ARA ÉS HORA, CATALANS

No per intuïda, l'eliminació d'ahir de la Champions League dol menys. Entre altres consols ens queda el d'evitar unes quantes garrotades als catalans que estaven disposats a anar a la capital espanyola, d'acord amb les declaracions de manca de protecció que oferia Esperanza Aguirre. Que aquesta Champions no era per a nosaltres era tan clar com que tampoc ho serà la lliga. Tot i que podria haver estat qualsevol, ens n'han fet fora els portuguesos, per ordre de rellevancia: un tal Olegario Benquerença, José Mourinho i, de rebot, Cristiano Ronaldo perquè part del seu fitxatge incloïa la impossibilitat que el Barça arribés a la final del Bernabéu, ara de nou a mans del ser superior Florentio Pérez. Per cert, per què no canvien del seu estadi aquest nom amb tuf feixista?

La lliga 2009/10 vergonyosament tampoc serà nostra. Hi ha massa comitès per entremig. El de la violència, que no incoa el que no li interessa; el d'àrbitres, que deixarà en no res l'expedient a Guardiola però que no deixa de ser un avís; el de disciplina esportiva, que perdona i sanciona segons els interessos dels seus dirigents... Està escrit des de l'inici, i l'últim 0 – 2 que vàrem engaltar al Real Madrid al seu camp no farà sinó enaltir encara més la verbositat de la seva «gesta». Els catalans, ingènuament, de la persistència, en fem una virtut i un defecte.

En aquests moments en què la manca de títols és una obvietat –en-cara que alguns "persisteixen" en una possibilitat del tot inviable–, cal reafirmar el suport al jugadors, a l'equip tècnic que des de fa anys ha sigut fidel a un estil i als directius que ho han fet possible sense desestabilitzar l'entitat.

VENITE APOTEMUS

Havent superat el tradicional període dels 100 dies d'existència del blog, estic disposat a acceptar, ni que sigui per analogia, la crítica del tipus que sigui.

La gent gran només s'informa a base de llegir encara els tradicionals diaris de paper, però el món, la informació i l'opinió han canviat. Ja no és vàlida l'opinió dels professionals de la ploma que equiparen de forma única tot el que apareix a la xarxa amb l'excessiva dosi de testosterona adolescent. Aquest no és un blog professional, em conformo en ser considerat un simple amateur amb detalls diversos i obert a qualsevol tema. Com vaig manifestar en anteriors ocasions, almenys d'entrada i de moment conservo la idea, tampoc tinc interès en formar part de cap blogosfera ja que aquests grups solen tancar-se en ells mateixos, la qual cosa evita el debat autèntic (que aquí ni defujo ni fomento). Com que la majoria dels que em seguiu us manteniu allunyats de crear el vostre propi espai mitjançant aquesta eina, us esperono a participar en la forma que vulgueu a través d'aquest blog.

Si les vostres aportacions en forma de comentaris generen debat, benvingut sigui. Jo intentaré mantenir-me'n al marge, ja que amb el post quedo més que satisfet. Només en comptades ocasions –com he fet fins ara– m'ajuntaré al debat.

SANT JORDI i DIA DEL LLIBRE

Independentment del dia de la setmana en què s'escau, del temps que fa i d'altres aspectes, el 23 d'abril la gent surt al carrer amb ganes de passejar, comprar roses i algun llibre. La Diada de sant Jordi és un motiu per demostrar al món que som alguna cosa...

Molt em temo, però, que des que s'ha oficialitzat a nivell polític i mediàtic la primigènia intenció de la festa capgiri el seu significat. Amb la inestimable col·laboració dels mitjans la gent convenç altra gent perquè s'aturi a les parades que les llibreries tenen instal·lades arreu i mostrar-se les adquisicions realitzades. Es produeix una psicosi multitudinària que impedeix realment una compra distesa i eficaç.

Informativament no té sentit que a la vigília els mitjans, com endevins dels temps mitjos, ens anunciïn quin seran els títols més venuts, els quals, evidentment, acaben essent els que han pronosticat vés a saber amb quin ocult interès...

La resta de l'any, llibreries i floristeries continuen esperant l'entrada de clients mentre treuen la pols que acumulen a l'interior de les botigues.

