Un fracàs no s'improvisa.

La màxima creació humana és el triangle equilàter.

No ens hem pas d'enganyar: l'honradesa és un luxe caríssim.

Respirem com al paleolític. No hem avançat gaire en aquest sentit.

Un profeta és un home indignat. Per això solament profetitzen catàstrofes.

Contra el bé i contra el mal –contra les pretensions de l'un i de l'altre– només tenim una defensa: la ironia.

Tothom s'imagina ser distint de com és. Si no fos així, ningú no tindria prou paciència per a suportar-se a si mateix.


Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, també. En general morir-se és sempre un error.

El mal és que podríem dir això mateix respecte al fet de viure.

24 de febr. 2010

FER ANYS, CRISI O MADURESA


ELS PROLEGÒMENS
Quan hom sobrepassa els cinquanta –encara que no se'n sigui conscient– ja porta un temps en la decadència vital més absoluta. Si no s'ha perdut el temps en foteses, s'haurà adquirit un cert grau de saviesa i s'acumularan un munt d'habilitats per continuar sobrevivint en aquest món de depravadors. La degradació del cos és un símptoma d'alerta contra el qual alguns intenten lluitar més aviat amb poc èxit. Sovint es troba el buit de l'amic/s o amiga/gues que han desaparegut abans d'hora i es passen estones amb aquells que pateixen una malaltia que ha d'acabar amb ells. Se sol tenir la hipoteca més o menys encaminada, alguns fins i tot acumulen notables quantitats de diners i béns immobles, com segones i terceres residències–que els aprofiti!–, s'han promogut o adquirit els afectes socials amb qui ha calgut, en cas contrari ja no s'adquiriran mai, i queda per veure si s'aconseguirà amb els encara inconeguts...

APROXIMACIÓ A LA REALITAT
Més enllà del quart o cinquè decenni –a cadascú l'hi va com va– alguns canvis tecnològics i els nous hàbits que s'observen en els més joves es copsen com una nosa més que no pas com un avenç. I no sempre però, sovint, s'està convençut que es té raó.
Han canviat els interessos i el lleure. Les vacances es planegen amb paràmetres diferents d'anys enrere –quan falsament es pretenia mostrar als fills la immensitat del món i la diversitat de cultures–, s'està una mica cansat de tot i fa mandra haver de fer i desfer maletes. Qualsevol activitat és plantejada sota el prisma de l'adjectiu cultural (vacances, la tria d'un vi o l'àpat a qualsevol restaurant car o barat, un espectacle bo o dolent, una exposició, l'exercici físic...).
Alguns es refugien en el fals recurs de l'esport. Els bojos del gimnàs, la piscina i el jogging són algunes de les espècies temibles que deixa la meva generació. Fugiu-ne tan ràpidament com pugueu. Normalment posseeixen un pensament monolític basat en l'objectiu exclusiu de batre propis rècords, com més estúpids millor. Són uns perpetus imbècils.
La sensació d'incomprensió és absoluta en molts aspectes. La impressió que gairebé tot allò que es fa, que es fabrica, que es produeix va destinat únicament als cretins adolescents d'avui dia provoca una justificada angoixa, la qual cosa fa que la distància entre els joves d'ara i les generacions que els precedeixen resulti cada vegada més abismal. Proveu de mantenir converses normals amb aquests individus a veure què en traieu... Jo em limito, amb poques excepcions, a discutir seriosament només amb coetanis de menys de 15 anys per la part baixa i d'edat il·limitada per la part alta (en aquest cas, la paciència és fruit de l'agraïment que em mereixen).

CONTRA QUI REBEL·LAR-SE
En assolir l'edat de referència d'aquest escrit la gent no només es rebel·la poc i malament –encara es va a votar malgrat l'escassa confiança en el sistema–, sinó que molts impedeixen als seus fills de fer-ho, tot i no faltar-los motius. Enmig de la revolució conservadora dels 80 i el procés de globalització s'han educat els fills en una infància de somni, una adolescència transigent i una cloenda acadèmica que els ha permès assolir diverses carreres i màsters alhora que se'ls demana que acceptin salaris ínfims i renúncies socials per les quals se suposa que les generacions anteriors van lluitar.
A hores d'ara els referents de la pròpia joventut ens han traït i no tenim contra qui rebel·lar-nos. El nostre exemple resulta, doncs, del tot estèril per a generacions posteriors, a les quals es demanen sacrificis i es transmet, per primera vegada, un món pitjor del que han rebut els seus pares. El fracàs de la nostra generació en el llegat és rotund.

