scapix

TRASLLAT

2010-12-29T14:47:00.003+01:00

A partir d'ara em trobareu a:

CASA MEVA ÉS CASA VOSTRA...

2010-12-27T10:45:00.007+01:00

ANIVERSARI

Avui fa un any del naixement d'aquest blog. Com he dit en algunes ocasions, en cap moment no he tingut ni tinc la pretensió d'escampar-me il·limitadament per la bloggosfera, tanmateix agraeixo que una bona colla d'amics, de coneguts i inconeguts aparegueu per aquí de forma més o menys regular.

He de confesssar que un cop creat el blog, la principal inquietud al respecte era com i amb quina regularitat havia de donar-li vida. És per això que vaig proposar-me d'escriure-hi un post setmanal. Ha passat un any, he refet la imatge del blog en un parell d'ocasions i hem superat amb escreix les intencions primigènies. I ho escric en plural perquè molts de vosaltres m'heu ajudat en el propòsit. No faré ara un resum de les visites rebudes, indrets de procedència, etc., em plau manifestar, però, que d'acord amb les estadístiques que disposo estic gratament sorprès en aquest sentit. I com que cada dia de cada dia, amb diferència respecte als caps de setmana, sou una bona colla els que en un moment o altre visiteu aquest lloc, celebro especialment que formem part d'una quotidianitat compartida.

Sabeu que no censuro res ni ningú i és per això que animo tothom que vulgui a aportar els comentaris que vulgui del que vulgui –alguns ja ho feu–. Als que encara no us heu atrevit a escriure-hi, podeu mantenir-vos com a simples lectors i/o visitants amb el mateix agraïment per part d'aquest administrador, tanmateix us esperono a perdre la por, si aquest és el motiu del vostre pas silenciós per aquest indret.

No voldria cloure aquestes ratlles sense agrair el suport d'aquelles persones que m'han ajudat en la resolució de dubtes, criteris estètics i solució de problemes diversos, en aquest sentit la dedicació i paciència del meu fill Raimon ha esta un suport impagable.

L'any viscut m'ha aportat la maduresa i coneixements suficients com per anunciar-vos l'imminent trasllat a un nou lloc on, amb un format més sobri però amb les mateixes prestacions, espero continuar donant la tabarra.

Moltes gràcies a tots, i recordeu que casa meva és casa vostra...

ESCUDELLA DE NADAL

2010-12-24T15:54:00.003+01:00

ingredients

la carcanada d'un bon pollastre, el coll, les potes i el pedrer, 1/4 de gallina o de polla díndia, un parell d'ossos de genoll de vedella, un os d'espinada, 1/2 orella de porc, una botifarra blanca crua i una altra de negra, unes branques d'api, pastanagues, patates, un porro gros, una xirivia, un tros de col, un grapat de cigrons que prèviament haurem tingut en remull i els galets corresponents.

per a la pilota

250g de carn picada de vedella, 250g de carn picada de porc, un ou, molla de pa sucada amb llet, all, julivert, sal i pebre.

preparació

Un cop rentades bé totes les carns, excepte les botifarres, submergiu-les en una olla gran amb aigua. Un cop arrenqui el bull, traieu l'escuma que s'haurà format. Afegiu-hi els cigrons i una mica més tard les verdures i les patates. En aquest punt l'olla no ha de deixar de bullir. Quan toqui apagueu el foc, com que tot serà ben cuit, separeu en una safata les carns i la part de verdures, les patates i els cigrons. Per desgreixar el caldo, deixeu-lo reposar i amb un estri de cuina apropiat us ha de resultar fàcil de fer.

Abans de servir porteu de nou el caldo a ebullició i afegiu-hi els galets. Per tal de comprovar que no resulti massa fort de gust, es recomana afegir la sal cal al final i tastar-lo. Per fer la pilota ja us espavilareu, que encara no m'he il·lustrat en aquest aspecte...

De ben segur que a cada casa preparen l'escudella a la seva manera; a la meva també, i m'imagino que tampoc és ben igual que la recepta que us aporto. Arribades, però, aquestes dates, enguany m'ha servit per intentar esbrinar diferents tipus d'escudelles de Nadal i he optat per aquesta recepta, que no deu variar gaire de la que la majoria menjarem. Bon Profit i Bon Nadal!

ESPANYOL DE BARCELONA

2010-12-21T23:30:00.021+01:00

Avui que el Barça no ha fet un bon resultat amb l'Athletic, els meus pensaments retornen al derbi de dissabte amb l'Espanyol. Els seguidors d'aquest darrer club afrontaven el duel amb inusual fatxenderia –una classificació fictícia a aquestes alçades de la temporada els donava coratge– i van rebre una maneta de gols que els hauria de resituar al lloc de sempre: el manteniment de la categoria com a objectiu principal.

El Barça és l'equip de Catalunya, del català ric i del català pobre, del burgès i del menestral, del ciutadà de Barcelona i del vilatà de l'indret més petit i amagat, del que se sent català de soca-rel i de l'immigrant que intenta crear lligams al lloc d'acollida; fins i tot celebren moltes vegades els seus triomfs aquells a qui no els agrada el futbol. El provincià català o que viu a Catalunya és de l'Espanyol.

Diuen que els han fet un estadi molt bonic, potser això els ajudarà a milllorar el futbol que practiquen la qualitat del seu sentiment, però, seguirà com sempre: ressentit, envejós del Barça i expectant els èxits del Real Madrid. ¿Qui no recorda l'emprenyament i el rebombori que van organitzar perquè en una promoció de Catalunya amb Les Tres Bessones no hi apareixien els seus colors? No era que volien promocionar també Catalunya sinó que se'ls menjava l'enveja perquè només hi apareixien símbols culers. Es queixen que el Barça ocupa més espai mediàtic però no els fa res que a TV3 programin primer la informació del seu Real Madrid abans que la pròpia, d'això, no se'n queixen gens!

Els nostres ídols: Kubala, Cruyff, Romario, Koeman, Guardiola, Messi... Els seus: Tamudo i Juanito? o Tamudo i Gento?

Pel que fa a la necessitat de proclamar la seva espanyolitat i altres penalitats que arrosseguen podeu consultar la bibliografia que desitgeu, tanmateix us recomano llegir el recent post d'Antoni Ferrando al seu blog (aneu-hi).

City/United (Manchester), Celtic/Rangers (Glasgow), Sevilla/Betis (Sevilla), Depor/Celta (Galízia), Othello/Caran d'Ache, Fred Perry/Lacoste... Els culers no hem dubtat mai quina és l'opció correcta, els pericus triarien l'altra...

CONCERT DE NADAL

2010-12-19T18:56:00.005+01:00

MENJA BÉ, CAGA FORT I NO TINGUIS POR DE LA MORT!

2010-12-12T20:12:00.007+01:00

Trobareu el tradicional joc del Caganer Misteriós, a l'adreça de sempre, llardons.com. La tradició mana que així sigui i no calgui donar més explicacions.

Gràcies a la participació de tots, hem arribat sense interrupcions a la sisena edició. Els anys passen volant l'esperit, però, roman com sempre, almenys en la intenció. Enhorabona a tots els participants!

I ja ho sabeu, «Menja bé, caga fort i no tinguis por de la mort!»

EDICIONS ANTERIORS

Caganer Misteriós, 2005 Fidel Castro

Caganer Misteriós, 2006 Stan Laurel i Oliver Hardy

Caganer Misteriós, 2007 Woody Allen

Caganer Misteriós, 2008 Julius «Groucho» Marx

Caganer Misteriós, 2009 Pep Guardiola

Caganer Misteriós, 2010 ?

DILLUNS DE GLÒRIA, 29 –11 –2010

2010-11-30T19:38:00.004+01:00

IMMATERIALS PATRIMONIS

2010-11-23T15:02:00.003+01:00

FORÇA, EQUILIBRI, VALOR I SENY –Castells–

FOLKLORE RELIGIÓS –Cant de la Sibil·la–

PETITA EVOCACIÓ DE JOAN FUSTER

2010-11-21T12:17:00.016+01:00

El dia 23 d'aquest mes de novembre Joan Fuster commemoraria els 88è aniversari del seu natalici si no hagués mort en ple solstici d'estiu del 1992, a l'edat de gairebé 70 anys.

Evoco l'autor de Nosaltres el valencians, llibre amb què s'estrenava l'editorial Edicions 62 i llibre que d'alguna manera completava, des de la vessant valenciana, Notícia de Catalunya, treball que anys abans havia publicat Jaume Vicens Vives, del qual enguany commemorem el centenari del seu naixement.

De Fuster, que ha conreat diversitat de gèneres i ha escrit milers de pàgines de temàtica diversa –des de l'assaig fins a la poesia lírica– resulta impossible recomanar-ne una lectura concreta; per aquells que tanmateix vulgueu atansar-vos-hi amb una lectura curta però intensa no us defraudarà el llibret Ara o mai, (Edicions 3i4, col., Quaderns, núm. 20, 1981), amb què alertava contra els perills que assetjgen la llengua si aquesta no és capaç d'abraçar tots els àmbits de la vida social.

El record del personatge romandrà per uns dies en aquest espai gràcies al manlleu que insereixo a l'encapçalament del blog d'alguns dels aforismes que trobem a Judicis finals (Ciutat de Mallorca, Moll, 1960) i a Diccionari per a ocisos (Barcelona, Editorial A.C., 1964), així com també amb la inclusió musicada del poema «Criatura dolcíssima» –dins d'Escrit per al silenci (1954)– a la secció Cançó setmanal recomanada. Em temptava incloure la versió de Lluís Llach però finalment he optat per una de potser menys coneguda, amb l'esperança que també us agradi, especialment a aquells que no l'havieu descoberta. (versió Llach).

Em permeto acabar de la mateixa manera amb què acaba Joan Fuster un dels seus llibres, Diccionari per a ociosos:

ZERO

¿Qui, sinó un home de fantasia fora mida, seria capaç d'imaginar la idea zero? Dic imaginar una idea. Evidentment, cal molta febre intel·lectual per a arribar-hi. Això, només ho fan els matemàtics. ¿El zero –la nul·litat–, el no-res? Ens burlem dels filòsofs, però mira que els matemàtics!

MÉS PROFECIES

2010-11-20T00:04:00.013+01:00

Xavier Bru de Sala, al setmanari El Temps (núm. 1379, 16 de novembre, 2010), publica un article titulat La Campanya que ve. No sempre he coincidit amb els arguments de l'autor, però en aquest cas em sembla que es mereix la l'aplaudiment unànime, no per la previsió de la profecia, sinó per l'encert en la precisió.

En un breu article sintetitza el perquè de l'actual situació al País Basc i ens alerta del que ja sabem que ens espera aquí, si no hi posem aviat i definitivament remei. El PP posa la metxa, el PSOE hi aporta la brasa i entre els dos fan explotar el que els convé, sense cap tipus de rubor per impugnar o saltar-se a la brava les més democràtiques de les lleis, com les que s'han sotmès a la voluntat popular mitjançant referèndum.

VILAWEB

2010-11-15T11:12:00.015+01:00

Amb motiu dels seus primers 15 anys d'existència, fa uns dies vaig tenir el privilegi de visitar VilaWeb. Si bé coneixia ja de forma relativament propera el tarannà, el rigor i el savoir faire de la casa, no vaig desaprofitar l'oportunitat per felicitar-los personalment.

Després d'una ràpida visita –el local és petit–, vam agrair la disponibilitat del seu director i fundador, Vicent Partal, el qual va dedicar-nos sense presses una interessant xerrada no exempta de sol·licitud de crítiques i suggeriments de millora.

En el seu àmbit –el polític, el cultural i el tecnològic– VilaWeb és un model de referència mundial, el nombre de visites –més de 400.000 usuaris– de-mostra la qualitat de la informació que hi trobem, ja sigui escrita o audio-visual (VilaWeb TV es troba també en un àlgid moment d'expansió).

La pulcritud de la imatge, la manca d'elements superflus, el tractament acurat de la publicitat –el principal coixí en què se sosté aquest projecte d'èxit– demostren que el país i la seva gent és capaç de generar productes de qualitat i dimensions extraordinàries, models de referència en un temps en què sovint semblem mancats de lideratges.

Confiem i esperem amb il·lusió que els nous projectes de l'empresa, la versió per a iPhone i Android de VilaWeb i la revista mensual per a iPad i en suport paper, redimensionin encara més la informació i el periodisme fets al nostre país, per al nostre país i per al món.

Partal & Maresma Associats, SL, per molts molts anys!

PROFECIA DE VIGÍLIA

2010-11-10T17:52:00.010+01:00

UN POBLE EDUCAT DISTINGEIX UN DISCURS SERIÓS D'UNA PRÈDICA DEMAGÒGICA

Es queixeran de l'abstenció o dels vots en blanc i no han estat capaços de canviar l'actual llei electoral ni fomentar de veritat res que incrementi la participació –no els interessa–, motiu pel qual cada vegada entenc més i millor l'exercici del dret a quedar-se a casa el dia de les eleccions. I que no vinguin amb sermons sobre la renúncia a com vull ser governat i amb quines polítiques. Prou que ho saben!

Després de la manifestació del 10J els nostres dirigents es mantenen igual d'insensibles, com si no res hagués passat. Se'n foten de nosaltres sense dissimular. En aquest país, fins i tot en l'àmbit dels partits polítics, de ben segur que hi ha gent amb criteri i autoritat moral a qui tampoc no volen escoltar. Abans de millorar res, prefereixen que continuï l'actual decadència, segurament perquè els permet mantenir els privilegis particulars. Prefereixen insistir-nos en el manteniment de l'actual estatus amb antics arguments caducats –com si desconeguessin que només els pobles ignorants viuen d'il·lusions– i entretenir-nos amb eslògans barroers. Algú superarà això de «Supermontilla, l'increïble home normal»? Esperem que no, però tinc els meus dubtes...

Com a bons cràpules, l'únic que saben fer és augmentar la despesa en fulletons que enviaran sense consultar-nos i potenciar la propaganda als mitjans.

Comença a fer pudor de cremat que l'endemà de les eleccions manifestin la seva gran preocupació pels baixos índex de participació –l'insuficient suport real als diputats elegits–, que ens diguin que treballaran per combatre aquest fet i un munt de mentides més.

La constatació dels seus actes i desafectes és notòria des de fa temps però el neguit els dura dos dies i només cada quatre anys...

HABEMUS PAPAM

2010-11-04T19:33:00.021+01:00

Fratelli, anuntio vobis gaudio magnum: Habemus Papam... in Barcelona.

