Debatre sobre temes d'immigració forçosa, la que fa referència a la població pobra de procedència majoritàriament extracomunitària (UE), és complicat però sembla que tothom n'és capaç, d'opinar i debatre en el sentit que sigui. Així, doncs, malgrat la delicadesa del tema, m'atreveixo a dir-hi la meva.
D'una banda penso que les mesures que adopten els governs, siguin d'on siguin –locals, comarcals, estatals...– i del color que siguin, tenen com a únic objectiu el fet propagandístic. Des de la comoditat relativa que comporta la nostra posició, que ens permet formar part d'ONGs, etc., etc, obviem el fet que la immigració actual competeix en termes de pobresa (serveis i ajuts públics) amb els més desfavorits, la qual cosa permet que les classes benestants aportin el discurs més generós amb la immigració. Probablement més d'un modififcaria el discurs si els nouvinguts/immigrants en massa fossin, amb dret a exercir, advocats, metges, docents, tècnics espe-cialistes, arquitectes, periodistes... Vull només alertar que som a fregar d'un discurs demagògic, típic dels partits xenòfobs i neonazis. I aquí enllaço amb l'objectiu propagandístic dels governs: les lleis poden ser tan laxes o dures com es vulgui però la seva aplicació es nul·la en molts aspectes -no jutjo la seva conveniència, només ho acredito- i això fomenta i esperona cada vegada més l'aversió a la característica immigrant per part dels autòctons més desfavorits. Cal posar bases sòlides perquè no s'escampi aquest mal vent, però el primer que convé és obligar a abandonar la propaganda institucional dels governs de torn que, lluny d'afrontar la veritable qüestió, mantenen una legislació confusa i contradictòria; el pitjor que es pot fer en qualsevol tipus de controvèrsia.
El terme estranger sembla que el reservem per altres categories d'immigrants (ui, perdó...). No sóc especialista en el tema però, llevat dels casos del refugiat polític, crec que fem la distinció del terme en quatre tipologies ben diferenciades: a) aquell que s'instal·la a la costa o a qualsevol altre indret amb la finalitat de repòs i gaudi, generalment europeus del nord; b) aquells o aquelles que per raons de relació s'han establert al lloc autòcton de la parella; c) l'executiu o esportista d'elit que es desplaça d'acord amb les ofertes que rep i d) finalment tenim el cas dels infants adoptats procedents del Nepal, la Xina..., per bé que aquests infants quan arriben aquí disposin de la paperassa formal i d'una família que els acull com a propis, poden passar per estrangers a ulls de molts desco-neguts.
El llenguatge és un sistema comunicatiu viu, en evolució i, en conse-qüència, gens innocent. Recordo, de nen, que consideràvem immigrant a aquella persona procedent d'Andalusia, Extremadura, Múrcia, fins i tot de l'Aragó que venia per establir-se entre nosaltres. En l'actualitat, integrats o no al país, a ningú no li passaria pel magí anomenar-los immigrants. Si reprenem el fil de les quatre tipologies d'estrangers que he descrit amb anterioritat constatem que la relació immigrant/pobresa mena directament a la diferenciació immigrant/estranger. I amb aquest doble terme sí que podem encabir –en l'apartat que convingui o en un de nou, si cal– a l'immigrant/nouvingut espanyol de la segona meitat del segle passat que no s'ha integrat pels motius que siguin.