18 de febr. 2010

DELS GOSSOS I ELS SEUS AMOS

De fet, els gossos practiquen l'adulació, més que no pas la fidelitat. (Joan Fuster)

Alguns dels signes que indiquen l'actual estatus de suposat benestar es manifesta en la convivència sota un mateix sostre d'humans i bestioles de qualsevol mena (llangardaixos, serps, tortugues, ratolins, ocells, gats i gossos, etc., etc). Deixant de banda que aquests tipus de bèsties solen viure en condicions millors que la majoria d'africans o que molts dels nostres conciutadans, potser perquè m'han educat en el respecte vers animals i persones, se'm fa difícil comprendre aquesta comunió gairebé espiritual entre ambdues espècies. El fracàs estrepitós en les relacions personals sembla donar llicència perquè cada vegada més gent opti per la cohabitació amb bèsties a cases i pisos. Els propietaris d'aquests éssers solen ser intransigents a qualsevol observació relacionada amb la bèstia de la seva pertinença sempre, esclar, que no es tracti d'una lloança, per absurda que aquesta sigui. El propietari o propietària d'un d'aquests animals, curiosament, pot canviar radicalment el seu discurs si una idèntica observació a un mateix comportament és feta en relació a la bèstia d'un altre.
Els amos dels gossos són inconscients o bé es mostren indiferents a les molèsties que susciten aquests animals, sigui bèstia grossa o petanera. Volen creure que recollint la merda que escampen els quadrípedes per voreres i parcs compleixen amb escreix amb les obligacions de ciutadania. I no parlem ja dels orins que els obliguen a escampar enmig de l'asfalt, empedrat urbà o sorrals destinats al joc dels propis fills!
S'ha transformat en costum haver de suplicar permís de pas a l'insensat propietari d'un d'aquests animals a l'hora de circular per qualsevol vorera urbana. Entre l'estira i arronsa de la corretja amb què el subjecta, l'animal que torça a dreta i esquerra, les paraules tendres i cridaneres que l'eixelebrat o eixelebrada de torn destina a la bèstia i tot plegat, si ens lliurem de fer-nos mal és més per voluntat divina que no humana. Això si hem tingut la sort que la bèstia no ens ha ensumat com a porcs o llepat qualsevol part del cos o vestit. Si es dóna el cas que ens empastifa les seves baves, ràpidament el beneit de l'amo procura excusar-se amb un estúpid rictus d'orella a orella, alhora que que ens aborda –de lluny estant, perquè el que és a prop és la bèstia, no l'amo– i amb simpatia de prostituta a la recerca de clients ens esclafa: "No fa res, és molt tranquil" (si la bèstia és femella dirà "tranquil·la", estigueu-ne segurs). Energúmens totals, això és el que són, aquesta gent!
Traieu-vos del cap anar a passejar de nit per qualsevol zona enjardinada. Per cartells que hi hagi indicant que cal portar els gossos lligats i amb morrió, allà no n'hi veureu cap. Això sí, merda a cabassos –amos inclosos– i a veure quin d'entre la munió de cans aplegats al parc en aquelles hores intempestives corre més o fa més festes al seu senyor. Allò és el despropòsit de la civilització. No us molesteu en fer complir les ordenances municipals, ningú no us farà cas. El costum fa la llei i si no s'hi posa remei estem abocats a equiparar-nos amb la selva. Els nostres ajuntaments destinen recursos per eradicar l'excés de coloms que sobrevolen les nostres ciutats, per què no fan el mateix amb els gossos que campen enmig de l'asfalt, voreres o zones d'esbarjo? La resposta políticament correcta, la conec: "Perquè els seus amos voten". I així ens va...
Si aquests animals –els gossos, vull dir– algun dia infecten una malura, provoquen accidents o han de matar algú (no és res estrany, ha passat i passarà), confiem que almenys les víctimes o "beneficiaris" siguin els seus propietaris o llurs famílies.
Excepcions, n'hi deu haver, jo en conec. Un parell i prou.

9 de febr. 2010

VALENTINE'S DAY

Especialment per a mi, diumenge vinent és un dia assenyalat. El festejo i el rumio per motius ben diferents dels que la invasió cultural que ha sofert part del món ens ha volgut imposar. Aquesta imposició, a la qual ens hem abocat amb desmesura i mansuetud pecaminosa, ha aconseguit modificar els estàndards dels nostres costums i de les nostres festes alhora que ens convida a divulgar –amb la cartera per davant– sentiments íntims i comuns com una mena de taxa del dia.

M'aplico sense pudor les recomanacions de la suposada Diada i... ¿res més tendre i íntim que aquesta imatge rebuda d'una alta cort gironina amiga? Si penso en el preu dels pernils que han d'oferir aquesta parella d'enamorats i en el plaer que proporcionaran a paladars diversos un cop escorxats i assecades cuixes i espatlles, em sembla que satisfaig de sobres les aspiracions de la publicitat més audaç.

Bon Dijous Gras i feliç Carnaval!