PECATA MINUTA

En la seva personalitat dual, ara com a Benet XVI, l'exmembre del partit nazi Joseph Ratzinger és a punt d'arribar a Barcelona, la qual cosa alegra i conforta moltes persones alhora que en preocupa d'altres. Donada la representació que ostenta el personatge, es prega a les famílies que, mentre duri l'estada de l'alemany reconvertit i la seva cort a les nostres contrades, tinguin particular cura dels fills, especialment si són menors d'edat.

En el seu moment aquest espai ja va dedicar un post als pederastes que encobreix l'Església

catòlica. Ens preguntem quan se'ls aplicaran les sancions que preveuen les lleis dels respectius

països on s'han comès els delictes ja que les lleis vaticanes –que no han d'interferir les civils– els exoneren o els consideren precrits. I ja posats a desvetllar aquests tipus de delictes, la curiositat demana quan es faran públics els pecats de les monges, que bé en deuen haver comès algun...

Mentre s'escuden en pretextos insostenibles, el clergat d'aquí i el d'allà no en té prou de condemnar-nos amb el pecat

sinó que insta els seus seguidors a desobeir les lleis que la societat s'atorga. En qualsevol país normal la fiscalia tramitaria un expedient. Aquí, malgrat que les lleis diguin el contrari, només es considera intolerància i, per tant, objectiu de la justícia altres tipus d'opinions discrepants.

Com en el cas del seu antecessor polonès, molt ens temem que l'èxit de la visita papal omplirà estadis de la mateixa manera que impulsarà el buidatge de les esglésies del ram, que diuen vetllar per l'esperit de creguts i descreguts. Amb tota seguretat la visita aconseguirà satisfer les intencions d'aquelles parròquies i santuaris que permeten la pobresa dels fidels que diuen cercar, les quals continuaran igual d'insensibles tan bon punt acomiadin Sa Majestat Vaticana.

I és que la fatuïtat de l'Església romana s'ha caracteritzat sempre pel comportament contrari a la seva prèdica. Per no parlar de la Inquisió i altres desencerts notables, des de Pius XII ençà no hi ha hagut cap altre organisme, cap altra església, cap altra institució amb una capacitat tan perversa d'adaptació a la contemporeneïtat del sistema. Els repàs històric dels respectius papats mena en aquesta única direcció. Només, potser, durant el segle XX el comunisme de l'URSS va aconseguir uns dirigents tan camaleònics. Però l'URSS va desaparèixer...

D'altra banda i seguint amb aquesta mateixa línia, la fatuïtat amb què els falcons de l'administració papal han tractat el tema de llengua és un exemple més –no podria ser d'altra manera– d'aquesta forma d'actuació, afavorint sempre el poder que més li interessa per tal de mantenir-se en els privilegis.

De vegades penso que som ben a prop d'inaugurar el monument al triumvirat Francisco Franco-Kurt Waldheim-Joseph Ratzinger, acomboiats amb el bust d'un tal Adolf Hitler.

Ad kalendas græcas, Santedat.

IN MEMORIAM, JOAN SOLÀ i CORTASSA

2010-10-27T15:47:00.027+02:00

El mateix dia en què el Tribunal Superior de Justícia (?!) de Catalunya anuncia la suspensió del Reglament d'ús del català de l'Ajuntament de Barcelona –aprovat amb excés de retard (2009) en comparació d'altres institucions i ajuntaments!– i el de la Diputació de Lleida (les primeres andanades del reguitzell amb què han de continuar foten-se'n, de nosaltres), el mateix dia en què la majoria dels nostres polítics insisteixen en cercar inexistents escletxes per esquivar la sentència (no costa gaire d'endevinar què devem significar i en quina consideració ens tenen!), el mateix dia... una nova notícia colpidora ens aclapara: la mort del doctor Solà. Entre d'altres motius més científics, potser el canvi de temporada propicia algunes de les pèrdues més sentides d'aquesta tardor (Labordeta, Vallcorba i Rocosa, Joan Triadú...).

En un país on la propaganda anihila l'opinió raonada, trobarem a faltar els resultat dels estudis del doctor Solà, els seus articles i el seu mestratge. Estalvio les paraules i la glossa del personatge no m'estic, però, d'ajuntar l'enllaç del seu darrer article, al suplement cultural de dijous a l'Avui, així com de l'intens discurs efectuat al Parlament (vídeo), discurs que teniu enllaçat de forma permanent en aquest blog, a la secció D'Interès Divers. Aprofito el trist esdeveniment per remetre'm de nou al post que li vaig dedicar també aquí el mes gener d'enguany.

ANNEX.– En una mostra més de la seva tenacitat, Víctor Pàmies ha tingut la pensada i la feina de recollir el que molt encertadament anomena «L'homenatge no convocat».

ALGÚ HO HAVIA DE DIR

2010-10-26T18:25:00.019+02:00

Aquest espai s'ha destacat per no deixar-se entabanar en cap moment pel fenomen Rosell, la malfiança que de sempre ens ha provocat el personatge l'hem palesat per escrit des de fa temps i, molt abans, ja la transmetíem en converses privades.

Els atacs a l'anterior junta del FC Barcelona han estat aquí contraposats en forma de post, enllaços i comentaris que aquest administrador agraeix.

Les barrabassades esgrimides per l'actual directiva del club se superen cada dia amb la connivència de determinats periodistes i grups mediàtics, especialment des del Grup Godó, el principal diari del qual continua sota la direcció del fill d'un notable feixista (antic cap del Movimiento Nacional a la Seu d'Urgell); l'emissora del mateix grup, RAC1, és sotmesa a constant vigilància en les informacions relatives al Barça; els conductors dels mitjans que depenen de la CCRTV semblen també abonats als pagaments i servituds de Rosell...

En defensa de Rosell han arribar a superar qualsevol límit ètic en la contraposició a Laporta: que si va de càmping amb la dona i fills, que si arriba a una reunió amb un Smart... No s'adonen que voregen el ridícul en l'intent de creure'ns ingenus? I tanmateix ens volen amagar que la Directiva continua actuant contra les decisions de l'entrenador, a qui mentre no fa gaire van oferir defensa en el cas Mino Raiola ara els fa por protegir de l'allau d'atacs que pateix, especialment els procedent de la caverna arran d'uns premis que porten el títol de l'hereu de la Casa Reial espanyola. Mentrestant la plantilla no ha llençat cap dard, més aviat el contrari, contra la junta Laporta.

Avui més que mai, quan les informacions i titulars no se sostenen sinó en interessos privats per damunt de realitats tangibles, cal estar atents als freelance de prestigi (vídeo); evoquem el «que no me los embauquen» i reconeixem que a nivell social i de projecció de futur ja no és vàlid el «que no estamos tan mal» perquè ens han malmès una sucosa herència.

Lluny de construir res, generant i abocant tanta porqueria de manera tan maldestre, Rosell està aconseguit el pitjor, l'autodestrucció de l'entitat i els seus símbols en un temps rècord. Esperem que toqui fons ( tot i que no deixa de proporcionar motius, els personatge ja cansa).

NOVA LLEI

2010-10-21T20:10:00.008+02:00

Fumar-se una cigarreta o un bon havà aviat serà més punible i perseguit que l'assetjament sexual.

TREPES I ESCALADORS PRESCINDIBLES

2010-10-16T16:20:00.028+02:00

ROSELL

Ara ens surt amb la bestiesa de «privatitzar» el FC Barcelona, que s'ha pensat que presideix un club de golf? ¿No és una contradicció utilitzar l'espanyol com a llengua oficial del darrer congrés de penyes, amb l'excusa que hi ha més simpatitzants que l'entenen, i alhora impedir noves altes de socis? No va aprendre res de res en el temps que va estar a l'anterior junta? Segurament ni la nit del famós partit del gaspatxo va ser capaç d'entendre què significa innovar. Aquest homenet té un notable complex. Al Gran Repte de la junta Laporta hi oposa restriccions en les altes de socis; al projecte de remoladació del Mini Estadi, l'aturada absurda per a la salvaguarda del patrimoni (?!); a la defensa de la catalanitat del club, l'ofensa al país amb la baixada de pantalons a Extremadura. Va prometre acabar amb els ismes i provoca el cisma més gran en la d'història del club, que inicia de forma matussera i covarda –votant en blanc per no assumir personalment les conseqüències de la seva proposta– en l'assemblea (tan manipulable i poc democràtica com totes les anteriors). D'economia, hi entenem el just per entendre que Rosell hagués preferit que no es fitxés, per exemple, Villa. Aleshores, vist el tarannà del personatge i la seva tropa, segur que els números de l'anterior etapa tampoc no els acceptaria, qualsevol excusa serviria per rebatre'ls, ¿o és potser que preferia fitxar-lo ell, en Villa, ni que fos pel doble de preu? Ja que ha estat incapaç de fer res de positiu...

Algun dia s'aturarà a pensar quin club ha rebut i com? Amb quins professionals, amb quins èxits i amb quina projecció de futur li han deixat l'entitat? Quan arribi el moment serà prou valent i ètic per comparar-lo amb el llegat que ell ens ha de deixar?

Al servei de quins interessos treballa, aquest ximple? Per als que encara confien en ell, la resposta esvairà dubtes respecte a la honorabilitat dels seus actes.

MONTILLA

Porta uns quants decennis a la política i encara ningú no sap què pensa i quines idees té. Ha estat el President del país amb el menor nombre de vots però va saber pactar quan i amb qui li va convenir. Hauria pogut esdevenir en la cosa pública del s. XXI el que l'abat Cisneros representà per Montserrat a finals del s. XV i principis del XVI però ha preferit aferrar-se al càrrec i allargar a l'extrem el límit del seu mandat, amb un Govern barallat, abans que servir el país. Públicament les seves accions , els seus escrits –malgrat el munt de discursos de baix nivell– són ben escassos. Ens va enganyar quan treia pit amb l'existència d'un suposat pla B en cas de sentència contra l'Estatut. Ha estat capaç d'aprendre i parlar català per exigències del càrrec però ara reclama debats en espanyol ¿més 30 anys d'ensenyament obligatori del català, inclòs el repartiment a dojo de títols de nivell C, no serveixen de res? Posats a demanar nosaltres demanem debats en anglès, francès o alemany, a veure si ens segueixen allà on més ens interessa, no? Calia que el PSC i el seu primer secretari interferissin en la precampanya amb el tema de la llengua? Fins ara aquest era un recurs exclusiu del PP i de Ciutadans però, ves per on, al PSC se'ls ha empeltat la idea i s'apunten a la competició com un recurs desesperat, o és que s'ho creuen de veritat, que els ha de reportar vots el tema de debilitar el català? S'ho creuen. Els suposats avenços en finançament i autogovern no es descobreixen enlloc però cada cop disposem de menys recursos i som més a prop de ser engolits culturalment pels veïns del sud.

Montilla manifesta als quatre vents l'augment de velocitat a les autopistes (a falta de més idees, oh, meravella!) i exigeix al Conseller de Governació, Jordi Ausàs, que no col·labori en la Consulta que s'ha de celebrar a Barcelona. No ens enganyem, després de pactar amb ERC Montilla és també perfectament capaç de pactar amb el PP per tal de mantenir-se on és. I més si li ordenen des de Madrid. El que està passant al País Basc n'és una mostra.

Un poble educat sap elegir dirigents honestos i competents, per això, malgrat els canvis que el diferents governs han aportat al sistema educatiu, l'evidència dels reiterats fracassos els convé i la mantenen amb tota l'energia de què són capaços.

Per alguns la política és un art, per als que la patim, una tragèdia.

CREMA DE CARABASSA

2010-10-13T21:19:00.021+02:00

Aquesta és una menja de cuina fàcil i perfectament adaptada al mes que ens trobem o als que han de venir. Els ingredients són prou fàcils d'adquirir i assequibles a la majoria de butxaques; si són genuïns de la nostra terra probablement no us milloraran el plat però us semblarà que l'assaboriu millor. Per a 6/8 persones us caldrà:

700 g de carabassa

150 g de porro

1 patata mitjana

30 g d'oli d'oliva

30 g de mantega

6 trossos de formatge en porcions

un pensament de pebre negre

nou moscada

sal

Col·loqueu la carabassa –pelada i trosse-jada–, la patata, el porro, la nou moscada ratllada i l'oli en una olla. Cobriu-ho tot amb aigua bona i saleu-ho abans de posar-ho al foc. Quan arrenqui el bull deixeu-ho encara una mitja hora més al foc i comproveu-ne el grau de cocció, de la carabassa, amb una forquilla. Quan us sembli que està prou cui-ta, afegiu-hi la mantega i els formatgets, dei-xeu-ho coure 5 minuts més i rectifiqueu de sal si convé.

Per a gurmets o per a ocasions especials podeu servir-ho en un bol acompanyat de pa fregit o, si ho preferiu, podeu afegir-hi un parell de gambes bullides i pelades al damunt i una mica de julivert esmicolat, unes tires fines de pernil salat...

100 dies

2010-10-08T15:11:00.050+02:00

Avui es compleixen 100 dies de la presa de possessió de l'actual junta directiva del FC Barcelona. Durant aquest tradicional període de gràcia aquí no hem pogut estar-nos, encara que sigui en compta-gotes, de manifestar el que dèiem i prevèiem abans de l'elecció de la candidatura que encapçalava Sandro Rosell. I no res ens hagués agradat més que equivocar-nos de moment, però, els fets són els que són:

a) Substitució d'un President d'Honor per tres «assessors» a la baixa, velles glòries que tothom sap que no poden aportar res de nou però a qui han assignat sou, i en qui confien com a salvadors de la seva improductiva gestió.

b) Incapacitat manifesta en la reestructuració de l'àrea esportiva, començant per la contractació

–inclosa la imatge de peix bullit– del nou director esportiu.

c) Interferències en l'àrea esportiva del primer equip, com el tras- pàs d'un jugador a qui l'entrenador, Pep Guardiola, acabava de garantir la continuïtat.

d) Exposició internacional d'una pèssima i incomprensible imatge del club que gestionen, amb la qual cosa no fan sinó posar pals a les rodes al futur immediat de l'entitat.

e) Objeccions manifestes i oposició real a la catalanització del club, negant o renunciant als avenços aconseguits en la simbiosi club/país.

f) Obsequi al màxim rival d'un dels millors fitxatges d'aquesta temporada, l'alemany Özil. Rosell filtra el que vol, xerra poc i, quan ho fa, no encerta el to ni l'opor-tunitat.

g) Malgrat el gran nombre de vots aconseguits, nul·litat absoluta per gene- rar cap tipus d'il·lusió; quan baden boca és per protegir els seus fracassos en una suposada mala gestió dels seus antecessors, els èxits dels quals, lamentablement per a tots, seran incapaços no només d'igualar sinó de comparar.

h) Pregonar als quatre vents l'elaboració d'un codi ètic, mentre amb els fets demostren que ignoren el seu significat.

i) Mostrar-se exageradament ingrats amb l'herència rebuda, gràcies a la qual l'ara President gaudeix de l'excel·lència en què s'ha instal·lat sense cap altre mèrit personal des que exerceix el càrrec.

j) La màxima representació del club, el President, en massa ocasions is missing. Precisament als inicis d'una nova etapa, quan més necessària és la seva figura per impulsar un nou projecte –si és que existeix projecte– no es deixa veure, s'amaga o resulta inexistent; el seu antecessor va participar en més de cinc-cents actes en representació del club durant el primer any al càrrec...