SAMARANCH, JUAN ANTONIO

El món i les persones mostrem cares diverses perquè som un conjunt de pensaments, idees, creences, especulacions..., ara bé, quan aquest conjunt mostra doctrines antagòniques, cal pensar que ens trobem davant d'un boig o que la memòria selectiva ens mena a l'oblit i només recordem el que interessa. Els mitjans informatius, sota el poder econòmic i polític pertinent, no haurien de caure en aquest parany, però una vegada més resulta indignant que facin hagiografia barata i endolceixin segons els convingui la personalitat de qui fou, entre altres càrrecs, president del CIO.

Un bon nombre dels que ahir, avui i potser demà n'exalten les lloances són els mateixos que ens recorden que cal firmar contra el processament del jutge Garzón, instigat pel mateix partit en què va participar fins a molt darrere hora l'ara homenatjat.

La revista El Temps recollia no fa gaire (núm. 1327, 17 de novembre del 2009) un article un article de Xavier Vinader on explicava que el seu silenci en un afer d'espionatge del KGB a l'ambaixada espanyola a Moscou, de la qual n'era titular, li atorgà els vots de l'antic bloc comunista per accedir a la presidència del CIO. En qualsevol cas, llavors com ara, poques veus, es van alçar per explicar la veritable història d'aquest senyor de Barcelona. Com en èpoques pretèrites ens cal cercar la premsa estrangera no espanyola (Anglaterra, EUA, Àustria, França, Itàlia, Austràlia...) per copsar la versió més realista de l'home i la seva obra.

Entre altres adjectius, un dels que més li esqueia era el de feixista, si voleu suavitzar-ho, col·laboracionista, franquista...

ís·þorskur

L'erupció del volcà islandès Eyjafjallajökull, a banda de mostrar la fragilitat del món que hem construït, ha aconseguit posar al frontispici del diaris de tot el món l'illa islandesa i els seus habitants.

Snæland, Fjallkonan, Eylenda, Frón, Skeri∂, Thule, Hrímgrund, Ísafold i molts altres són alguns dels noms amb què els «frónbúi», és a dir, els islandesos, designen el nom del seu país, el qual pren Ísland (imatges) com a forma oficial més comuna. La llengua islandesa manté un alfabet particular adaptat del llatí i és considerada una llengua indoeuropea propera a les escandinaves.

Situada a l'extrem nord-oest d'Europa, Islàndia és una petita illa en comparació amb la seva veïna del nord, Grenlàndia, l'illa més gran del món. Els primers habitants d'Islàndia, per referir-s'hi, esbombaren el nom «illa del gel» i, també amb tota la intenció, escamparen el d'«illa verda» per referir-se a la gran illa veïna del nord, per tal de desviar cap allà possibles invasions. L'Alþingi, constituït en època dels víkings i reinstaurat el 1848, competeix amb altres assemblees parlamentàries per ser considerat el primer òrgan pseudodemocràtic del món.

En l'actualitat, malgrat la crisi del sistema financer local –el 2008 el govern es va haver de fer càrrec dels bancs islandesos–, les particularitats del foc i el glaç, l'equilibri amb el medi, el paisatge, les polítiques socials i d'igualtat, etc., etc. fan que Islàndia continuï essent un paradís envejable.

Xavier Moret és l'autor d'un bon llibre de referència, Islàndia, l'illa secreta, per saber-més, d'aquest indret. També hi ha alguns blogs interessants, com Direcció Reykjaviki, i no voldria acabar aquest post sense recordar que Miquel Calçada dedicà un episodi (capítol sencer) del seu Afers Exteriors a aquest país.

UNA VELLA CONEGUDA HISTÒRIA

L'AVAR ÉS COM EL PORC QUE NO S'APROFITA SINÓ DESPRÉS DE MORT.

No per esperat resulta menys dolorós l'empat aquest vespre entre el FC Barcelona i l'equip rival d'avui, així com el altres empats que de ben segur seguiran fins al final de l'actual lliga. La possible manca de títols no amaga la satisfacció i l'orgull que aquesta temporada també sentim pel joc d'un l'equip que és i té voluntat de ser referència de país i pels qui l'han gestionat en els darrers anys, malgrat patir atacs des de tots els àmbits. Les dificultats per assolir l'actual lliga no es desvinculen dels interessos per bombardejar la continuïtat en la gestió del club de cara les pròximes eleccions. Enfront unes molt bones temporades i transparència en la gestió, que podrien –i poden encara, malgrat els entrebancs– coronar amb una espectacular temporada no només en futbol sinó també en les més significatives de les seccions, és a dir, en bàsquet, handbol i hoquei, els intents per desprestigiar l'actual junta directiva i al seu president no cessen ni tenen intenció de fer-ho. Els motius són diversos, però se centren en el mateix enemic. De les crítiques que ens arriben de terres veïnes del sud no en parlaré ni m'interessen, però són curioses les que tenen origen al propi país i des de suposats entorns barcelonistes amb la intenció de fer forat en el desgast d'una gestió i resultats espectaculars, de llarg, els millors de la història del club. Motius? Allargaria el post, us remeto només a les hemeroteques i al record dels treballs iniciats per Ramon Barnils, qui en el seu moment promogué un estudi de l'economia en l'època del nuñisme i, més recentment, al treball publicat a la revista El Temps amb motiu de la moció de censura a l'actual Junta. No invoquem, com algú podria malintencionadament fer veure, el pensament únic sinó la mesura de la crítica responsable que des de tots els punts de vista resulta necessària i és plausible.

