CONSULTES

A hores d'ara ningú amb quatre dits de seny —excepte alguns polítics de dretes que ho dissimulien públicament però no en privat— desconeix que Catalunya ha iniciat un nou i potser el més greu període de decadència de la seva història, similar a l'iniciat al segle XV. En aquests moments els intents per desacreditar i empobrir el país són més ferotges que mai. La industrialització va permetre sobreviure econòmicament al franquisme però, ara, instaurats de ple en la globalització, l'ofec del país és ràpid i efectiu: ens neguen participar en la gran competència portuària, els aeroports resulten carregosos per als passatgers i absolutament nuls per a les empreses que es podrien instal·lar al país i per les que ja hi són, les comunicacions ferroviàries més que deficients –l'estat de moltes estacions mereix un rècord Guinness–, i la resta de comunicacions terrestres, defectuoses i cares... L'eix mediterrani per a mercaderies mil vegades promès i pendent sembla que no interessa i que han trobat una millor font de vots i electors a l'Aragó, malgrat encarir el projecte...

Cal que en un futur molt pròxim Catalunya reneixi pacíficament, amb el desig de mantenir les millors relacions de veïnatge amb la resta de pobles que l'envolten.

INVOLUCIÓ

Després de la mort del dictador i l'esclat democràtic de finals des 70 del segle passat, completat amb l'«Estat de les autonomies», el del cafè per a tothom, hem d'acordar que, efectivament, s'adonen que a la pell de brau hi ha més parlaments del compte. Sense cap tipus d'embut volen fer desparèixer de contingut les autonomies existents, sobretot les dues que més molesten, la catalana i la basca. I com que la basca ja la consideren força integrada després de l'impagable col·laboració dels jutges que van disposar la il·legalització dels partits que més nosa els feien, ara només els falta eliminar, en un nou intent, Catalunya.

En realitat els espanyols mai no han oblidat el que Manuel Azaña va deixar escrit: «Lo mejor de los políticos catalanes es no tratarlos», o aquesta altra gran frase: «Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años». La famosa conllevancia d'Ortega y Gasset, que ja Pasqual Maragall donava com a opció de nul·la utilitat, evidentment, no ens serveix ni en servirà quan la mamella s'assequi del tot. Si no ens volen sinó per cobrar-nos a canvi de no res, atorguem-los-hi la independència, ja que no ens la concedeixen.

Pel bé de tots els pobles, i especialment d'Espanya, confiem que el final de l'actual status quo arribi com més aviat millor, i es doni per acabada aquesta farsa i aquest malson.

NO RESPONDRE CORREUS

Procurem ensenyar en el respecte, l'educació i les bones maneres però el fracàs en el sistema és gairebé total i rotund. En l'àmbit escolar s'ha inventat de tot i amb denominacions diverses (l'última, «educació per a la ciutadania», com si a les aules es fes una altra cosa!).

Avui la gent t'atura pel carrer per demanar qualsevol informació sense ni desitjar-te el clàssic bon dia, més que una sol·licitud formal sembla una agressió. Tan bon punt reben l'objectiu de la seva demanda/exigència, només amb sort en rebreu les gràcies.

Fins no fa gaire, la correspondència postal que es rebia a casa s'acostumava a respondre (gràcies aquest hàbit tenim valuoses obres editades). La tradicional carta i la postal que ens portaven notícies i records des dels indrets més llunyans han desaparegut en favor del correu electrònic o e-mail. No sé si una cosa té a veure amb l'altra però el cert és que cada vegada la tendència a no respondre els correus rebuts a la bústia de l'ordinador és més que notable. També hi ha els que responen tard, quan l'interès de la qüestió resulta un absurd. Devem ser rars el que ens estranyem que alguns fins i tot trobin més pràctic agafar un vol barat per anar a visitar un amig/iga o un parent que es troba lluny, ni que sigui a l'altra banda del món, abans d'haver de respondre mitjançant l'escriptura un correu electrònic. Això sí, incapaços com són, no s'adonen que hauran dedicat molt més temps en la compra del bitllet que el temps que es necessita per escriure i enviar un correu amb quatre paraules sentides.