Ens agradaria oposar una relació d'accions positives amb què contrarestar el nostre llistat però si no és que mencionem el crèdit que encara mantenen

amb determinada premsa, som incapaços d'afegir res més al sac.

Respectem la legitimitat de l'actual Junta i la del seu President de la mateixa manera que creiem que la renúncia com més aviat millor als seus càrrecs seria la millor de les contribucions possibles que aquests personatges poden oferir al club i al país.

Restem amatents a la convocatòria de Joan Laporta, la setmana vinent, així com a les opinions públiques i publicades de Johan Cruyff.

DRET A LA IMATGE?

2010-10-06T21:58:00.004+02:00

Ara i aquí, després que s'hagin redactat munts de normatives sobre el dret a la imatge de les persones, potser ha arribat l'hora que alguna veu sensata demani que es derogui tot aquest paperam de lleis absurdes.

Entenc la protecció de la imatge de menors en determinats casos, per exemple, quan són objectiu d'algun paparazzo estúpid i del mitjà que el paga. En la resta de casos, quan la xarxa informàtica abraça infinitat d'informacions i imatges la lliure circulació de les quals o la se va manca de protecció resulta òbvia, és una autèntica anormalitat intentar mantenir el dret de la imatge tal i com en l'han venut fa tan sols quatre dies.

Qui no vulgui pols que no vagi a l'era, és a dir, que no es deixi fotografiar ni filmar i que visqui, si pot, trenta anys enrere, perquè avui dia tot el que circula informàticament és subjecte de ser manipulat, transformat, publicat...

La clausura encara existeix i no val a triar quan se'n surt i quan no.

ÒBITS

2010-10-01T00:09:00.016+02:00

CAP NACIÓ POT DIR-SE POBRA SI PER LES LLETRES RENEIX (Marià Aguiló, 1825–1897)

Ahir, en un mateix dia, ens van deixar dos prohoms del país, Joan Triadú (El Temps, núm 1373) i Jaume Vallcorba i Rocosa. La qualitat de l'obra pròpia –amb una excel·lent obra crítica– del primer i la seva disposició per a qualsevol col·laboració allà on se'l reclamava mereixen el reconeixement del país.

De Jaume Vallcorba i Rocosa, l'última aportació publicada del qual vaig trobar a la revista Llengua Nacional , paga la pena, entre molts d'altres, el seu treball compilat al llibre Els verbs "ésser" i "estar" en català (Curial Edicions Catalanes, 1978). Quan d'uns anys ençà la majoria de les menges resulta que no són bones ni dolentes sinó que estan bones o dolentes i ja no sabem del cert si som a casa o estem a l'estranger, convindria que molts de nosaltres, docents o simplement parlants amb interès per l'ús del llenguatge, reviséssim els seus textos. Val a dir que he manllevat la il·lustració d'un dels seus articles a la mencionada revista per encapçalar aquest post.

Mancats com estem de personalitats amb qualitats humanes i intel·lec- tuals com la d'ambdues persones acabades de finar, confiem que les seves respectives obres i el seu mestratge tingui continuïtat i no desa- paregui amb ells.

EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT

2010-09-28T19:09:00.013+02:00

Fa poc responent una entrevista, el conseller Joan Manuel Tresseras afirmava que «la decadència no és la independència, sinó la manca de llibertat». Tresserras té sobradament acreditat el seu independentisme la seva resposta com a conseller, tanmateix, no deixa de ser una resposta política d'un membre del Govern ni vol amagar una més que justificada raó per encarar el camí de la sobirania.

Avui ja no hi ha motius (vídeo CCN) que justifiquin la dependència de res ni de ningú, menys encara la pròpia, la dels catalans i la de la gent que viu a Catalunya. Els que defensen romandre mesells, tot confiant en l'Espanya federal tenen un problema: no troben ningú a "l'altra banda" amb qui realment federar-se, la qual cosa invalida el projecte d'entrada. Se'ns podrà dir que hi ha veus per a tot; i certament és així la realitat, però, és que tampoc a "l'altra banda" escolten ni els interessa escoltar aquestes veus sensates i amigues.

Per la nostra banda a manca d'un President i d'una classe política capaç d'emular mínimament –amb la distància de temps oportuna– el President Companys (6 d'octubre, 1934, vídeo 1, vídeo 2) quan la cosa començava a pintar malament a Espanya, cada vegada són més les veus (vídeo) i des de tribunes més altes les que ens conviden a recuperar la dignitat. L'última des del Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona (pregó sencer) en la persona i autoritat de Joan Margarit.

Que no es preocupin, serem bons veïns.

MATTHEW TREE – WHERE ARE YOU?

2010-09-23T19:52:00.017+02:00

During the last three-hundred years Catalonia has been an opressed country. In the meantime many foreigners have arrived. Some of them have understood the Catalan reality and some of them have not. Here it goes (video) the case of an English man.

NECROLÒGICA

2010-09-21T22:21:00.017+02:00

José Antonio Labordeta

(Saragossa, 10 de març, 1935 – 19 de setembre, 2010)

QUE LA PRUDÈNCIA NO ENS FACI TRAÏDORS

2010-09-18T18:02:00.011+02:00

px;" src="http://2.bp.blogspot.com/_wyVfpotqd9E/TJTrt0L0NMI/AAAAAAAAIKg/Hambrfyp8UU/s400/IMG_3669.JPG" border="0" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5518294615770543298" />

Reconeguem-ho, el Manifest 12 d'abril, la manifestació del 10-J i les diverses plataformes que demanen la unitat del sobiranisme han tingut un èxit escàs entre les formacions polítiques, noves o ja existents, que diuen defensar el projecte.

No fa gaires dies, un bon amic proposava que les diferents opcions sobiranistes que es presenten al combat electoral celebressin «primàries». No és mala idea. Això, a més a més d'aclarir-nos entre nosaltres, impediria que, almenys abans del 28-N, apareguessin noves opcions amb les mateixes prioritats nacionals, la qual cosa incrementaria encara més els dubtes que han aconseguit generar-nos a l'hora d'emetre el vot.

D'acord amb la llei electoral en vigor –una altra prioritat sense resoldre–, l'única certesa que tenim per a l'endemà de les eleccions és que un bon grapat de vots independentistes aniran a parar directament a les escombraries. Com que encara resulta impensable la possibilitat de repartir el vot entre més d'una candidatura, són molts els que dubtaran fins a darrere hora i votaran sabent-se insatisfets amb els uns o amb els altres, a qui finalment no triaran. ¿Ens ho podem permetre, quan estem d'acord en allò que és essencial i prioritari?

Ens neguen la democràcia directa i ens fan passar pel sedàs de les llistes tancades, però ja podem afirmar que aquesta vegada no es pot pas dir que no s'ha disposat de temps ni que no ens han ofert motius per elaborar potencialment una llista unitària amb possibilitats d'èxit.

DURS DE PELAR!

2010-09-18T13:22:00.009+02:00

px;" src="http://3.bp.blogspot.com/_wyVfpotqd9E/TJTgkBtoUXI/AAAAAAAAIKY/58H_j30YDQI/s400/bicicleta-deportiva.jpg" border="0" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5518282352975434098" />

Si bé la velocitat és un factor determinant en els accidents de trànsit, gairebé mai superar els límits en 20 o 30 km/h és la causa d'un accident. Demostrat aquest fet per tots els estudis realitzats últimament, llevat dels del Servei Català de Trànsit i de la DGT, que insisteixen només en el factor humà atribuït als conductors –han descobert la sopa d'all!– i obvien cap avaluació de la responsabilitat pròpia, em pregunto quina és la funció d'aquest organismes avui dia, a banda del profit monetari.

En el seu intent recaptatori, l'Administració s'aprofita dels conductors per fer caixa i destinar les generoses quantitats que ingressen per aquest concepte cap a altres partides. I com que el despropòsit cada dia creix sense que ningú els ho privi, l'Ajuntament de Barcelona insisteix en la retirada de punts als ciclistes. Que n'arriben a ser, d'estúpids! Que no saben que la retirada de punts és el que menys interessa als organismes de trànsit? D'on obtindrien els diners si redueixen el nombre de conductors?

El que de veritat pretén aquesta tropa de buròcrates és la sanció econòmica al ciclistes, fins ara difícil d'aplicar. I aquest és un primer pas, oi, senyor Hereu? Per cert, com tenim les Olimpíades, alcalde?

Com que no en tenen prou amb reduir de 50 a 30km/h la velocitat urbana, al final s'atreviran a multar els ciclistes per excés de velocitat!

JA HI TORNEM A SER!

2010-09-06T18:17:00.028+02:00

Pocs dies abans de les vacances el nostre Parlament ens obsequiava amb el nou Codi de Família, el qual obliga els pares de nens adoptats a informar-los d'aquest fet quan els menors arribin a l'edat de 12 anys. Aquest codi no és sinó el paradigma de l'afany desmesurat que tenen alguns polítics per legislar i justificar així una mala però ben remunerada gestió. L'intervencionisme d'alguns polítics en les nostres vides arriba a límits inimaginables en moltes dictadures.
La barra és de tal magnitud que ignora horitzons, més encara quan s'escuden en el fet d'haver sol·licitat informes previs i assessoraments externs –normalment a gent escollida a dit a canvi d'una suculent oferta econòmica per assistir a un parell de reunions o elaborar un informe del tot innecesari–. Si amb la bona colla que són no en troben cap de capaç, potser que pleguin, oi?

Jo, que des de fa un parell d'anys sóc orfe de pare i mare, pateixo perquè el nou Codi de Família impulsat per la Consellera Tura (només la suprema negligència dels altres ha pogut fer bona aquesta dona, amb la de disbarats que ha comès!) m'ha arribat tard i mai no tindré garantida la meva autèntica concepció i paternitat. Ai, las, si l'haguessin parit abans, aquesta dona, la meva ànsia no tindria raó d'existir!

MISCEL·LÀNIA D'ESTIU-3

2010-09-02T21:27:00.031+02:00

SAMFAINA

Així com a casa nostra vam disposar d'una burgesia que va empènyer el país a no perdre el tren de la industrialització, la desfeta del segle XVIII, entres altres nafres, va impossibilitar la formació d'una a hores d'ara tradicional classe dirigent on poder-nos reflectir. I, esclar, sense referents històrics on emmirallar-nos, ens hem de conformar amb ben poca cosa. El que tenim. Els espanyols sí que gaudeixen d'aquestes estirps dirigents i governin uns o els altres en les seves decisions sempre hi reposa el pòsit de la història. Als catalans, ni l'exemple del nostres veïns espanyols no ens serveix per aprendre'n alguna lliçó. Aquests, per enfrontats que estiguin, a l'hora de mantenir determinats pactes –contra Catalunya o el País Basc, posem per cas– de seguida s'han posat sempre d'acord. ERC, Reagrupament, Solidaritat Catalana, la CUP, si finalment es presenta, i altres que s'hi vulguin afegir haurien de ser capaços d'acordar uns mínims als quals no es pot renunciar i fer-ho de forma conjunta. El degoteig de personalitats cap a posicions independentistes no cessa però tot plegat por caure en sac foradat per manca de voluntats i de la tradició política suara esmentada. Al final, resultarà que els que sempre han disposat d'aquesta tradició de poder i de govern tindran una vegada més raó i aquí «no passarà res», com va dir amb habitual fatxenderia Alfonso Guerra (vídeo). Si no ens volen entendre i cada dia ens entenen menys no té cap sentit continuar plegats. Altrament només mostrem la cara més cagarina que ens ha caracteritzat des de ja fa massa temps.

Després de la bestiesa de la prohibició dels bous (la bestiesa humana) i la paupèrrima resposta política a la manifestació del 10-J els professionals de la cosa pública ens han donat un merescut repòs (dic merescut per a nosaltres, no per a ells).

Tanta ànsia per recaudar quartos a les carreteres i se'ls enduen milers d'euros en tones de coure a la vista de tothom en ple estiu!!!

SANDRO-3

Els que vam saber intuir què amagava el personatge i la seva colla de sapastres molt abans que l'actual tragèdia presidencial es consumís ens alegrem de veure que damunt de paper cada cop són més els que el posen al descobert. Tard o d'hora la veritat s'escamparà com una taca d'oli.

APOCALIPSI I ALBADA

La festa d'Hèlios és a punt d'apagar-se, els que gaudeixen de salut i no han perdut la feina encara, a reprendre-la amb la intenció mínima de conservar-la, la resta, a seguir amb la quotidianitat. Reiniciem el cicle, aviat les neules les tornaran a oxigenar més del compte el cava.

PARE, NO ELS PERDONIS QUE SABEN QUÈ FAN

2010-08-28T18:53:00.008+02:00

MISCEL·LÀNIA D'ESTIU-2

2010-08-18T11:21:00.024+02:00

CONDUIR

Comparativament amb altres països som una autèntica nul·litat, tot i així ens permetem la llicència de donar lliçons. Els francesos i els italians, per citar exemples propers, tenen limitada la circulació per autopistes a 130km/k; aquí, segons els tòtems (Servei Català de Trànsit, DGT) que vetllen per la nostra seguretat, això suposaria un (tendenciós i suposat) augment del 38% de la mortalitat viària. ¿Què passa, que els francesos són rucs i els italians, suïcides? ¡Que no ens facin beure a galet, que inverteixin en seguretat el que ingressen gràcies als radars i altres sancions! Però aquí, que tenim peatges per tot, els cal completar els pressupostos i sempre tindran a disposició uns quants mossos i radars.

Per si no n'hi havia prou amb les desproporcionades limitacions de velocitat ara, potser per justificar els panells que han col·locat a autopistes i carreteres, ens anuncien el nombre de morts i ferits provocats pel fet de conduir. Pel mateix mitjà ens aconsellen circular també de dia amb els llums encesos. No sé, potser quan arribi el moment ens informaran del número de la grossa de Nadal. Segurament són incapaços d'adonar-se que tanta lectura en tan poc espai pot provocar els accidents que s'entesten en evitar-nos. Ah, no hem d'oblidar que aquests missatges són pensats –així ho redacten– «per la nostra seguretat». I per la seva cartera, podríem afegir...