Acostumats com estem els catalans a commemorar derrotes, aprofito l'avinentesa que certifiquen els pitjors auguris que la minoria d'una bona colla d'amics havíem pronosticat enfront els més ingenus per rememorar i vindicar les opinions que ara fa poc menys d'un any van aportar als mitjans Sergi Pàmies, Pep Mayolas, Antoni Bassas, Toni Strubell i Trueta, entre molts d'altres en relació a fets protagonitzats per l'equip de futbol del FC Barcelona.

IURIS HISPANICA

Que inventin una llei de partits per eliminar els que no els agraden i es quedin tan panxos, mostra el grau de democràcia que ens imposen.

Que el Tribunal Suprem es converteixi en instrument del feixisme espanyol i processi hic et nunc el jutge estrella de l'Audiència Nacional (sucessora del TOP) fa més riure que pena. I no seré jo qui, ni de broma, alci un dit en la defensa d'aquest personatge.

Que l'Estatut de Catalunya aprovat el 30 setembre del 2005, retallat al Congrés, referendat pel poble, sigui recusat després pel Defensor del Pueblo, PP i altres, fa un tuf només inversament comparable a les flaires dels dinars i sopars que paguem als membres del Tribunal mentre allarguen una sentència absurda.

Que tanquin Egunkaria i absolguin, set anys després i sense cap mena de rubor, els seus directius –a qui han practicat tortures– i no garanteixin que un fet com aquest no es repetirà és imperdonable.

Que el franquisme i la manca de llibertats a l'Estat espanyol siguin cada dia més presents és una realitat tangible.

Que el Barça no sigui campió d'aquesta lliga és una aberració com ho eren també les guanyades continuadament pel Real Madrid durant La Dictadura.

Cada dia en queda un de menys per a la independència.

A RITME DE MESETA

Amb aquest país i amb el fer d'aquest govern els catalans, més aviat que tard, acabarem com els valencians i els illencs, és a dir, escèptics totals. Passada l'època del peix al cove, ens trobàrem amb el primer tripartit, que, presidit per Pasqual Maragall, va il·lusionar-nos amb amb la redacció del nou Estatut. Més tard vingueren les preceptives rebaixes, encapçalades inversemblantment per les que, immediatament d'aprovar-se l'Estatut al Parlament, José Montilla anunciava de presentar al Congrés espanyol. Amb el segon tripartit i la presidència de la Generalitat del propi Montilla havíem de confiar en la suposada capacitat de gestió d'aquest espanyol reciclat de català i la seva colla de sequaços. Han passat gairebé dues legislatures i de l'Estatut, cap bona notícia, la crisi econòmica i política la tenim instal·lada al bell mig de casa sense pensaments ni idees per foragitar-la... El gran gestor en qui alguns volien fer-nos confiar no ha estat capaç d'il·lusionar ni de crear cap tipus d'expectativa d'autogovern. A hores d'ara l'horitzo és fosc no només per al qui eufemísticament ens anomenen ciutadans i ciutadanes sinó per al propi sistema de partits. Només ICV defensa el tripartit, PSC i Esquerra no el contemplen, però res no és impossible després de les eleccions, CiU va anar al notari però pot ser que perdi la memòria... Com que la democràcia actual se'n fot del vot en blanc i de l'abstenció, prefereixo romandre en la utopia. I ja posats en això, imagino uns resultats on cap dels partits de l'actual Parlament aconseguís ni que fos un simple escó.

Continuen prenent-nos per rucs al servei dels vots que ens proposen. I mentrestant l'espanyolitzada TV3 enceta Telenotícies amb els guanyadors del concurs de trincos.