito. I va ser aquest centre el que va guanyar amb cop de cap de Puyol, un altre blaugrana. La idea de Del Bosque de col·locar Pedrito demostra que sap a la perfecció el que li pot oferir cada jugador blaugrana: possessió, poques pèrdues de pilota, profunditat, sacrifici per tot el camp i, sobretot, pressió quan perden la pilota. Aquest model és Pedrito al complet. Un apunt més: va fallar el 0-2 perquè va esperar que arribés Torres i com que el Niño va trigar, van arribar els alemanys i l'hi van prendre. Si hagués estat egoista, com qualsevol altre davanter, hauria pogut marcar, sí. Però no hauria estat Pedrito, sempre generós, sempre servicial, solidari.»
Gràcies, Puyol, per rememorar-nos el segon gol culer del famós 2 a 6. Llàstima que els alemanys no en fessin dos, però la felicitat completa és difícil d'assolir
ResponEliminaAlgú ens explicarà mai quin era o és el pla B del nostre Govern contra la sentència de l'Estatut? S'ha passat els 4 anys advertint-nos que tenien un pla B però com que esperaven que el TC s'abstingués de dictar sentència o confirmés la constitucionalitat del text no el feien públic. Ara és el moment però em temo que no hi ha res de res, la qual cosa és el mateix que el sotmetiment a la voluntat dels espanyols i romandre més súbdits que mai.
ResponEliminaNo hi ha més pla B que el "tancament de caixes" amb Espanya, fomentat i esperonat pels polítics catalans. Abandonar els escons a Espanya? No sé la importància que pot tenir...
ResponEliminaPerò alguna cosa s'ha de fer amb urgència que cogui de veritat, mentre no assolim la independència, si no, tornaran a riure's de nosaltres, amb manifestació o sense.
Aprofitant l'eufòria hispana d'avui, aquest vespre podríem declarar la independència, no?
ResponEliminaEl President Montilla hauria pogut esdevenir el nostre cardenal Cisneros del segle XXI. encara hi és a temps. Depèn d'ell ser considerat pels catalans d'avui i del futur,
ResponEliminaJoan Solà a l'Avui, 8-7-2010:
ResponElimina«MISERABLES!
«Amb la vostra actitud obstinada reflectiu la pitjor misèria moral, política, econòmica i lingüística de l’integrisme espanyol. Durant segles heu imposat, amb la llei i l’exèrcit, el que vosaltres heu anomenat “la pàtria comuna” dels espanyols i que no és altra cosa que un muntatge arranat estrictament a la vostra mentalitat obtusa, al vostre totalitarisme quixotesc; i, en definitiva, còmode només per a una part dels qui vivim en aquest espai, al preu de ser odiós i insuportable per als altres.
Molt en concret, heu atiat contra els catalans la resta dels pobles de la Pell de Brau. Ens heu impedit de respirar a un dels pobles que precisament hem contribuït més a l’evolució política i al benestar econòmic del país. I heu maldat per destruir la nostra llengua de totes les maneres imaginables. Heu fet de l’arma del terrorisme una raó d’Estat aplicable a tort i a dret als qui vosaltres, de manera unilateral, qualifiqueu de terroristes i als qui precisament sempre hem intentat de moure’ns per camins pacífics. Sembrant incessantment aquesta verinosa llavor, heu creat un immillorable camp de cultiu per als vostres votants. I d’això en dieu democràcia!
Per enèsima vegada el meu poble ha intentat encaixar en aquesta vostra Espanya impossible. Per enèsima vegada li heu tirat la porta a la cara. No esperarem més opcions: intentarem de viure en llibertat d’una vegada fora d’aquest espai irrespirable.
Polítics catalans! Des de les veus profètiques de Joan Maragall fins a tots els observadors polítics actuals ens han anat repetint d’infinites maneres que no hi havia res a fer, que aquesta Espanya ens ha menyspreat i rebutjat i continua fent-ho ara potser amb més violència que mai, política i mediàtica. Ara vosaltres us apuntareu a la protesta popular, no tots de bona gana però tots sense remei, per mirar de salvar un poder personal que cada cop és més ridícul i sobretot més ridiculitzat, més befat. I ahir suplicàveu (!) no sé quina reforma del TC: una reforma d’un organisme que durant quatre anys ens ha escarnit amb prepotència infinita fins a límits que sembla que fins vosaltres qualifiqueu de literalment intolerables i que molts catalans –no us vulgueu ni ens vulgueu enganyar– desitgem, ara sí, que remoguin les entranyes dels qui no tolerarem de ser esborrats dels pobles lliures. No és ara l’hora de donar un exemple inequívoc al vostre poble: ho havíeu de fer, si tant hi crèieu, al moment just que el TC va començar a grapejar l’Estatut.»