Com que no s'han mirat mai al mirall la consciència ni el resultat de les seves accions, al final no ens quedarà més remei sinó creure que pensen que som una colla d'ases.

RE PUBLICA

Mentre esperem la llei electoral amb llistes obertes i la figura del diputat o regidor de districte, el projecte identitari i d'unificació de l'Estat espanyol i col·laboracionistes no tem la prohibició de partits polítics, les negatives a autoritzar manifestacions o la clausura de premsa. Bascos i catalans ho patim cada vegada amb més vehemència per tal que abandonem no ja projectes sobiranistes, sinó també qualsevol sol·licitud d'un mínim reconeixement singular. Els falsos federalistes que encara ronden a prop són els únics que persisteixen en fer volar coloms.

Després de la manifestació del 10-J, si no es materialitza la gran coalició independentista ja cal que busquem indret per emigrar abans que la resignació no ens consumeixi. Les noves opcions aparegudes fins ara semblen prou clares en el missatge i en les intencions però no haurien de ser motiu de lluites fratricides ni de divisions sinó tot el contrari, una oportunitat excepcional per aglutinar coincidències.

Els eterns professionals de la política poden continuar omplint pavellons amb els propis convençuts o aspirants a càrrecs de la mateixa manera que fan créixer el desànim i les ganes deixar-los les urnes buides.

SANDRO-2

L'estiu del 2004 no s'atrevia a fitxar Eto'o per no ferir la sensibilitat de Don Florentino i ara li posa en safata de plata el fitzatge d'Özil, el jove i prometedor internacional alemany...

Després de desacreditar i trencar tots els ponts de diàleg amb Cruyff, ara intenta refer-los, afortunadament sense èxit. Un nou fracàs en el seu currículum i aquest , per esperat, hauria de computar doble.

No news, good news, podria proposar-s-ho, aquest home! així com més aviat plegui més aviat tindrem l'oportunitat per reprendre els camins de l'èxit.

TELES I RÀDIOS

A manca d'idees i projectes, d'un temps ençà les teles i ràdios presenten com a novetat consultoris de tot tipus: fiscal, mèdics... Cap d'ells no serveix absolutament per a res, com a molt els consultor/a convidat adreça l'oient a l'especialista de confiança més proper. Els únics que potser aconsegueixen l'objectiu són els que tracten de jardineria i bricolatge. Si no s'espavilen aconseguiran que enyorem la Montserrat Fortuny i l'Elena Francis.

Per què els programes de les teles i ràdios són tan horrorosament llargs, dolents i avorrits?

CLOENDA

L'analfabetisme funcional continua intacte malgrat l'educacicó obligatòria, és clar que la culpa no és només d'alguns docents sinó dels voluntariosos professionals de la política que insisteixen amb nul·la educació i excés de prepotència en dirigir cadascun dels nostres actes. L'enrenou recent pel tema dels manters n'és un abona prova.

Per què encara continua fent fred a les sales de cinema a l'estiu i, calor a l'hivern?

MISCEL·LÀNIA D'ESTIU-1

2010-07-31T18:01:00.017+02:00

MALS AIRES

Els aires condicionats continuen essent un problema més que una solució, per sort la Generalitat ha deixat d'invocar els màxims i mínims en la regulació de la temperatura a casa nostra, màxims i mínims que són els primers a incomplir. Si voleu agafar una bona galipàndria no deixeu de visitar locals de la Generalitat, ajuntaments, aeroports, museus, bancs o caixes d'estalvi, cinemes... Ni la falsa excusa que alguns dels treballadors d'aquests locals vesteixen amb americana i corbata us estalviarà un bon refredat a l'hivern o a l'estiu. Tan complicat resulta abandonar aquest tipus de vestimenta durant un parell de mesos!

TOROS

D'aquí a no gaire es prohibiran les corridas de toros. Se me'n refot, a mi i a la majoria de gent amb seny. Primer perquè em sembla que no calia prohibir-les, fent-ne augmentar els preus, a la poca afició que queda, li hauria sortit més econòmic i divertit organitzar excursions a Las Ventas, La Maestranza, etc.; i segon perquè ja n'hi ha prou de fer cas als inadaptats defensors dels drets dels animals!

SANDRO

Continuo comprovant que el declivi en la gestió del FC Barcelona es manté inalterable amb el suport d'uns directius les capacitats dels quals mai no han estat demostrades sinó presumptament per interessos que algú algun dia haurà d'explicar, començant per en Xavier Bosch, el grup Godó, El Periódico i una bona colla més.

He escoltat Guardiola i fa por interpretar-lo. Com que el de Santpedor és llest, acabarà com a tard al juny o, si hi ha una mica de criteri, la Junta hauria, forçada o voluntàriament, de dimitir abans.

El soci ha estat només el braç executor d'una tria i d'una sentència que la premsa va dictar des de molt abans de convocar-se les darreres eleccions.

LAPORTA

El meu capteniment per la gestió i la persona creix dia a dia. No ha de resultar fàcil presidir el FC Barcelona i sortir-se'n com ha fet, no només guanyant títols, sinó sense renunciar als seus credos i fent que l'entitat aporti allà on sigui i sense complexos el tarannà del país que representa (veure entrevista). Trobo poc afortunat el nom Democràcia Catalana que ha posat al seu partit. Qui l'ha assessorat? El de la coalició Solidaritat Catalana per la Independència, millora una mica l'anterior però tampoc em sembla prou reeixit

Vuit dies mal comptats fora de casa i retorn als dominis d'Èreb. La insensatesa i la demagògia al país, amb algunes excepcions, es manté de forma invariable.

IN MEMORIAM, MONTSERRAT ROIG i PRONOMS FEBLES

2010-07-13T23:53:00.026+02:00

Independentment que el sistema educatiu hagi abandonat l'ensenyament de les llengües, siguin aquestes la pròpia o forasteres, el tema dels pronoms febles –tan odiats pels estudiants– ha perdut totalment la batalla.

Recordo un excel·lent article de Montserrat Roig a l'Avui (21-9-1990) en defensa de l'ús d'alguns pronoms febles a la televisió valenciana, pronoms que, juntament amb altres més de 500 mots varen ser exclosos o vetats de dir en aquella televisió, aleshores com ara a mans del Partit Popular (que poc han canviat en tant de temps!) i de l'Amadeu Fabregat .

Aquest juliol, pels carrers d'algunes ciutats pengen cartells de promoció del Tibidabo. Són finançats per El Periódico i els col·loquen per parelles, l'un al costat de l'altre amb la intenció de provocar les ganes d'anar-hi a fer un vol, al parc d'atraccions, i la corresponent despesa, ja que no sembla que l'Ajuntament ens hi convidi gratuïtament. Al text del cartell de l'esquerra s'hi llegeix «TIBIDABO», al de la dreta, amb la intenció de completar el lema, s'hi llegeix «PUJA!». No cal dir que aquest «puja!» és mancat del pronom hi, amb el qual formaria una frase del tot comprensible i sabríem on cal pujar, ja es tracti del Tibidabo o de les atraccions que hi trobarem. I és que tenim la sort que els pronoms febles ens permeten exterioritzar un munt de significats en un espai molt reduït de paraules i de temps. Sembla ser, però, que alguns prefereixen l'ambigüitat i l'embolic –«El Tibidabo puja» sense que ens aclareixin exactament on puja aquesta personalització del Tibidabo– abans d'emprar el recurs d'uns pronoms que molts mantenim encara vius en la nostra parla i en la nostra escriptura.

Fa poc, a finals del passat mes d'abril, quan el daltabaix de l'Estatut només era presumible per a molts, el President Montilla va pronunciar un discurs intitulat –fruit d'una traducció literal de l'espanyol i per això errònia– «Segueixo creient», discurs amb el qual el PSC va tenir la gosadia d'intentar presentar-nos el personatge com un nou Luther King a la catalana, tot emulant l'exitós I have a Dream de l'activista nord-americà. Això sí, no van ser capaços ni de redactar correctament el títol, ja que també en aquest cas, l'omissió del pronom hi –fins hi tot podien substituir amb ho el mancat hi– impedia saber exactament en què continuava creient el President. Creia encara en el Tribunal Constitucional espanyol? Creia que els catalans ens empassaríem la sentència de l'Estatut del 2006? Què creia i què creu exactament, aquest home? Em temo que no ho sabrem mai del cert. Sempre planarà el dubte sobre les paraules de Montilla per culpa d'un petit però precís pronom... I tot per culpa d'un pronom feble, President!

Que els mitjans malmetin el nostre idioma, assimilant-lo aferrissadament a la llengua castellana, resulta d'una gravetat insòlita. En el cas de El Periódico no hauria de ser cap excepció, és clar que per aquest diari paraules com el verb caldre i un bon grapat més de mots genuïns i en ple ús són difícils de trobar en els exemplars que editen.

SUD-ÀFRICA, CAMPIONAT FUTBOL

2010-07-08T13:21:00.011+02:00

Ahir mentre sopava amb amics en una població propera, em va sorprendre tenir una bandera espanyola a la taula del costat (s'acabava un partit del campionat del món de futbol). Mai no havia estat tan a prop d'aquest símbol (per sort em vaig lliurar del servei militar, obligatori en el meu temps).

M'agrada el Barça i, potser per això, m'agrada el futbol. Si bé no he seguit el campionat de Sud-àfrica, he vist gairebé l'equivalent a dues mitges parts de diversos partits. Em sembla que puc afirmar que la selecció que representa Espanya és la que ofereix un millor espectacle. No m'emociona ni m'irrita. No m'emociona perquè mai no m'he sentit representat pels seus colors ni pels seus símbols, i només m'irritaria si fos el cas que, considerant-me part d'ells, em sentís contínuament exclòs, com fan amb els espanyols que viuen als Països Catalans.

Ara com ara em fa feliç que el món de l'esport, el del futbol en particular, reconegui explícitament que el joc d'Espanya es fonamenta en el que practica des de fa anys el FC Barcelona, l'equip amb més jugadors formats al propi planter del club català.

Les celebracions dels èxits de la selecció espanyola són i seran grans allà on pertoca. Però no ens enganyem, aquí no es poden comparar amb les que susciten les grans celebracions del Barça. I malgrat els èxits dels representants espanyols, a casa nostra l'independentisme cada dia creix i creix.

SENTÈNCIA TC: THAT IS ALL, FRIENDS

2010-06-29T11:04:00.008+02:00

Quatre anys, un tribunal deslegitimat que reordena la llei per damunt de la voluntat popular expressada en referèndum... S'acabaran per fi els intents –ingenus o no però sempre unilaterals– de projectes federalistes.

Final del camí, i si no els agrada que es facin repicar. O dit d'una altra manera, encentem una nova ruta plens d'il·lusió i que, per a no res, ens ha de resultar estranya.

BURCA I NICAB

2010-06-28T17:36:00.009+02:00

Que en temps de crisi els polítics es dediquin únicament a legislar sobre temes de nul·la transcendència, procurant l'obtenció dels màxims rèdits electorals com a objectiu prioritari, és una realitat directament proporcional a la incapacitat que tenen per resoldre les dificultats quotidianes de la majoria de persones. Quan els interessa desviar l'atenció de temes concrets de país que afecten directament la ciutadania surten amb el renovat «ara no toca» i aporten com a exemple el tòtem de l'economia. I incapaços com són no es dediquen ni a una cosa ni a l'altra. Demagògia stricto sensu.

Amb el tema del burca i el nicab, uns quants alcaldes temorosos de perdre el càrrec han mostrat un més que notable esverament previ a la reflexió. El més trist és que la majoria d'alcaldes catalans crítics amb aquest model de vestimenta formen part d'uns partits (PSC-PSOE, la majoria, i altres de CiU) que vacil·len des de fa anys en massa temes, la qual cosa dóna ales als xenòfobs i a la dreta postfranquista, que recull amb prestesa aquestes propostes i intenta extraporlar-les urbi et orbe.

El debat fóra creïble si versés sobra la laïcitat del país de forma global, sobre la conveniència o no d'exhibir determinats trets identitaris de forma pública aquest, però, és un debat que no interessa, és impensable en la falsa democràcia que ens ha tocat suportar.

Que el debat és trist i de poc calat es justifica per si sol, però el més intolerant és que s'immisceixin en la llibertat individual i no ens permetin posar-nos el burca ni per carnaval, és clar que abans caldria trobar algú que ens els proporcionés, ni que fos alguna empresa de venda per correspondència...

Per tal de no veure'ls la cara jo posaria el burca a més d'un, així, de passada, també se'm faria més difícil d'escoltar les bajanades que diuen.

TEMPS DE FOGUERES

2010-06-22T00:38:00.093+02:00

La moda de les tertúlies als mitjans més que aportar arguments diversos serveix perquè un reduït grup de privilegiats se'ns vagi repetint d'emissora en emissora o de tele en tele. En un món on l'especialització s'ha imposat en tots els ordres de la vida, resulta que ens presenten iteradament uns opinadors que saben de tot i sempre.

En temps de revetlles em permeto la petita venjança d'enviar al crematori de la meva foguera particular determinats personatges. Podrien ser molts més però prefereixo reservar-me una part del combustible per a futures festes i cremes.

MÀRIUS CAROL.– És una llàstima que talents com el seu prefereixin instal·lar-se a la terrasseta de l'establishment abans d'intentar imposar una bona línia de coherència i serietat, com demostren els seus primers treballs. Avui dia s'ha transformat en el paradigma del perfecte TT (tot terreny), tant pot fer un debat polític, esportiu o una crònica de la reialesa... Això sí, sempre al servei del Grupo Godó. Qui l'ha vist i qui el veu...

PILAR RAHOLA.–Capaç de generar un excés de tot allà on es trobi. Recordo la definició,

si no exacta aproximada, que recent-ment feia Vidal Vidal d'aquesta star badalonina: «La Belén Estebán catalana, té la virtut d'aixecar la veu més que ningú per reforçar la seva raó». Una altra, aquesta vox populi: «Com una Fallera Major en vigília de festes, es passeja i la passegen per platós, redaccions i emissores múltiples».

BIBIANA BALLBÉ.– Afortu-nadament la fulgurant emergència del personatge ha impedit el seu empitjorament. Aquesta noia et pot explicar el més tràgic dels terratrèmols mai registrats amb el mateix somriure amb què explica l'última festa que ha celebrat. Els seus escrits són del tot prescindibles, tenint a l'abast personatges notables, l'única cosa que en traureu és on s'han trobat a fer un cafè.

JOSEP CUNÍ.– Calen raons?Que el nostre sigui un país petit no significa que alguns se'l puguin fer a mida.

