A RITME DE MESETA

Amb aquest país i amb el fer d'aquest govern els catalans, més aviat que tard, acabarem com els valencians i els illencs, és a dir, escèptics totals. Passada l'època del peix al cove, ens trobàrem amb el primer tripartit, que, presidit per Pasqual Maragall, va il·lusionar-nos amb amb la redacció del nou Estatut. Més tard vingueren les preceptives rebaixes, encapçalades inversemblantment per les que, immediatament d'aprovar-se l'Estatut al Parlament, José Montilla anunciava de presentar al Congrés espanyol. Amb el segon tripartit i la presidència de la Generalitat del propi Montilla havíem de confiar en la suposada capacitat de gestió d'aquest espanyol reciclat de català i la seva colla de sequaços. Han passat gairebé dues legislatures i de l'Estatut, cap bona notícia, la crisi econòmica i política la tenim instal·lada al bell mig de casa sense pensaments ni idees per foragitar-la... El gran gestor en qui alguns volien fer-nos confiar no ha estat capaç d'il·lusionar ni de crear cap tipus d'expectativa d'autogovern. A hores d'ara l'horitzo és fosc no només per al qui eufemísticament ens anomenen ciutadans i ciutadanes sinó per al propi sistema de partits. Només ICV defensa el tripartit, PSC i Esquerra no el contemplen, però res no és impossible després de les eleccions, CiU va anar al notari però pot ser que perdi la memòria... Com que la democràcia actual se'n fot del vot en blanc i de l'abstenció, prefereixo romandre en la utopia. I ja posats en això, imagino uns resultats on cap dels partits de l'actual Parlament aconseguís ni que fos un simple escó.

Continuen prenent-nos per rucs al servei dels vots que ens proposen. I mentrestant l'espanyolitzada TV3 enceta Telenotícies amb els guanyadors del concurs de trincos.