... I LA LLIGA!!!

Finalitzada la temporada de futbol amb quatre títols (dues Supercopes, Copa del Món i la lliga, a part de l'Eurocopa de bàsquet i altres títols que poden arribar en aquesta i altres seccions) potser valorarem més i millor els èxits de l'anterior. Per al soci i l'aficionat culer el triomf en la lliga suposa un altre obstacle superat i una nova immensa alegria. I sí, celebrem els títols del Barça, entre altres raons, perquè tenim poques coses a celebrar...

L'actual gestió del club ha comportat la superació dels millors èxits de l'entitat, motiu pel qual hauríem de suposar la continuïtat del model. Però sembla ser que hi ha massa interessos en el relleu del patró actual, a banda dels intents per desacreditar l'actual presidència. Els mitjans més poderosos allarguen els seus tentacles tant com poden i insisteixen en el canvi amb l'artilleria pesant de reconeguts periodistes a sou dels seus capricis. La caverna neoconservadora espanyola té la seva rèplica en l'àmbit esportiu, i a casa nostra, en el marc de les eleccions al FC Barcelona.

IDEOLOGIES (SUPOSADES)

Mai no m'he cregut això de la democràcia, en què qui controla més mitjans i disposa de més calés acostuma a tenir la paella pel mànec. Menys encara quan les ideologies han desaparegut i només una ratlla molt fina separa les dretes de les esquerres. I encara menys quan entre ells pacten el més essencial de la qüestió democràcia, és a dir, el manteniment de les llistes electorals tancades, amb la qual cosa uns i altres no fan sinó buidar de contingut i de sentit el sistema per als qui ens neguem a pagar la quota de qualsevulla de les sigles. En la mesura que poden, a tots plegats, només els interessa ocupar càrrecs i/o sous, o això sembla.

La dreta.–

Neocons, neoliberals i democratacristians no amaguen sinó interessos personals o sectaris. El que de positiu ha pogut aportar la dreta tradicional als valors humans ja fa cinquanta anys que ho va fer. Els seus mitjans solen ser pamflets actualitzats de la Inquisició amb quatre retocs de suposada modernitat carrinclona. Quan els interessa apropar-se al feixisme no tenen escrúpols, els seus dirigents, en fer-ho, amb l'excusa que calgui, com per exemple, diuen, per llevar vots a la ultradreta (?!).

L'esquerra.–

Com hem de creure'ns uns personatges que diuen defensar valors dels quals fins fa quatre dies renegaven? Com poden enganyar-nos de nou aquells que han preferit fer carrera a recer d'unes sigles? Quin crèdit mereixen després d'haver comprovat la seva gestió en el govern? ¿Quina crítica pot aportar l'esquerra quan creu en la propaganda oficial, quan els seus dirigents viuen d'un sistema i d'uns privilegis que alhora i públicament diuen combatre? ¿Per què considera excepcional la reincorporació a l'anterior feina un cop abandonat el càrrec –electe o de confiança– pel qual se'ls va nomenar? Els suports històrics, se'ls en van per tot arreu. Les classes més humils perquè prefereixen la telescombraria, i els abans progres perquè han redescobert que mai no van ser d'esquerres ni tan progres com imaginaven.

S'atreveixen sense vergonya a cercar el «centre» com a signe de credibilitat (?!). L'esquerra, doncs, s'ha quedat nua i sola.

Si hem de continuar creient en el seus valors, convindrà que algú refundi la idea i el projecte. Els actuals models i els seus dirigents han fracassat del tot. I, ves per on, com el franquisme, ningú no pensa obligar-los a passar comptes?

GINEBRA

«Nosaltres volem un país

econòmicament pròsper,

socialment just,

políticament lliure,

espiritualment ric

i ecològicament sostenible.»

Bon viatge i bona feina!!!