ELECCIONS AL FC BARCELONA

2010-06-15T11:58:00.015+02:00

Que aquest és un país de trepes, malvats, envejosos i escaladors llepes no és cap secret ni falta que fa exposar-ne exemples. La campanya electoral al FC Barcelona ha aportat una nova ocasió per practicar aquest tipus de deshonestedats.

Sense discussió pel resultat de les eleccions, algun dia algú ens haurà d'explicar el perquè del suport mediàtic gairebé absolut al candidat elegit. Ni una sola excepció, bé, jo n'he trobat dues (una i dues), d'influència mediatica relativa o encara escassa. El suport descarat, gairebé insolent, dels mitjans audiovisuals autòctons a un candidat els mèrits del qual a la primera Junta de l'anterior presidència es reparteixen amb sorprenents encerts (Ronaldinho) i escandalosos fracassos (intervenció esportiva, desmembrament del futbol base...) no s'explica sinó és per desacreditar la bona feina del millor president que ha tingut l'entitat, Joan Laporta, amb qui l'equip ha assolit els més grans èxits de la història del club. Les aspiracions polítiques del president sortint –lícites al cap i a la fi– podien inquietar la classe política però aquest fet no justifica la unanimitat de la premsa esportiva i no esportiva per atacar-lo, donant suposadament suport incondicional al candidat més antagonista amb la gestió més brillant que mai ha tingut l'entitat.

Algú s'ha d'explicar, i em temo que no ho farà ningú a no ser que els resultats esportius immediats provoquin un daltabaix –ho lamentaríem tots– o la caverna antilaportista no recuperi els privilegis econòmics que ja deuen tenir pactats –publicitat al Camp Nou, etc.– i que en el seu dia van ser retirats per la Junta sorgida l'estiu del 2003

EDUCACIÓ OBLIGATÒRIA

2010-06-11T16:35:00.013+02:00

Gràcies a la crisi, al món de l'educació obligatòria se li obren unes expectatives no imaginables des de la tan criticada dècada dels 80 del segle passat. La retallada del Departament d'Educació podria comportar que els docents deixin de programar unes quantes activitats, visites i colònies, així com l'abandonament de l'estrany vici de destinar munts d'hores, dies o fins i tot setmanes senceres a preparar castanyades, Nadal, carnestoltes (ai las! la majoria de pares i mares no es disfressen mai ni enlloc però, això sí, que la canalla ho faci als centres, que aquests no el canviïn mai i, si pot ser, de portes obertes, que tothom gaudexi de no saben ben bé què). Si queda alguna data lliure es mal prepara la Diada de sant Jordi, més aviat amb poca gràcia i reiterant els mateixos materials, idees i continguts, que això d'escriure i llegir cada dia sembla més passat de moda.

Si no per excel·lir almenys per millorar notablement l'actual situació, només caldria recordar al Govern, al Conseller, càrrecs polítics i de confiança que no retallin les ratios, que mantinguin o augmentin –ara que els sobrarà pressupost d'altres partides— les atencions a l'alumnat amb dificultats o amb capacitats superiors, aquests sempre se citen en la paperassa (ui, perdó) però no he vist mai enlloc cap atenció sinó la particular que cada docent hi dedica pel seu compte.

Per elevar el nivell educatiu del país –actualment en caiguda lliure– caldria, a més a més de la suposada eficàcia docent, la mínima dedicació de la Conselleria en una pila d'assumptes iniciats els últims anys, perquè havent introduït tants formalismes, discutibles proves de nivell, cursos seminaris i cursets, la majoria dels quals únicament al servei de l'aparador oficial i en benefici d'un sobresou per a uns quants, el resultat continua essent el que és, deplorable a la vista de tothom. I només falta que carreguin els neulers als docents, quina barra!

Entre ensenyament i educació fa temps que el país s'ha oblidat de la docència. Ara, però, si la Conselleria no ho malmet som, doncs, al llindar de la recuperació. Ja era hora, gràcies, Ernest Maragall, antecessors i col·laboradors.

CRISI

2010-06-05T12:28:00.011+02:00

Daniel Cohn-Bendit, Dani el Roig el 1968, reconvertit des de fa uns anys en Dani el Verd, dóna una lliçó de com resoldre la crisi i deixar de fer l'hipòcrita.

IRREFUTABLE

2010-06-04T16:07:00.012+02:00

Malgrat els desmentiments no mai prou significatius ni clars de la cúria romana, les excuses (vídeo) encara pitjors del cardenal Tarcisio Bertone, que mereixerien un altre encausament, els abusos més que provats de Marcial Maciel (vídeo) –Legionarios de Cristo– i el que encara desconeixem, la foto del vitrall que encapçala el text sembla la prova definitiva per resoldre el cas dels abusos de l'Església Catòlica.

EX TENEBRIS LUX

2010-06-01T20:05:00.007+02:00

Abandonat i en desús el mot nacionalisme per interpretacions contradictòries, ens centrem en els termes sobiranisme i independentisme. Els sobiranistes podrien ser aquells que opten o optaven pel pactisme, per l'encaix en la pell de brau sota el mateix sostre, en el seu moment Joan Maragall, més tard, Miquel Roca i Junyent, el Pasqual Maragall alcalde i President de la Generalitat, per citar alguns noms de personatges que s'han significat en l'intent. Molts dels que s'encabien fins fa poc en aquest sector han optat definitivament i clara per l'independentisme; personatges influents en altre temps de l'àmbit socialista, Xavier Rubert de Ventós, Jaume Sobrequés (vídeo), Joan Blanch (vídeo); de l'òrbita convergent, Max Cahner, Joan Vallvé o, fins i tot, de Unió Democràtica de Catalunya, Agustí Bassols, s'han destacat darrerament per la via de la independència com a únic camí per a la supervivència política i econòmica del país.

El conformisme i la immobilitat de Montilla vacil·la entre l'interès per mantenir càrrecs i sous i el sobiranisme parcial. És hora que el President escolti també les veus –algú queda encara dins el PSC que ho pot fer, si el volen escoltar– que han de permetre'ns l'accés al sobiranisme independent i sense embuts.

El tema de les consultes iniciades a Arenys de Munt és una magnífica plataforma del futur. La baixa participació no exclou la legitimitat de l'acció i de l'invent, menys encara si tenim en compte que algunes institucions i la majoria del Govern han optat per la indiferència simulada. Els que més aviat veurien millorada la seva condició en el cas d'assolir la independència són precisament aquells que menys hi participen. Cal, doncs, persistir en l'intent. Recuperar de nou i de bona fe l'encaix amb Espanya no produeix sinó misericòrdia...

És el moment també que les institucions del món econòmic del país juguin almenys un paper neutral –que no la neutralitat com a acceptació de l'actual status quo– i ofereixin les seves seus, auditoris, sales d'exposicions, etc. per a la celebració d'actes a favor i en contra l'autodeterminació enlloc d'amagar-se com han fet fins ara, argumentant falsament que és un tema que no els pertoca.

És arribada l'hora d'exigir la veritable política o almenys la d'exigir als partits polítics independentistes que tinguin la fita per a la formació d'un estat català el més aviat possible.

CONSULTES

2010-05-28T16:55:00.010+02:00

A hores d'ara ningú amb quatre dits de seny —excepte alguns polítics de dretes que ho dissimulien públicament però no en privat— desconeix que Catalunya ha iniciat un nou i potser el més greu període de decadència de la seva història, similar a l'iniciat al segle XV. En aquests moments els intents per desacreditar i empobrir el país són més ferotges que mai. La industrialització va permetre sobreviure econòmicament al franquisme però, ara, instaurats de ple en la globalització, l'ofec del país és ràpid i efectiu: ens neguen participar en la gran competència portuària, els aeroports resulten carregosos per als passatgers i absolutament nuls per a les empreses que es podrien instal·lar al país i per les que ja hi són, les comunicacions ferroviàries més que deficients –l'estat de moltes estacions mereix un rècord Guinness–, i la resta de comunicacions terrestres, defectuoses i cares... L'eix mediterrani per a mercaderies mil vegades promès i pendent sembla que no interessa i que han trobat una millor font de vots i electors a l'Aragó, malgrat encarir el projecte...

Cal que en un futur molt pròxim Catalunya reneixi pacíficament, amb el desig de mantenir les millors relacions de veïnatge amb la resta de pobles que l'envolten.

INVOLUCIÓ

2010-05-26T17:11:00.014+02:00

Després de la mort del dictador i l'esclat democràtic de finals des 70 del segle passat, completat amb l'«Estat de les autonomies», el del cafè per a tothom, hem d'acordar que, efectivament, s'adonen que a la pell de brau hi ha més parlaments del compte. Sense cap tipus d'embut volen fer desparèixer de contingut les autonomies existents, sobretot les dues que més molesten, la catalana i la basca. I com que la basca ja la consideren força integrada després de l'impagable col·laboració dels jutges que van disposar la il·legalització dels partits que més nosa els feien, ara només els falta eliminar, en un nou intent, Catalunya.

En realitat els espanyols mai no han oblidat el que Manuel Azaña va deixar escrit: «Lo mejor de los políticos catalanes es no tratarlos», o aquesta altra gran frase: «Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años». La famosa conllevancia d'Ortega y Gasset, que ja Pasqual Maragall donava com a opció de nul·la utilitat, evidentment, no ens serveix ni en servirà quan la mamella s'assequi del tot. Si no ens volen sinó per cobrar-nos a canvi de no res, atorguem-los-hi la independència, ja que no ens la concedeixen.

Pel bé de tots els pobles, i especialment d'Espanya, confiem que el final de l'actual status quo arribi com més aviat millor, i es doni per acabada aquesta farsa i aquest malson.

NO RESPONDRE CORREUS

2010-05-22T10:57:00.014+02:00

Procurem ensenyar en el respecte, l'educació i les bones maneres però el fracàs en el sistema és gairebé total i rotund. En l'àmbit escolar s'ha inventat de tot i amb denominacions diverses (l'última, «educació per a la ciutadania», com si a les aules es fes una altra cosa!).

Avui la gent t'atura pel carrer per demanar qualsevol informació sense ni desitjar-te el clàssic bon dia, més que una sol·licitud formal sembla una agressió. Tan bon punt reben l'objectiu de la seva demanda/exigència, només amb sort en rebreu les gràcies.

Fins no fa gaire, la correspondència postal que es rebia a casa s'acostumava a respondre (gràcies aquest hàbit tenim valuoses obres editades). La tradicional carta i la postal que ens portaven notícies i records des dels indrets més llunyans han desaparegut en favor del correu electrònic o e-mail. No sé si una cosa té a veure amb l'altra però el cert és que cada vegada la tendència a no respondre els correus rebuts a la bústia de l'ordinador és més que notable. També hi ha els que responen tard, quan l'interès de la qüestió resulta un absurd. Devem ser rars el que ens estranyem que alguns fins i tot trobin més pràctic agafar un vol barat per anar a visitar un amig/iga o un parent que es troba lluny, ni que sigui a l'altra banda del món, abans d'haver de respondre mitjançant l'escriptura un correu electrònic. Això sí, incapaços com són, no s'adonen que hauran dedicat molt més temps en la compra del bitllet que el temps que es necessita per escriure i enviar un correu amb quatre paraules sentides.

... I LA LLIGA!!!

2010-05-16T22:42:00.020+02:00

Finalitzada la temporada de futbol amb quatre títols (dues Supercopes, Copa del Món i la lliga, a part de l'Eurocopa de bàsquet i altres títols que poden arribar en aquesta i altres seccions) potser valorarem més i millor els èxits de l'anterior. Per al soci i l'aficionat culer el triomf en la lliga suposa un altre obstacle superat i una nova immensa alegria. I sí, celebrem els títols del Barça, entre altres raons, perquè tenim poques coses a celebrar...

L'actual gestió del club ha comportat la superació dels millors èxits de l'entitat, motiu pel qual hauríem de suposar la continuïtat del model. Però sembla ser que hi ha massa interessos en el relleu del patró actual, a banda dels intents per desacreditar l'actual presidència. Els mitjans més poderosos allarguen els seus tentacles tant com poden i insisteixen en el canvi amb l'artilleria pesant de reconeguts periodistes a sou dels seus capricis. La caverna neoconservadora espanyola té la seva rèplica en l'àmbit esportiu, i a casa nostra, en el marc de les eleccions al FC Barcelona.

IDEOLOGIES (SUPOSADES)

2010-05-10T22:56:00.019+02:00

Mai no m'he cregut això de la democràcia, en què qui controla més mitjans i disposa de més calés acostuma a tenir la paella pel mànec. Menys encara quan les ideologies han desaparegut i només una ratlla molt fina separa les dretes de les esquerres. I encara menys quan entre ells pacten el més essencial de la qüestió democràcia, és a dir, el manteniment de les llistes electorals tancades, amb la qual cosa uns i altres no fan sinó buidar de contingut i de sentit el sistema per als qui ens neguem a pagar la quota de qualsevulla de les sigles. En la mesura que poden, a tots plegats, només els interessa ocupar càrrecs i/o sous, o això sembla.

La dreta.–

Neocons, neoliberals i democratacristians no amaguen sinó interessos personals o sectaris. El que de positiu ha pogut aportar la dreta tradicional als valors humans ja fa cinquanta anys que ho va fer. Els seus mitjans solen ser pamflets actualitzats de la Inquisició amb quatre retocs de suposada modernitat carrinclona. Quan els interessa apropar-se al feixisme no tenen escrúpols, els seus dirigents, en fer-ho, amb l'excusa que calgui, com per exemple, diuen, per llevar vots a la ultradreta (?!).

L'esquerra.–

Com hem de creure'ns uns personatges que diuen defensar valors dels quals fins fa quatre dies renegaven? Com poden enganyar-nos de nou aquells que han preferit fer carrera a recer d'unes sigles? Quin crèdit mereixen després d'haver comprovat la seva gestió en el govern? ¿Quina crítica pot aportar l'esquerra quan creu en la propaganda oficial, quan els seus dirigents viuen d'un sistema i d'uns privilegis que alhora i públicament diuen combatre? ¿Per què considera excepcional la reincorporació a l'anterior feina un cop abandonat el càrrec –electe o de confiança– pel qual se'ls va nomenar? Els suports històrics, se'ls en van per tot arreu. Les classes més humils perquè prefereixen la telescombraria, i els abans progres perquè han redescobert que mai no van ser d'esquerres ni tan progres com imaginaven.

S'atreveixen sense vergonya a cercar el «centre» com a signe de credibilitat (?!). L'esquerra, doncs, s'ha quedat nua i sola.

Si hem de continuar creient en el seus valors, convindrà que algú refundi la idea i el projecte. Els actuals models i els seus dirigents han fracassat del tot. I, ves per on, com el franquisme, ningú no pensa obligar-los a passar comptes?

GINEBRA

2010-05-04T00:42:00.015+02:00

«Nosaltres volem un país

econòmicament pròsper,

socialment just,

políticament lliure,

espiritualment ric

i ecològicament sostenible.»

Bon viatge i bona feina!!!

ARA ÉS HORA, CATALANS

2010-04-29T23:04:00.028+02:00

No per intuïda, l'eliminació d'ahir de la Champions League dol menys. Entre altres consols ens queda el d'evitar unes quantes garrotades als catalans que estaven disposats a anar a la capital espanyola, d'acord amb les declaracions de manca de protecció que oferia Esperanza Aguirre. Que aquesta Champions no era per a nosaltres era tan clar com que tampoc ho serà la lliga. Tot i que podria haver estat qualsevol, ens n'han fet fora els portuguesos, per ordre de rellevancia: un tal Olegario Benquerença, José Mourinho i, de rebot, Cristiano Ronaldo perquè part del seu fitxatge incloïa la impossibilitat que el Barça arribés a la final del Bernabéu, ara de nou a mans del ser superior Florentio Pérez. Per cert, per què no canvien del seu estadi aquest nom amb tuf feixista?

La lliga 2009/10 vergonyosament tampoc serà nostra. Hi ha massa comitès per entremig. El de la violència, que no incoa el que no li interessa; el d'àrbitres, que deixarà en no res l'expedient a Guardiola però que no deixa de ser un avís; el de disciplina esportiva, que perdona i sanciona segons els interessos dels seus dirigents... Està escrit des de l'inici, i l'últim 0 – 2 que vàrem engaltar al Real Madrid al seu camp no farà sinó enaltir encara més la verbositat de la seva «gesta». Els catalans, ingènuament, de la persistència, en fem una virtut i un defecte.

En aquests moments en què la manca de títols és una obvietat –en-cara que alguns "persisteixen" en una possibilitat del tot inviable–, cal reafirmar el suport al jugadors, a l'equip tècnic que des de fa anys ha sigut fidel a un estil i als directius que ho han fet possible sense desestabilitzar l'entitat.

VENITE APOTEMUS

2010-04-29T22:51:00.010+02:00

Havent superat el tradicional període dels 100 dies d'existència del blog, estic disposat a acceptar, ni que sigui per analogia, la crítica del tipus que sigui.

La gent gran només s'informa a base de llegir encara els tradicionals diaris de paper, però el món, la informació i l'opinió han canviat. Ja no és vàlida l'opinió dels professionals de la ploma que equiparen de forma única tot el que apareix a la xarxa amb l'excessiva dosi de testosterona adolescent. Aquest no és un blog professional, em conformo en ser considerat un simple amateur amb detalls diversos i obert a qualsevol tema. Com vaig manifestar en anteriors ocasions, almenys d'entrada i de moment conservo la idea, tampoc tinc interès en formar part de cap blogosfera ja que aquests grups solen tancar-se en ells mateixos, la qual cosa evita el debat autèntic (que aquí ni defujo ni fomento). Com que la majoria dels que em seguiu us manteniu allunyats de crear el vostre propi espai mitjançant aquesta eina, us esperono a participar en la forma que vulgueu a través d'aquest blog.

Si les vostres aportacions en forma de comentaris generen debat, benvingut sigui. Jo intentaré mantenir-me'n al marge, ja que amb el post quedo més que satisfet. Només en comptades ocasions –com he fet fins ara– m'ajuntaré al debat.

SANT JORDI i DIA DEL LLIBRE

2010-04-24T16:27:00.018+02:00

Independentment del dia de la setmana en què s'escau, del temps que fa i d'altres aspectes, el 23 d'abril la gent surt al carrer amb ganes de passejar, comprar roses i algun llibre. La Diada de sant Jordi és un motiu per demostrar al món que som alguna cosa...

Molt em temo, però, que des que s'ha oficialitzat a nivell polític i mediàtic la primigènia intenció de la festa capgiri el seu significat. Amb la inestimable col·laboració dels mitjans la gent convenç altra gent perquè s'aturi a les parades que les llibreries tenen instal·lades arreu i mostrar-se les adquisicions realitzades. Es produeix una psicosi multitudinària que impedeix realment una compra distesa i eficaç.

Informativament no té sentit que a la vigília els mitjans, com endevins dels temps mitjos, ens anunciïn quin seran els títols més venuts, els quals, evidentment, acaben essent els que han pronosticat vés a saber amb quin ocult interès...

La resta de l'any, llibreries i floristeries continuen esperant l'entrada de clients mentre treuen la pols que acumulen a l'interior de les botigues.

SAMARANCH, JUAN ANTONIO

2010-04-22T15:49:00.029+02:00

El món i les persones mostrem cares diverses perquè som un conjunt de pensaments, idees, creences, especulacions..., ara bé, quan aquest conjunt mostra doctrines antagòniques, cal pensar que ens trobem davant d'un boig o que la memòria selectiva ens mena a l'oblit i només recordem el que interessa. Els mitjans informatius, sota el poder econòmic i polític pertinent, no haurien de caure en aquest parany, però una vegada més resulta indignant que facin hagiografia barata i endolceixin segons els convingui la personalitat de qui fou, entre altres càrrecs, president del CIO.

Un bon nombre dels que ahir, avui i potser demà n'exalten les lloances són els mateixos que ens recorden que cal firmar contra el processament del jutge Garzón, instigat pel mateix partit en què va participar fins a molt darrere hora l'ara homenatjat.

La revista El Temps recollia no fa gaire (núm. 1327, 17 de novembre del 2009) un article un article de Xavier Vinader on explicava que el seu silenci en un afer d'espionatge del KGB a l'ambaixada espanyola a Moscou, de la qual n'era titular, li atorgà els vots de l'antic bloc comunista per accedir a la presidència del CIO. En qualsevol cas, llavors com ara, poques veus, es van alçar per explicar la veritable història d'aquest senyor de Barcelona. Com en èpoques pretèrites ens cal cercar la premsa estrangera no espanyola (Anglaterra, EUA, Àustria, França, Itàlia, Austràlia...) per copsar la versió més realista de l'home i la seva obra.

Entre altres adjectius, un dels que més li esqueia era el de feixista, si voleu suavitzar-ho, col·laboracionista, franquista...

ís·þorskur

2010-04-20T13:42:00.032+02:00

L'erupció del volcà islandès Eyjafjallajökull, a banda de mostrar la fragilitat del món que hem construït, ha aconseguit posar al frontispici del diaris de tot el món l'illa islandesa i els seus habitants.

Snæland, Fjallkonan, Eylenda, Frón, Skeri∂, Thule, Hrímgrund, Ísafold i molts altres són alguns dels noms amb què els «frónbúi», és a dir, els islandesos, designen el nom del seu país, el qual pren Ísland (imatges) com a forma oficial més comuna. La llengua islandesa manté un alfabet particular adaptat del llatí i és considerada una llengua indoeuropea propera a les escandinaves.

Situada a l'extrem nord-oest d'Europa, Islàndia és una petita illa en comparació amb la seva veïna del nord, Grenlàndia, l'illa més gran del món. Els primers habitants d'Islàndia, per referir-s'hi, esbombaren el nom «illa del gel» i, també amb tota la intenció, escamparen el d'«illa verda» per referir-se a la gran illa veïna del nord, per tal de desviar cap allà possibles invasions. L'Alþingi, constituït en època dels víkings i reinstaurat el 1848, competeix amb altres assemblees parlamentàries per ser considerat el primer òrgan pseudodemocràtic del món.

En l'actualitat, malgrat la crisi del sistema financer local –el 2008 el govern es va haver de fer càrrec dels bancs islandesos–, les particularitats del foc i el glaç, l'equilibri amb el medi, el paisatge, les polítiques socials i d'igualtat, etc., etc. fan que Islàndia continuï essent un paradís envejable.

Xavier Moret és l'autor d'un bon llibre de referència, Islàndia, l'illa secreta, per saber-més, d'aquest indret. També hi ha alguns blogs interessants, com Direcció Reykjaviki, i no voldria acabar aquest post sense recordar que Miquel Calçada dedicà un episodi (capítol sencer) del seu Afers Exteriors a aquest país.

UNA VELLA CONEGUDA HISTÒRIA

2010-04-17T23:36:00.020+02:00

L'AVAR ÉS COM EL PORC QUE NO S'APROFITA SINÓ DESPRÉS DE MORT.

No per esperat resulta menys dolorós l'empat aquest vespre entre el FC Barcelona i l'equip rival d'avui, així com el altres empats que de ben segur seguiran fins al final de l'actual lliga. La possible manca de títols no amaga la satisfacció i l'orgull que aquesta temporada també sentim pel joc d'un l'equip que és i té voluntat de ser referència de país i pels qui l'han gestionat en els darrers anys, malgrat patir atacs des de tots els àmbits. Les dificultats per assolir l'actual lliga no es desvinculen dels interessos per bombardejar la continuïtat en la gestió del club de cara les pròximes eleccions. Enfront unes molt bones temporades i transparència en la gestió, que podrien –i poden encara, malgrat els entrebancs– coronar amb una espectacular temporada no només en futbol sinó també en les més significatives de les seccions, és a dir, en bàsquet, handbol i hoquei, els intents per desprestigiar l'actual junta directiva i al seu president no cessen ni tenen intenció de fer-ho. Els motius són diversos, però se centren en el mateix enemic. De les crítiques que ens arriben de terres veïnes del sud no en parlaré ni m'interessen, però són curioses les que tenen origen al propi país i des de suposats entorns barcelonistes amb la intenció de fer forat en el desgast d'una gestió i resultats espectaculars, de llarg, els millors de la història del club. Motius? Allargaria el post, us remeto només a les hemeroteques i al record dels treballs iniciats per Ramon Barnils, qui en el seu moment promogué un estudi de l'economia en l'època del nuñisme i, més recentment, al treball publicat a la revista El Temps amb motiu de la moció de censura a l'actual Junta. No invoquem, com algú podria malintencionadament fer veure, el pensament únic sinó la mesura de la crítica responsable que des de tots els punts de vista resulta necessària i és plausible.

Acostumats com estem els catalans a commemorar derrotes, aprofito l'avinentesa que certifiquen els pitjors auguris que la minoria d'una bona colla d'amics havíem pronosticat enfront els més ingenus per rememorar i vindicar les opinions que ara fa poc menys d'un any van aportar als mitjans Sergi Pàmies, Pep Mayolas, Antoni Bassas, Toni Strubell i Trueta, entre molts d'altres en relació a fets protagonitzats per l'equip de futbol del FC Barcelona.

IURIS HISPANICA

2010-04-16T20:01:00.009+02:00

Que inventin una llei de partits per eliminar els que no els agraden i es quedin tan panxos, mostra el grau de democràcia que ens imposen.

Que el Tribunal Suprem es converteixi en instrument del feixisme espanyol i processi hic et nunc el jutge estrella de l'Audiència Nacional (sucessora del TOP) fa més riure que pena. I no seré jo qui, ni de broma, alci un dit en la defensa d'aquest personatge.

Que l'Estatut de Catalunya aprovat el 30 setembre del 2005, retallat al Congrés, referendat pel poble, sigui recusat després pel Defensor del Pueblo, PP i altres, fa un tuf només inversament comparable a les flaires dels dinars i sopars que paguem als membres del Tribunal mentre allarguen una sentència absurda.

Que tanquin Egunkaria i absolguin, set anys després i sense cap mena de rubor, els seus directius –a qui han practicat tortures– i no garanteixin que un fet com aquest no es repetirà és imperdonable.

Que el franquisme i la manca de llibertats a l'Estat espanyol siguin cada dia més presents és una realitat tangible.

Que el Barça no sigui campió d'aquesta lliga és una aberració com ho eren també les guanyades continuadament pel Real Madrid durant La Dictadura.

Cada dia en queda un de menys per a la independència.

A RITME DE MESETA

2010-04-11T16:22:00.031+02:00

Amb aquest país i amb el fer d'aquest govern els catalans, més aviat que tard, acabarem com els valencians i els illencs, és a dir, escèptics totals. Passada l'època del peix al cove, ens trobàrem amb el primer tripartit, que, presidit per Pasqual Maragall, va il·lusionar-nos amb amb la redacció del nou Estatut. Més tard vingueren les preceptives rebaixes, encapçalades inversemblantment per les que, immediatament d'aprovar-se l'Estatut al Parlament, José Montilla anunciava de presentar al Congrés espanyol. Amb el segon tripartit i la presidència de la Generalitat del propi Montilla havíem de confiar en la suposada capacitat de gestió d'aquest espanyol reciclat de català i la seva colla de sequaços. Han passat gairebé dues legislatures i de l'Estatut, cap bona notícia, la crisi econòmica i política la tenim instal·lada al bell mig de casa sense pensaments ni idees per foragitar-la... El gran gestor en qui alguns volien fer-nos confiar no ha estat capaç d'il·lusionar ni de crear cap tipus d'expectativa d'autogovern. A hores d'ara l'horitzo és fosc no només per al qui eufemísticament ens anomenen ciutadans i ciutadanes sinó per al propi sistema de partits. Només ICV defensa el tripartit, PSC i Esquerra no el contemplen, però res no és impossible després de les eleccions, CiU va anar al notari però pot ser que perdi la memòria... Com que la democràcia actual se'n fot del vot en blanc i de l'abstenció, prefereixo romandre en la utopia. I ja posats en això, imagino uns resultats on cap dels partits de l'actual Parlament aconseguís ni que fos un simple escó.

Continuen prenent-nos per rucs al servei dels vots que ens proposen. I mentrestant l'espanyolitzada TV3 enceta Telenotícies amb els guanyadors del concurs de trincos.

LA SEVA

2010-03-29T00:35:00.025+02:00

HIC ET NUNC

Que el bisbe de Terrassa, que ostenta càrrec i privilegis gràcies a diners públics, escrigui i publiqui en castellà m'evoca, malgrat la meva poca fe en el que predica, la campanya Volem bisbes catalans! Ara bé que sigui TV3 –televisió publica que té l'obligació, el mandat i el privilegi de preservar la llengua– qui es dediqui amb renovat esforç a malmetre i a no vetllar per cap dels aspectes més nobles i justos per al manteniment de l'idioma autòcton resulta senzillament aberrant. El que seria inimaginable en qualsevol emissora pública de qualsevol país ens ho trobem potenciat a casa nostra. I mentre no hauríem d'haver oblidat la divisa maragalliana –«la llum que ens ve del nord»– encara ens venen que ens volen posar a nivell europeu quan no deixen de projectar-nos al sud!

NON COMPOS MENTIS

La CCMC és o hauria de ser una eina imprescindible d'un país amb nombrosos problemes de supervivència lingüística, cultural i política. Potser per això molesta a determinada crosta socialista amb càrrecs al carrer de Nicaragua. Avui dia a TV3 sembla que no hi ha gairebé ningú disposat a aplicar les bases més naturals del llenguatge, ni guia per escoltar els criteris dels professionals de l'idioma. No es tracta de triar entre el català light i el català heavy sinó de fer un bon ús de la llengua, d'escollir un estàndard digne de la mateixa manera que trien un vestuari o una cara amable i creïble per als informatius. Hi ha prou i bons sociolingüistes al país a qui escoltar o dirigir-se abans de regalar-nos els autèntics desgabells que ens ofereixen gratuïtament i reiterada. Però sembla que hi ha més interès per eliminar un dels principals objectius col·lectius de TV3 i de la CCMC en general, la qual cosa no és sinó un atac a la línia de flotació de la supervivència cultural i lingüística del país.

El pitjor és que TV3 transforma l'ús del llenguatge de forma amagada, no admetent el nul interès que demostra per l'idioma, interès que s'hauria d'exigir no als convidats però sí als professionals del mitjà. L'afany per ampliar l'estatus perseguit, el del fals bilingüisme en què tothom sap castellà però només uns quants català, em porta al paral·lelisme inevitable entre els actuals responsables de la situació i Felip V quan aquest, en l'aplicació del Decret de Nova Planta, no dubtà d'escriure i ordenar allò de «...conseguir el efecto sin que se note el cuidado».

SIT TIBI TERRA LEVIS

Com que són intervencionistes fins a l'hora d'anar a cagar i sempre tenen una justificació per a tot, no us estranyi que algun socialista s'excusi en què volen protegir-nos de ser confosos per etarres, com els va passar fa poc al grup de bombers catalans de vacances a França, ja que tenir una vaga pinta d'espanyol i parlar un idioma que s'hi assembli implica haver d'acceptar aquest tipus de conseqüències sense dret a reclamar.

D'un país i un govern que rebaixa les hores de l'idioma propi –de tres a dues – al batxillerat i en acabar l'ESO tothom surt amb el certificat de nivell C a la butxaca se'n pot esperar, com a mínim, que aconsegueixi equiparar el català amb el gallec en la seva relació amb el castellà més que no pas el finès o l'holandès respecte l'anglès.

NOTA.– El servei de teletext també és una autèntica mina dels despropòsits. I en una altra ocasió parlarem del contingut de les informacions i/o d'allò que expressament no informen.

Per no ser titllat una vegada més d'incrèdul compulsiu, en la secció Cançó setmanal recomanada he adaptat l'entrada al moment de la litúrgia actual, sense defugir el precepte cinematogràfic imposat.

SET – HISTÒRIES DE CINE – SET

2010-03-23T00:06:00.010+01:00

Benvolgut Adso, si tingués respostes per a tot estaria ensenyant Teologia a París. (Guillem de Baskerville a El Nom de la Rosa)

Per raons diverses vaig poc al cinema i cada vegada m'hi veuran menys perquè entre la brutícia de la sala, l'olor de blat de moro, la butaca que et venen sense numerar i que t'obliga a arribar deu minuts abans en determinades sessions i haver-te d'empassar mitja dotzena de trailers, m'hi sento terriblement incòmode. És car –enlloc he pagat tant com al nostre país– i no vull participar més a engreixar les butxaques d'uns exhibidors còmplices de boicotejar amb falses excuses la nostre maltractada llengua. M'adaptaré a les noves, o ja no tan noves possibilitats que disposem per veure cinema a casa, sol o en companyia.

No sóc especialista en cinema, tanmateix m'atreveixo a recomanar set pel·lícules de cine que m'han colpit. Si hagués de trobar un fil conductor que les emparentés segurament apuntaria els límits de les relacions humanes en l'àmbit i la idea del concepte de l'amistat.

NINGÚ NO ÉS PERFECTE (Some like it Hot) EUA, 1959, de Billy Wilder. Combina magistralment els ullets que destria el film vers el gènere negre i el musical. La disfressa elevada a categoria. Ultrapassats 50 anys de la seva estrena als EUA, qualsevol altre comentari resultaria sobrer per aquells que ja l'heu vista un munt de vegades i no us en canseu mai.

PRISCILLA, REINA DEL DESIERTO (The Adventures of Priscilla, Queen of the Desert), Stephan Elliot. Austràlia, 1994, un bon road movie i excel·lent comèdia. Drag Queens i homosexualitat tractats amb humor no mancat de moments tensos i rigor en el guió. El vestuari, impactant. I will survive, de Gloria Gaynor, i Abba es comporten com siamesos de la banda musical en aquest inesborrable film.

JUSTINO, UN ASESINO DE LA TERCERA EDAD, Espanya, 1994, excel·lent òpera prima de La Cuadrilla. Filmada en blanc i negre i amb un pressupost baix, mostra amb tocs d'humor àcid i dramàtic, la realitat de l'Espanya del terç final del segle XX, allunyada del desarrollismo oficial i de les veleïtats predemocràtiques del moment.

GUANTANAMERA, Cuba, 1995, Tomás Gutiérrez Alea. Un altre road movie d'embolics, on el tema de l'amor i la mort conviuen en estreta relació. No exempt de crítica ferotge i intel·ligent a la realitat de l'entorn, mostra l'evolució de l'autor en el context de la societat cubana. La lògica limitació de mitjans li atorgarien els mèrits que li manquen si aquest fos el cas.

LOS LUNES AL SOL, Espanya, 2002, Fernando León de Aranoa. En ple període d'emergència econòmica, aquest film coral ens recorda l'encara realitat existent per a molts. Pretesament ignorada des de detrminats mitjans, tots aquells que en el seu moment la van trobar exagerada, convindria que la revisessin ara que alguns disposen de més temps que no voldrien.

QUEMAR DESPUÉS DE LEER (Burn after Reading), EUA, 2008, de Joel Coen i Ethan Coen. El guió, una veritable obra d'enginyera transformada en thriller d'espionatge còmic i humor crític amb el cinisme, les obsessions i les paranoies de bona part de la ciutadania nord-americana. Juntament amb Fargo (1996) i The big Lebowski (1998), per a mi, el millor dels Coen.

LA SUERTE DE EMMA (Emma Glüsk), Alemanya, 2006, dirigida per Sven Tddicken. Una història sublim, en un to dur, vital, sentit de l'humor finíssim i ajustat. De nou la mort i les ganes de viure, allunyades del melodrama tendre injustificat. La duresa filantròpica del final paga de sobres el preu de la pel·lícula.

METGES

2010-03-17T09:35:00.011+01:00

El col·lectiu mèdic va ser el més important dins la militància del partit nazi.

Podem establir que d'uns anys ençà el sistema sanitari públic ha millorat considerablement. Si hom té la sort de gaudir d'una relativa bona salut pot permetre's l'afirmació anterior. Deixant de banda els despropòsits amb el tema de la grip A, les llistes d'espera per a intervencions o les derivacions als especialistes, el sistema més o menys funciona. Tenim bons oncòlegs, bons cirurgians, bons odontòlegs, bons ginecòlegs... Segurament d'això en podeu donar fe molts de vosaltres, entre els quals cal comptar un munt d'estrangers, siguin jubilats europeus a la costa o immigrants de condició diversa. La medicina tradicional que ens empara, però, s'ha mostrat insuficient en molts aspectes. Anar al metge per una trista malura comporta una llarga espera de mesos si et deriven a «l'especialista». Això fa que la majoria de mortals hàgim de procurar-nos un servei mèdic paral·lel, evidentment de pagament. Els canvis soferts en l'exercici de la medicina formen part dels nous avenços que pateixen els pacients. Avui dia els metges no toquen els malalts. Les exploracions acostumen a ser radiològiques, el que no es veu mitjançant la imatge no existeix, si una analítica no demostra el contrari el pacient és una persona sana. De vegades quan disfunció es confirma per aquests mitjans és tard... Abans, amb menys recursos, els metges exploraven els malalts i, sovint, l'exploració incloïa la palpació de determinades zones del cos del pacient, amb la qual cosa el metge o l metgessa intuïa una possible afecció. Aquesta pràctica sembla haver desaparegut dels manuals mèdics i es deixa per a fisioterapeutes, quiromassatgistes o practicants de les medecines o cures alternatives, la majoria dels quals mereixen poc crèdit als titulats a les nostres universitats però les cosultes dels quals cada vegada són més plenes de gent insatisfeta amb els tractament únicament farmacològics de la medicina tradicional.

Ah, no fumi, no begui, un cigarret furtiu i una cervesa al mes d'agost, per als nous metges del segle XXI poden justificar el vostre inconegut diagnòstic. Si no fumeu ni beveu,el diagnòstic pot ser establert com a síndrome psicosomàtic, qualsevol cosa per treure-us del damunt i passar la tarja de la vostra mútua les vegades que calgui. Sí, el sistema sanitari, públic o privat ha millorat considerablement perquè fa una anys la gent es moria abans...

JULI CAPELLA

2010-03-08T22:57:00.032+01:00

Un seguidor del blog i alhora amic, el Jordi, em fa a mans l'article que publicà a la seva columna setmanal l'arquitecte, dissenyador i periodista Juli Capella. Per la seva concreció i claredat d'idees em permeto reproduir-lo amb l'esperança d'escampar-lo entre el personal que s'apropa a aquest espai. I donat, doncs, que es tracta d'un post singular perquè l'autoria és aliena, em permeto completar aquesta introducció amb uns prou coneguts versos perquè cadascú faci el que li doni la gana, sempre que utilitzi el cervell pel que serveix:

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol, Ara mateix, dins L'Àmbit de tots els àmbits (1981)

¡ADÉU, PARTITS POLÍTICS!

Adéu partits polítics, que una vegada vau ser instrument de transformació i avui ho sou de manutenció. Adéu, perquè us heu convertit en màquines amorfes de gestió sense ideologia.Adiós,perquè només prometeu allò que vol sentir la gent. Perquè us heu convertit en un trust que defensa els seus propis interessos i no els seus votants. Adéu, aparells aparatosos, que heu pervertit la vostra organització, cada vegada més blindada i burocràtica. Adéu, perquè tots esteu tacats per un finançament tèrbol i il·legal. Good-bye, per haver perdut l’ètica buscant desficiosament l’aritmètica. Agur, per recol·lectar addictes en lloc d’afins, fidels en lloc de fidedignes, empleats en lloc de col·legues. Adieu, perquè el vostre corporativisme us deslegitima. Adeus, perquè tots elaboreu el mateix programa electoral pensat per acontentar tothom, i que sabeu perfectament que no complireu. Adéu, perquè només us distingeix la prioritat de subsistir i només us preocupa què diran els mitjans de comunicació. Auf Wiedersehen, perquè tenir militants ja és una aberració anacrònica i premonitòria. Adéu, perquè, des dels vostres despatxos, sempre us assabenteu tard i malament del que passa al carrer. Adéu, perquè no sou exemple de transparència ni de renovació. Adéu, perquè encara seguiu elegint el vostre líder amb el 95% dels vots. Adéu, perquè en pro de l’eficiència heu cancel·lat el debat i la discrepància. Adéu, perquè cada vegada esteu més lluny de la gent i més a prop entre vosaltres. Ciao ciao, perquè us espanta la gent que destaca i preferiu entre les vostres files mediocres. Adéu, perquè feu pudor de ranci i de tancat. Perquè us defenseu entre vosaltres a costa del ciutadà, segrestant-lo de la política. Au revoir, perquè intenteu silenciar altres organitzacions socials i moviments polítics que no podeu manipular i us van prenent terreny. Adéu, estimats partits polítics, us esteu carregant la democràcia que un dia vau ajudar a forjar. Sens dubte vau ser útils, gràcies pels serveis prestats, però el segle XXI us diu adéu, sense nostàlgia.

Juli Capella, El Periódico de Catalunya

BCN OLÍMPICA

2010-03-02T14:27:00.013+01:00

En aquest país (Catalunya) sempre diem el mateix: la gent vol ser enganyada. (Josep Pla)

Ben mirat això de les candidatures olímpiques per al catalans no deixa de ser una broma de mal gust, talment com si, amb la crisi econòmica i política que patim, calgués esmerçar indignes quantitats de diners en la creació de llocs de treball –abans en dèiem feina– per ocupar bàsicament els socialistes que encara resten sense càrrec i sense sou oficial (que mira que s'ha de ser ruc per tenir carnet del partit i no estar encara col·locat!).

Algú, si pot ser també amb carnet, hauria d'explicar al senyor Hereu quina ciutat governa, en quin país viu i les prioritats i les mancances d'aquest territori i dels seus habitants, que les ciutats candidates a organitzar uns Jocs Olímpics haurien de disposar prèviament d'una xarxa de comunicacions i infraestructures bàsiques més o menys consolidades i efectives, i que els ciutadans no volem dependre de ser seu olímpica per tal de disposar de les millores que durant anys no s'han realitzat, que el guany se l'enduran els de sempre –empreses elèctriques, constructores i executius nomenats a dit que encara ens voldran fer creure que ens fan un favor–, que convertir de nou Barcelona en una capital espanyola de segona categoria ens empetiteix, que això de les candidatures olímpiques que no reïxen (i algunes de les que reïxen) és molt mal negoci –oi, Galladón?–, que és com iniciar una guerra, perdre-la i no voler ser considerat un perfecte estúpid. I ja posats en confidències, aquest mateix algú hauria de dir al senyor Hereu i al seu equip de campanya que la majoria de ciutadans no en tenim la culpa, que els nostres polítics siguin com són, que ens mereixem molt i molt més.

Però Barcelona no es projectarà mai com a ciutat candidata a organitzar un Jocs Olímpics d'Hivern perquè el senyor Jordi Hereu, el seu equip i el seu partit saben que el país no pot esperar trenta anys més les inversions que li calen. El senyor Hereu mai no faria declaracions per una Barcelona olímpica l'hivern del 2022 si no fos que fumés alguna substància rara i consumís algun tipus de determinats bolets.

FER ANYS, CRISI O MADURESA

2010-02-24T16:17:00.008+01:00

ELS PROLEGÒMENS

Quan hom sobrepassa els cinquanta –encara que no se'n sigui conscient– ja porta un temps en la decadència vital més absoluta. Si no s'ha perdut el temps en foteses, s'haurà adquirit un cert grau de saviesa i s'acumularan un munt d'habilitats per continuar sobrevivint en aquest món de depravadors. La degradació del cos és un símptoma d'alerta contra el qual alguns intenten lluitar més aviat amb poc èxit. Sovint es troba el buit de l'amic/s o amiga/gues que han desaparegut abans d'hora i es passen estones amb aquells que pateixen una malaltia que ha d'acabar amb ells. Se sol tenir la hipoteca més o menys encaminada, alguns fins i tot acumulen notables quantitats de diners i béns immobles, com segones i terceres residències–que els aprofiti!–, s'han promogut o adquirit els afectes socials amb qui ha calgut, en cas contrari ja no s'adquiriran mai, i queda per veure si s'aconseguirà amb els encara inconeguts...

APROXIMACIÓ A LA REALITAT

Més enllà del quart o cinquè decenni –a cadascú l'hi va com va– alguns canvis tecnològics i els nous hàbits que s'observen en els més joves es copsen com una nosa més que no pas com un avenç. I no sempre però, sovint, s'està convençut que es té raó.

Han canviat els interessos i el lleure. Les vacances es planegen amb paràmetres diferents d'anys enrere –quan falsament es pretenia mostrar als fills la immensitat del món i la diversitat de cultures–, s'està una mica cansat de tot i fa mandra haver de fer i desfer maletes. Qualsevol activitat és plantejada sota el prisma de l'adjectiu cultural (vacances, la tria d'un vi o l'àpat a qualsevol restaurant car o barat, un espectacle bo o dolent, una exposició, l'exercici físic...).

Alguns es refugien en el fals recurs de l'esport. Els bojos del gimnàs, la piscina i el jogging són algunes de les espècies temibles que deixa la meva generació. Fugiu-ne tan ràpidament com pugueu. Normalment posseeixen un pensament monolític basat en l'objectiu exclusiu de batre propis rècords, com més estúpids millor. Són uns perpetus imbècils.

La sensació d'incomprensió és absoluta en molts aspectes. La impressió que gairebé tot allò que es fa, que es fabrica, que es produeix va destinat únicament als cretins adolescents d'avui dia provoca una justificada angoixa, la qual cosa fa que la distància entre els joves d'ara i les generacions que els precedeixen resulti cada vegada més abismal. Proveu de mantenir converses normals amb aquests individus a veure què en traieu... Jo em limito, amb poques excepcions, a discutir seriosament només amb coetanis de menys de 15 anys per la part baixa i d'edat il·limitada per la part alta (en aquest cas, la paciència és fruit de l'agraïment que em mereixen).

CONTRA QUI REBEL·LAR-SE

En assolir l'edat de referència d'aquest escrit la gent no només es rebel·la poc i malament –encara es va a votar malgrat l'escassa confiança en el sistema–, sinó que molts impedeixen als seus fills de fer-ho, tot i no faltar-los motius. Enmig de la revolució conservadora dels 80 i el procés de globalització s'han educat els fills en una infància de somni, una adolescència transigent i una cloenda acadèmica que els ha permès assolir diverses carreres i màsters alhora que se'ls demana que acceptin salaris ínfims i renúncies socials per les quals se suposa que les generacions anteriors van lluitar.

A hores d'ara els referents de la pròpia joventut ens han traït i no tenim contra qui rebel·lar-nos. El nostre exemple resulta, doncs, del tot estèril per a generacions posteriors, a les quals es demanen sacrificis i es transmet, per primera vegada, un món pitjor del que han rebut els seus pares. El fracàs de la nostra generació en el llegat és rotund.

DELS GOSSOS I ELS SEUS AMOS

2010-02-18T00:15:00.021+01:00

De fet, els gossos practiquen l'adulació, més que no pas la fidelitat. (Joan Fuster)

Alguns dels signes que indiquen l'actual estatus de suposat benestar es manifesta en la convivència sota un mateix sostre d'humans i bestioles de qualsevol mena (llangardaixos, serps, tortugues, ratolins, ocells, gats i gossos, etc., etc). Deixant de banda que aquests tipus de bèsties solen viure en condicions millors que la majoria d'africans o que molts dels nostres conciutadans, potser perquè m'han educat en el respecte vers animals i persones, se'm fa difícil comprendre aquesta comunió gairebé espiritual entre ambdues espècies. El fracàs estrepitós en les relacions personals sembla donar llicència perquè cada vegada més gent opti per la cohabitació amb bèsties a cases i pisos. Els propietaris d'aquests éssers solen ser intransigents a qualsevol observació relacionada amb la bèstia de la seva pertinença sempre, esclar, que no es tracti d'una lloança, per absurda que aquesta sigui. El propietari o propietària d'un d'aquests animals, curiosament, pot canviar radicalment el seu discurs si una idèntica observació a un mateix comportament és feta en relació a la bèstia d'un altre.

Els amos dels gossos són inconscients o bé es mostren indiferents a les molèsties que susciten aquests animals, sigui bèstia grossa o petanera. Volen creure que recollint la merda que escampen els quadrípedes per voreres i parcs compleixen amb escreix amb les obligacions de ciutadania. I no parlem ja dels orins que els obliguen a escampar enmig de l'asfalt, empedrat urbà o sorrals destinats al joc dels propis fills!

S'ha transformat en costum haver de suplicar permís de pas a l'insensat propietari d'un d'aquests animals a l'hora de circular per qualsevol vorera urbana. Entre l'estira i arronsa de la corretja amb què el subjecta, l'animal que torça a dreta i esquerra, les paraules tendres i cridaneres que l'eixelebrat o eixelebrada de torn destina a la bèstia i tot plegat, si ens lliurem de fer-nos mal és més per voluntat divina que no humana. Això si hem tingut la sort que la bèstia no ens ha ensumat com a porcs o llepat qualsevol part del cos o vestit. Si es dóna el cas que ens empastifa les seves baves, ràpidament el beneit de l'amo procura excusar-se amb un estúpid rictus d'orella a orella, alhora que que ens aborda –de lluny estant, perquè el que és a prop és la bèstia, no l'amo– i amb simpatia de prostituta a la recerca de clients ens esclafa: "No fa res, és molt tranquil" (si la bèstia és femella dirà "tranquil·la", estigueu-ne segurs). Energúmens totals, això és el que són, aquesta gent!

Traieu-vos del cap anar a passejar de nit per qualsevol zona enjardinada. Per cartells que hi hagi indicant que cal portar els gossos lligats i amb morrió, allà no n'hi veureu cap. Això sí, merda a cabassos –amos inclosos– i a veure quin d'entre la munió de cans aplegats al parc en aquelles hores intempestives corre més o fa més festes al seu senyor. Allò és el despropòsit de la civilització. No us molesteu en fer complir les ordenances municipals, ningú no us farà cas. El costum fa la llei i si no s'hi posa remei estem abocats a equiparar-nos amb la selva. Els nostres ajuntaments destinen recursos per eradicar l'excés de coloms que sobrevolen les nostres ciutats, per què no fan el mateix amb els gossos que campen enmig de l'asfalt, voreres o zones d'esbarjo? La resposta políticament correcta, la conec: "Perquè els seus amos voten". I així ens va...

Si aquests animals –els gossos, vull dir– algun dia infecten una malura, provoquen accidents o han de matar algú (no és res estrany, ha passat i passarà), confiem que almenys les víctimes o "beneficiaris" siguin els seus propietaris o llurs famílies.

Excepcions, n'hi deu haver, jo en conec. Un parell i prou.

VALENTINE'S DAY

2010-02-09T20:16:00.011+01:00

Especialment per a mi, diumenge vinent és un dia assenyalat. El festejo i el rumio per motius ben diferents dels que la invasió cultural que ha sofert part del món ens ha volgut imposar. Aquesta imposició, a la qual ens hem abocat amb desmesura i mansuetud pecaminosa, ha aconseguit modificar els estàndards dels nostres costums i de les nostres festes alhora que ens convida a divulgar –amb la cartera per davant– sentiments íntims i comuns com una mena de taxa del dia.

M'aplico sense pudor les recomanacions de la suposada Diada i... ¿res més tendre i íntim que aquesta imatge rebuda d'una alta cort gironina amiga? Si penso en el preu dels pernils que han d'oferir aquesta parella d'enamorats i en el plaer que proporcionaran a paladars diversos un cop escorxats i assecades cuixes i espatlles, em sembla que satisfaig de sobres les aspiracions de la publicitat més audaç.

Bon Dijous Gras i feliç Carnaval!

REFLEXIONS SOBRE IMMIGRACIÓ, ESTRANGERS I PAÍS

2010-01-28T19:15:00.039+01:00

Debatre sobre temes d'immigració forçosa, la que fa referència a la població pobra de procedència majoritàriament extracomunitària (UE), és complicat però sembla que tothom n'és capaç, d'opinar i debatre en el sentit que sigui. Així, doncs, malgrat la delicadesa del tema, m'atreveixo a dir-hi la meva.

D'una banda penso que les mesures que adopten els governs, siguin d'on siguin –locals, comarcals, estatals...– i del color que siguin, tenen com a únic objectiu el fet propagandístic. Des de la comoditat relativa que comporta la nostra posició, que ens permet formar part d'ONGs, etc., etc, obviem el fet que la immigració actual competeix en termes de pobresa (serveis i ajuts públics) amb els més desfavorits, la qual cosa permet que les classes benestants aportin el discurs més generós amb la immigració. Probablement més d'un modififcaria el discurs si els nouvinguts/immigrants en massa fossin, amb dret a exercir, advocats, metges, docents, tècnics espe-cialistes, arquitectes, periodistes... Vull només alertar que som a fregar d'un discurs demagògic, típic dels partits xenòfobs i neonazis. I aquí enllaço amb l'objectiu propagandístic dels governs: les lleis poden ser tan laxes o dures com es vulgui però la seva aplicació es nul·la en molts aspectes -no jutjo la seva conveniència, només ho acredito- i això fomenta i esperona cada vegada més l'aversió a la característica immigrant per part dels autòctons més desfavorits. Cal posar bases sòlides perquè no s'escampi aquest mal vent, però el primer que convé és obligar a abandonar la propaganda institucional dels governs de torn que, lluny d'afrontar la veritable qüestió, mantenen una legislació confusa i contradictòria; el pitjor que es pot fer en qualsevol tipus de controvèrsia.

El terme estranger sembla que el reservem per altres categories d'immigrants (ui, perdó...). No sóc especialista en el tema però, llevat dels casos del refugiat polític, crec que fem la distinció del terme en quatre tipologies ben diferenciades: a) aquell que s'instal·la a la costa o a qualsevol altre indret amb la finalitat de repòs i gaudi, generalment europeus del nord; b) aquells o aquelles que per raons de relació s'han establert al lloc autòcton de la parella; c) l'executiu o esportista d'elit que es desplaça d'acord amb les ofertes que rep i d) finalment tenim el cas dels infants adoptats procedents del Nepal, la Xina..., per bé que aquests infants quan arriben aquí disposin de la paperassa formal i d'una família que els acull com a propis, poden passar per estrangers a ulls de molts desco-neguts.

El llenguatge és un sistema comunicatiu viu, en evolució i, en conse-qüència, gens innocent. Recordo, de nen, que consideràvem immigrant a aquella persona procedent d'Andalusia, Extremadura, Múrcia, fins i tot de l'Aragó que venia per establir-se entre nosaltres. En l'actualitat, integrats o no al país, a ningú no li passaria pel magí anomenar-los immigrants. Si reprenem el fil de les quatre tipologies d'estrangers que he descrit amb anterioritat constatem que la relació immigrant/pobresa mena directament a la diferenciació immigrant/estranger. I amb aquest doble terme sí que podem encabir –en l'apartat que convingui o en un de nou, si cal– a l'immigrant/nouvingut espanyol de la segona meitat del segle passat que no s'ha integrat pels motius que siguin.

PER L'AMOR DE DÉU...

2010-01-27T20:35:00.015+01:00

He dubtat d'intitular aquesta entrada com un segon "Tranquil, Jordi, Tranquil...", recordant-me una vegada més del desaparegut grup de Canet, però he preferit mantenir les formes de l'original que m'ha arribat. Molt millor i més precís, tot s'ha de dir.

En l'entrada referida més amunt (21-10-2010) em queixava de la pressió per publicar que rebia de part d'alguns lectors i/o seguidors d'aquest blog, molts dels quals exigíeu un espai que jo no us puc oferir sinó en forma de "comentaris". Bé, ha arribat el moment, aplicant-vos un paral·lelisme senzill i pràctic, de fer-vos entendre les coses ja no per voluntat pròpia sinó divina.

Si heu arribat a l'enllaç, l'heu clicat i l'heu llegit, les paraules que pugui afegir són del tot sobreres, motiu pel qual només em resta dir que, ara que els bisbes sembla que estan per la feina, no us estranyi si inicien el procés de la meva beatificació. A tots els que ho heu fet possible, moltes gràcies. Ens veiem al cel (sense preses, però, eh?).

CUBA, EN DOCUMENTALS I AL COR

2010-01-22T15:50:00.029+01:00

Buena Vista Social Club (1999), dirigida per Wim Wenders amb la provocació de Ray Cooder. Senzillament entranyable, la música i els personatges. Com que la majoria d'intèrprets es van morint, em conformo en seguir i perseguir l'Omara Portuondo arreu on pugui. El duet d'Ibrahim Ferrer i Omara Portuondo en la interpretació de Silencio, memorable. Aprofito per col·locar-la a la secció 'Cançó Setmanal Recomanada' ara que ja, des de la setmana passada, he iniciat una temporada de temes relacionats amb el cinema.

Balseros (2002), de Carles Bosh i Josep Ma Domènech. L'origen de la cinta és una edició del programa "30 minuts", de TV3. A partir del 1994 segueix el recorregut vital d'alguns dels cubans que abandonen l'illa per instal·lar-se als EUA, on seran retrobats set anys després enmig d'una societat radicalment diferent del punt de partida. El cost personal de la decisió de fugir, com els transforma la nova societat... Una mirada emotiva amb la intenció de distanciar-se de l'interès polític i que ens recorda que entre el somni i el malson la línia divisòria és molt fina. Mereix més d'una revisió.

Comandante (2003), direcció d'Oliver Stone amb producció de Jaume Roures i música d'Alberto Iglesias. Es tracta d'un documental molt ben filmat. Resumeix tres dies i tres nits de rodatge amb un únic personatge, Fidel Castro. Prohibida als EUA, segurament cal mirar-la amb ulls crítics i no creure-se-la al 100% però això passa gairebé amb tot, no?

NOTA, s'ha complementat l'entrada "Tècnica Remarcable, Procediment Millorable", de 9-1-2010, d'acord amb les últimes percepcions tangibles del comissionat. També l'enllaç relatiu a Història millorarà en breu.